Eternitat

Feia anys que delia morir-se. Desitjava descansar. Tota la vida havia treballat febrilment per poder fer-se un lloc en la nissaga daurada dels immortals. A la fi, ho havia aconseguit. Sabia que la seva obra el sobreviuria i que captivaria, per sempre, les generacions futures. Tot estava fet, doncs. Ara, cansat i satisfet, es disposà a franquejar la porta del desconegut.

Morí amb un somriure.

Al terme del nou camí s'adonà, primerament, que el més enllà existia. I, tot seguit, que no era tan diferent de com se l'havia imaginat. Enmig d'atmosferes lluminoses no el saludaven sinó presències amables i etèries. Però no fou això el que el captivà: arreu s'estenia una inefable sensació de pau, de gaudi profund i tranquil. Se sentí alleugerit. Aquest deuria ser el premi etern, reservat als que ho mereixien.

Algú l'acompanyà a l'estatge definitiu i li assenyalà el seu lloc. Al seu costat, en una munió de taüts blancs, ben arrenglerats sobre núvols immaculats, s'encabien, ben estirats, éssers resplendents, abillats amb pulcres vestits clars, amb els ulls closos i les mans creuades sobre el pit. Tothom reposava enmig d'un silenci absolut.

S'apressà a ocupar el seu lloc. Ell també s'estirà. Els ulls se li tancaren i les mans es creuaren, soles, damunt del pit. Sospirà satisfet. "Solament resta adormir-me i no despertar mai més", es digué.

Just a punt d'agafar el son, un ressort indefugible el comminà a incorporar-se de cintura en amunt. Les cames ben estirades, el tors dret, les mans creuades sobre el pit Torbat, restà així uns segons fins que el cos, relaxat, tornà tot sol a la posició primera, dins el taüt. Estranyat, atribuí l'incident a una falta d'adaptació:

"He d'aprendre a reposar" -argumentà. "Sóc aquí per descansar" -es repetí, mentre l'espatlla, sense cap resistència, descendia fins el taüt.

No havia acabat de recuperar l'horitzontalitat plena quan sentí, per segon cop, el mateix impuls indefugible. Es trobà, altra vegada, mig incorporat de nou, amb la cintura vinclada. I de nou, al cap d'uns instants, el cos retornà tot sol a la postura planera. Encara la closca no havia tocat el taüt que la cintura tornà a doblar-se de nou, per tercer cop, incorporant, ben dret, el tors.

Contrariat, rondinà en veu alta. Una enorme riallada, que provenia del taüt del costat, el va corprendre. Digué el seu veí, sense deixar de riure, burleta:

- "Encara saludes prou bé quan algú es recorda de tu i t'anomena, allà baix".

Ho comprengué a l'instant. Desitjà que el judici de la història fos benvolent; que la humanitat no tardés massa a oblidar-lo.

- "No creus que confies massa en els homes?", espetegà el veí.

I una rialla, col.lectiva i sonora, s'estengué, insistent, eternitat enllà.