Eufòria

L'eufòria desfermada, les paraules sentides tenien un significat. Tot endavant, sempre amunt, sempre els primers, sempre amb la canya a punt, per pescar la peça grossa. Tot apuntant cap al futur. El grup, aplegat al voltant d'una taula, s'empescava maneres de superar-se, de superar el rival, d'upar-se amb el poder i el govern del seu monopoli. Les paraules eren clares. "Nosaltres tenim el poder de destacar, de menjar-nos els botins, de fer pujar les estadístiques, de canviar el món, el nostre món, el quens interessa. Nosaltres podem, tenim la capacitat, la possibilitat, l'hem d'aprofitar, de mossegar, sense deixar-hi una engruna, però no ens preocupem per les restes de la nostra carnisseria, uns altres s'amoïnaran, no pas nosaltres, que som els vencedors, i que podem alçar els braços en senyal de victòria. Ningú no ens pot treure el nostre triomf, que mereixem. Podem fer moltes coses per aconseguir reeixir, que és el nostre objectiu, i emocionar-nos. Perquè el triomf emociona, i nosaltres volem les sensacions, totes per nosaltres, i sentir-nos part del triomf, i pujar i pujar".

Algú va apuntar des de la taula que aquestes idees promovien la complaença, que no podien caure en aquest error, i que no estava dacord.

"Tu ets un derrotista, un element que potser no hauria de ser entre nosaltres, les teves paraules són buides, i les nostres plenes, perquè tenim el poder a les mans, el podem estrènyer i treure'n suc, perquè tothom s'ha de postrar als nostres peus, i adorar-nos, som els deus de la modernitat, els que movem les multituds, tu no ets res, i nosaltres ho som tot, tu observes i nosaltres actuem. No volem derrotistes en el nostre equip. Ja pots marxar".

Però l'al·ludit no volia marxar, no encara, li havia costat feina arribar fins a on era. Va rectificar el seu punt de vista. "Nosaltres estem fets per triomfar, per arribar al capdamunt, per trencar motllos. Tens raó". "Oi tant que la tinc. Tenim l'obligació de triomfar, perquè nostre és el futur, i ningú no ens el pot arrabassar de les mans. El que hem de fer ha de ser gran, perquè nostra és la capacitat, i ningú no té el poder de minvar-nos. Només els rondinaires i els indecisos poden caure, els ques planyent de la seva sort, els que no saben veure el costat positiu. Per a nosaltres tots els costats són bons, perquè tenim l'optimisme, i ens mou l'esperit de superació. I tu pots afegir-te a la nostra doctrina, a la religió que volem fundar. La religió de la bel·ligerància, de la lluita contra les idees caduques. Visca la idea! Visca el progrés!". Qui parlava, i duia parlant des del començament, era el president o directiu principal de la societat. Tenia una mena d'estasi, en el que havia entrat després de les seves darreres paraules. Un somriure humit, i els ulls espurnejants. Sentia amb tota la vividesa el sentit del seu futur, se sentia part d'un projecte molt gran, que havia de dur la humanitat cap al futur. Sentia que tota la humanitat havia d'anar agafada de la mà, per tal de seguir la seva estela.

"Podeu estar ben segurs que no podem confiar en els mediocres. Ells volen malmetre la nostra tasca, i nosaltres tenim uns objectius molt alts, el nostre fitó és al mateix centre, no admetem res que no sigui la rotunditat, aspirem a desfer l'embolic de passat i de timidesa que rossega la societat lentament. La societat no ens interessa, perquè hi conviuen esperits pobres en energia. La nostra és atòmica, superior, engrescadora. Engresquem-nos tots ara mateix!".

El grup provava d'engrescar-se. Es donaven la mà els uns als altres, en mig de somriures, alçaven el punt, cridaven. "Endavant! Amunt! Cap a l'infinit!". Després de l'engrescament el president de la taula seguí amb el seu discurs. "Ens pertoca una tasca lleugera, perquè tenim les habilitats, i tenint-les dirigir el món és tasca feta, no ens hem d'amoïnar, la nostra superioritat pot amb totes les dificultats, fins les més atziagues, ens podem aixecar de qualsevol caiguda, perquè en el nostre cas no es pot tractar d'un entrebanc, sinó només d'un camí alternatiu. Les nostres vies són inexplicables, perquè les paraules queden enrera dels nostres actes. Sabem de la nostra voluntat i la volem aplicar, i és per això que els altres ens han de deixar passar, i cedir-nos el seu lloc. Perquè ara ens toca a nosaltres, i els que hi havia abans ja no tenen les idees clares, i les seves contradiccions són massa grans. No hi ha cap altra empresa més gran que la nostra, i amb més futur. Nosaltres som els que hem de marcar el pas dels esdeveniments, crear-los, i modificar-los al nostre albir. La nostra llibertat és indiscutible, i llur fredor i inacció imperdonables. Els hem de foragitar, amb les armes de les que disposem, la paraula i l'acció, el raonament i la ferida. Tot el que ens proposem ha de sortir bé, hem de ser els primers en tot, i hem d'estendre els nostres tentacles i les nostres ramificacions a tots els indrets del món, des dels més pobres als més rics, per tal que ningú no pugui discutir la supremacia del nostre pensament. Vosaltres m'enteneu, i compartiu el meu projecte, en vosaltres tinc uns aliats valuosos".

S'aturà uns segons per alenar, havia dit frases senceres sense fer una pausa. El seu cos li demanava un descans. Però ell no estava disposat a concedir-s'ho. Perquè els havia d'arengar, i se sentia brillant, com un estel en mig de la matinada, quan el sol i la lluna no hi són, i que és l'única presència al cel, s'hi pot comparar amb els astres principals. Ell era l'estel, que havia de guiar la seva feligresia d'executors. Havia de considerar-se com el triomfador per excel·lència, com el més gran, com el gran de grans. Perquè les seves paraules eren sentides i sàvies, perquè coneixia les fórmules per reeixir, perquè tenia el món als seus peus. "Tenim milions als nostres comptes, aquest no és un problema, i tenim les voluntats, de persones poderoses i influents i d'una massa de seguidors que per bé que no tenen els mitjans, tenen la voluntat. Tots aquests ens han de servir, i servir els nostres propòsits, i els hem de manar al nostre gust, perquè som els coneixedors de la veritat, els que podem conduir al futur, els que tenim les claus de l'existència, d'una nova existència que els ha d'alliberar dels pensaments arnats i de les fidelitats doloroses. El nostre món no coneix el patiment, ni coneix el dolor. Tot se soluciona amb mecanismes eficaços, que alguna de les nostres branques de ben segur podrà descobrir. El cos és un mecanisme que podem controlar, i ningú no ens ha de dir quines parts podem fer servir i per a què. Nosaltres posem les normes i els límits, si és que cal posar-ne. Per això tenim el convenciment que podem sortir-nos de les falses acusacions que al damunt de nosaltres cauen".

Uns instants de calma a la taula directiva, tothom reflexionant sobre les paraules del president o membre directiu, o persona de respecte. Les coses reflexionades surten millor, ho havien dit mil vegades. L'eufòria era necessària, calia, un mitjà per alçar-se amb el poder per aconseguir l'anhelada glòria arribar al capdamunt fer les coses sense seny. "Perquè el seny no ens a serveix per a res, només els impulsos, els més primaris, perquè el nostre model de pensament és perfecte, i per tant no ens hem d'aturar a revisar-lo, només empènyer amb força, cap endavant i pujar, pujar, amunt. Les coses són així i així les hem de fer, perquè tenim els mitjans i les oportunitats, i tenim la voluntat. Ningú no ens pot fer enrera, cap reculada no la podem admetre, perquè som els vencedors d'avançada, i un fracàs és impossible, puix que tenim les eines. I les aprofitarem, que n'estiguin ben segurs els que se'ns volen oposar, car tenim l'esclat de glòria al nostre abast. Només l'hem de tocar, i fer-lo nostre. Els enemics que tenim, que són molts, moguts per l'enveja, volen fer de nosaltres gent poruga, que afluixa. Forts i endavant! La victòria és nostra. No podem deixar-la escapar, perquè ens pertany, i el ques nostre ho hem de tenim". Aquest era'l motiu de la seva alegria. El president exultava. Feia botifarres a la finestra, on suposadament hi era el món, un món que s'havia de retre, als seus productes i a les seves conviccions. I fer el que ells volguessin.

A la taula totes les mirades eren d'aprovació, ningú no volia dissentir d'aquest discurs oficial, cap al·legació, cap informe negatiu, només els capcineigs d'assentiment. Algú parlà en nom de la comunitat, la seva veu fou callada per la del president, que volia seguir insistint en alguns punts que considerava rellevants. "Ningú no pot separar-se de nosaltres, els que no estiguin de la nostra part són els perdedors, els que tenen un futur fosc, els que s'hauran de conformar amb les engrunes, i quedaran fora del progrés, perquè nosaltres tenim l'empenta de fer les grans obres, i controlem els mitjans productius, i som persones de primera, amb idees fonamentades, i la solidesa del nostres discurs és indiscutible. Estem preparats per beure el calce de la victòria, l'únic que acceptem, el quens mereixem des del començament, des que varem començar aquesta aventura. Ens pertoca assaborir el cim, el seu aire pur, l'aire que ens pertany, a nosaltres i no als altres. Doncs tenim la fusta que cal per tal de vèncer, i la nostra escomesa serà irresistible, ningú no pot objectar-nos res, i tenim la veritat, en possessió exclusiva. Els altres han de doblar-se a les nostres exigències, perquè farem un món millor, amb les nostres armes, i perquè som els millor preparats i els més actius. Tots els altres tenen la fluixesa instal·lada a la seva ànima, i per això mateix han de cedir-nos el terreny. Que se'n vagin de les seves terres, que abandonin els seus latifundis, les explotacions grans i petites. Nosaltres en tindrem cura, amb la nostra filosofia reeixida, amb l'eixeriment que és consubstancial al nostre projecte".

El president descansà un altre moment. Les coses anaven bé, els seus plans eren a prop d'acomplir-se. El món s'havia de retre als seus
peus, havia de fer un esforç per matar tot allò vell i emmotllar-se als nous temps, al nou llenguatge, a les noves metàfores, que havien d'expressar amb precisió els requisits d'un nou ordre. El president havia de parar perquè la seva eufòria l'invalidava. Però no pensava que això fos una debilitat, perquè gaudir de la perfecció d'un mateix era una llicència permesa, i més si es tractava d'ell. Els altres de la taula també es deixaven emportar per la sensació extàtica de ser els dominadors del món. Tenien al seu peus les multituds, i tenien el poder, i podien manar sobre les vides i les morts, sobre la salut i la malaltia, la riquesa i la pobresa. Ells decidien amb la seva saviesa perfecta, sense haver de retre comptes a ningú. Ells eren els que tenien el control de totes les vides.

"Nosaltres ens alçarem aviat en força dominant. És el nostre destí i no el podem defugir, nosaltres som els triats per tal de fer la renovació, de la sang i dels esperits. Nosaltres hem d'unificar les llengües i les cultures, i deixar només la perfecció, que és l'igual a nosaltres, que és el que nosaltres defensem, sense pensar, doncs la nostra completesa ens garanteix la veritat, i el que fem impulsivament val més que el que d'altres fan raonadament, perquè és millor tenir la veritat en el fons que tenir cura de les formes. Ens espera el futur, i ens ho agraeix, la humanitat sencera ens ho agraeix, car els traiem del pou en ques troben, els gitem la desgràcia, els conduïm pel camí recte, pel que condueix als nostres plantejaments, i els diem el que poden fer i el que no, per tal que no hagin de pensar amb les seves ments imperfectes, nosaltres som la llum, i en nosaltres s'han de guiar. Jo advoco ara per l'establiment de la nostra supremacia, la de la raó irracional que són les nostres conviccions. Prou de mentides i d'excuses, prou de posar traves al futur. No ens asserenem, no ens cal, perquè la nostra empenta espitja el pressent, el tensiona, per arribar al futur que només nosaltres podem veure, perquè tenim el secret de la felicitat, que no és altra que seguir els nostres preceptes, sense pensar, només en accions, només en progrés, només endavant. Alguns diuen però que volem imposar una visió particular, que volem sotmetre els altres, que volem treure rendiment. No ens cal treure rendiment, perquè ja ho tenim tot, tenim el món i tenim les persones que hi viuen, tenim tot el que volem, i ara els hem de canviar, per adaptar-los als nous temps, els temps que nosaltres decidim, els temps que ens convenen, perquè la nostra convinença és el progrés i el be de la humanitat".

Ningú de la taula no badava boca. De sobte s'escoltà un soroll llunyà, que s'anava aproximant. Era un soroll intens, un bruit, que a poc a poc els eixordà. Miraren per la finestra i alguna cosa molt gran s'aproximava, primer era un objecte petit, que després va anar creixent en volum. Alguna cosa estava passant, algun missatge inesperat era a punt d'arribar-los. Amb allò no havien comptat. El desconcert s'apoderà de la taula. El president, d'esquenes a la finestra seguia amb la seva xerrameca. I l'objecte s'aproximava, era ja molt gran, i venia directe, ni amunt ni avall, sinó de dret cap a on eren. Les seves idees perfectes es varen perdre en un instant. El que va trigar l'objecte cogombraire en escombrar-los. Ni tan sols els importants documents de la seva corporació varen poder salvar-se.