Al país del Nil (V): El Caire. El Museu Egipci

A El Caire, a més de les piràmides, cal visitar el Museu Egipci. Hom s'hi sol acostar amb el desig de contemplar d'un cop d'ull tota la seva història mil·lenària, els testimonis fascinants d'aquella cultura faraònica que segueix encisant-nos malgrat -o a través de- les seves famoses reproduccions. Però un cop franquejada l'entrada del recinte, on us acolliran nombrosos policies vestits de blanc -de cara amable, omnipresents en qualsevol monument turístic del país- i un cop travessat un bell i petit jardinet de vegetació gràcil i hospitalària, haureu de preparar-vos a iniciar un viatge doblement històric.

Aquí s'hi guarden les principals obres històriques i artístiques de l'antic Egipte. Recórrer l'edifici és, certament, un deliciós passeig per més de tres mil·lennis d'història. Però endinsar-se en les sales és iniciar alhora un viatge decimonònic, sentir-se transportat dos segles enrere. En efecte, davant vostre no hi trobareu cap museu sinó un magatzem venerable, on les múltiples peces apareixen dispersades per tot arreu. Algunes, potser les més afortunades, atresorades en vitrines; la resta, desprotegides i polsoses, però sense haver perdut ni un gram de dignitat, sobre les vitrines, o recolzades directament en els panys de paret que romanen lliures.

És tanta la quantitat d'obres que aquí s'hi exposa que fàcilment, en aquest primer contacte, hom pot sentir-se aclaparat i confós, úniques sensacions possibles davant l'ostentació de tanta riquesa i bellesa conjunta. Si us crèieu mínimament iniciats en aquest vetust i atractiu món faraònic descobrireu encara l'enorme camí que us queda per recórrer: segurament us adonareu que no és possible gaudir intensament i adequadament de tot el que se us ofereix sense una mínima formació històrica, lingüística, religiosa i iconogràfica que necessita mesos sencers d'estudi laboriós per ser assolida. Comprar una bona guia a les portes del museu pot ser una ajuda inestimable.

El Museu (aquest Gran Magatzem) conserva veritables obres mestres de la història de l'art. N'hi ha prou en pensar en la superba i rutilant escultura sedent del faraó Kefrén protegit pel benefactor falcó alat Horus, les polides tríades del faraó Micerinos, l'encisador escriba Jove, o bé en el més humà i proper príncep Rahotep i la seva esposa Nofret. N'hi ha moltes altres més. Tal com es mostren, però, cal fer un esforç per aïllar-les mentalment enmig del garbuix d'altres obres artístiques que les envolten. A vosaltres mateixos us correspondrà identificar-les i reduir-les mentalment per assaborir-les. Tan sols la sala dedicada a l'aixovar de la tomba del jove Tutankhamon, amb vitrines més modernes i llums focals directes que les destaquen de la penombra, rep un tractament museogràfic més apte per als "educats" (i alhora mandrosos i atrofiats) ulls moderns. Potser dins aquesta sala sentireu un agraït alleujament.

No us capfiqueu tampoc per la mania taxonòmica occidental. Tan sols algunes peces conserven els cartellets amb el nom i la datació; algunes en francès, d'altres en anglès i encara a voltes solament en àrab. Gaudiu de la heterogeneïtat i sobretot de l'impacte sòlid i delicat del que s'hi exposa. Permeteu-vos un bany estètic, un cara a cara amb les obres. Reconeixeu-hi vells amics o feu-ne de nous. Parleu internament amb ells -us sorprendrà el que guarden per explicar-vos i les ganes que tenen de fer-ho-. Entreu a l'altra part del mirall i deixeu que les obres mateixes, des del seu gloriós passat, us observin a vosaltres com a una peça de museu. Vosaltres proveniu del seu futur, i us hi heu apropat per transformar-lo en present. De present a present. Vet aquí el diàleg més fructífer.