Cercador
Estultícia
Un relat de: MonDistòpicDins de l'ascensor, amb la bossa a la mà, espera l'hora del passeig diari. Cal fer provisió de tot el necessari per passar la resta del dia sense sortir de casa. Es mou rítmicament davant la porta tancada, que s'obrirà automàticament en uns segons.
Camí del forn, la velocitat amb què camina augmenta exponencialment. No hi ha cua, és una bona notícia, però això no impedeix que senti la necessitat d'arribar el primer. Una cursa imaginària amb la resta de veïns del carrer.
—Bon dia, bonic! Què voldràs avui?
La dependenta somriu mentre espera una resposta que coneix perfectament. Dos panets i una barra tallada.
—Aquí ho tens, rei.
Un altre cop aquell somriure, les paraules pronunciades a poc a poc, amb un canvi de veu que sembla inevitable quan algú se li dirigeix. Ni és un nen ni ho sembla. Però li parlen com si ho fos.
Agafa la bossa amb el pa i s'acomiada. La dependenta li regala una pasta del dia anterior, amb una picada d'ullet, i ell l'accepta amb el somriure que ha après a fer servir per donar les gràcies.
Retorna a casa, els passos més curts i el ritme erràtic de qui camina sense mirar al seu voltant. Du la pasta a les mans, una recompensa que no havia demanat però que considera merescuda.
L'ascensor triga més del que hauria. Segon cop que prem el botó. Tercer. Quart. No hi ha cap diferència, però és important insistir.
Un cop a casa, deixa el pa sobre la taula de la cuina. Engega el petit televisor que té davant de la butaca desgastada de la sala. Fa dies que dedica les tardes a estudiar els homes més importants de la història. Homes que han passat a la posteritat per ser qui eren, les seves proeses, encerts i errors. Assegut davant la pantalla, mentre les molles de la pasta contribueixen a crear una pel·lícula de pols i brutícia sobre el terra, sap que no tothom pot aconseguir una cosa així. Posteritat.
S'acaba el seu premi mentre comença el documental d'avui. El bust d'un emperador romà el fascina, una veu en off descriu un home que havia convertit el poder en un exercici de crueltat, tan poderós que fins i tot va anomenar senador el seu cavall. Es llepa els dits. Ell no deixarà res, un futur sense engrunes.
—Canícula —murmura.
Un nom important, un nom que imposava respecte.
Com algú que havia fet tant de mal podia ser recordat durant segles? No ho entenia. No mereixia aquell reconeixement. Quina mena de càstig era aquell que t'immortalitzava? A ell no li havia dedicat mai res ningú. Ni una notícia al diari, ni una fotografia penjada enlloc, i no havia fet mai res dolent. Potser aquest era el problema.
Aquella nit va a dormir més aviat del que acostuma. L'endemà no baixa a comprar el pa. Es lleva, es renta i dedica bona part del matí a netejar la cuina.
Somiar no era cap privilegi. Tothom podia fer-ho. La diferència entre els homes corrents i els grans homes era que els últims sabien convertir-los en realitat. Ell també havia tingut un somni.
Surt al replà i es troba el fill de la veïna, que va sol a l'escola. Un nen grassonet, de galtes plenes i nas arrodonit.
De vegades s'aturen a parlar. El considera força intel·ligent per la seva edat i el nen sempre l'ha tractat amb respecte.
—Bon dia!
El mira uns segons.
Perfecte.
El nen no té temps d'entendre què passa. Una empenta i una picada de cap a terra.
Sobre la taula de la cuina, el nen.
Passa la mà pel seu cos nu, pensant en el problema que li suposava ara tot plegat. No havia fet mai llonganisses. Obre l'abdomen i l'olor de detergent del matí comença a esfumar-se. Sang arreu i ell palpant els intestins, cercant els més adients. S'imagina com un lampista revisant les canonades d'un edifici que han de ser netejades i desembussades. Es mira les mans, el terra. No havia previst que una proesa exigís tanta feina.
—Canícula.
Repeteix el nom com qui parla d'un heroi que acaba de conèixer personalment.
Fer llonganisses resultava més complicat del que havia imaginat. No tenia sentit malgastar el temps d'aquella manera.
Dutxa, pijama net i a dormir. No aconsegueix tancar els ulls, massa coses al cap.
Es fa de dia i, com sempre, baixa a buscar el pa. Dos panets i una barra tallada. Pasta de regal i picada d'ullet.
És dijous, però tot i així avui va a la carnisseria. Bossa en mà, entra de cop amb un petit salt que el col·loca davant del mostrador. Allarga el braç mentre explica que vol fer llonganisses, però que no se'n surt.
El carnisser examina el contingut, es queda fred i un somriure glaçat se li esbiaixa mentre sent la súplica del seu client:
—Em podries ajudar?
Quan van arribar els agents, encara esperava que algú li expliqués com fer llonganisses. No entenia ben bé el que passava, però, l'endemà, des de la cel·la en què va passar la nit, va poder escoltar la televisió de fons, on el noticiari local parlava del veí caníbal.
No havia menjat res. Era possible que parlessin d'ell per la tele? Si així fos, seria grandiós.
Camí del forn, la velocitat amb què camina augmenta exponencialment. No hi ha cua, és una bona notícia, però això no impedeix que senti la necessitat d'arribar el primer. Una cursa imaginària amb la resta de veïns del carrer.
—Bon dia, bonic! Què voldràs avui?
La dependenta somriu mentre espera una resposta que coneix perfectament. Dos panets i una barra tallada.
—Aquí ho tens, rei.
Un altre cop aquell somriure, les paraules pronunciades a poc a poc, amb un canvi de veu que sembla inevitable quan algú se li dirigeix. Ni és un nen ni ho sembla. Però li parlen com si ho fos.
Agafa la bossa amb el pa i s'acomiada. La dependenta li regala una pasta del dia anterior, amb una picada d'ullet, i ell l'accepta amb el somriure que ha après a fer servir per donar les gràcies.
Retorna a casa, els passos més curts i el ritme erràtic de qui camina sense mirar al seu voltant. Du la pasta a les mans, una recompensa que no havia demanat però que considera merescuda.
L'ascensor triga més del que hauria. Segon cop que prem el botó. Tercer. Quart. No hi ha cap diferència, però és important insistir.
Un cop a casa, deixa el pa sobre la taula de la cuina. Engega el petit televisor que té davant de la butaca desgastada de la sala. Fa dies que dedica les tardes a estudiar els homes més importants de la història. Homes que han passat a la posteritat per ser qui eren, les seves proeses, encerts i errors. Assegut davant la pantalla, mentre les molles de la pasta contribueixen a crear una pel·lícula de pols i brutícia sobre el terra, sap que no tothom pot aconseguir una cosa així. Posteritat.
S'acaba el seu premi mentre comença el documental d'avui. El bust d'un emperador romà el fascina, una veu en off descriu un home que havia convertit el poder en un exercici de crueltat, tan poderós que fins i tot va anomenar senador el seu cavall. Es llepa els dits. Ell no deixarà res, un futur sense engrunes.
—Canícula —murmura.
Un nom important, un nom que imposava respecte.
Com algú que havia fet tant de mal podia ser recordat durant segles? No ho entenia. No mereixia aquell reconeixement. Quina mena de càstig era aquell que t'immortalitzava? A ell no li havia dedicat mai res ningú. Ni una notícia al diari, ni una fotografia penjada enlloc, i no havia fet mai res dolent. Potser aquest era el problema.
Aquella nit va a dormir més aviat del que acostuma. L'endemà no baixa a comprar el pa. Es lleva, es renta i dedica bona part del matí a netejar la cuina.
Somiar no era cap privilegi. Tothom podia fer-ho. La diferència entre els homes corrents i els grans homes era que els últims sabien convertir-los en realitat. Ell també havia tingut un somni.
Surt al replà i es troba el fill de la veïna, que va sol a l'escola. Un nen grassonet, de galtes plenes i nas arrodonit.
De vegades s'aturen a parlar. El considera força intel·ligent per la seva edat i el nen sempre l'ha tractat amb respecte.
—Bon dia!
El mira uns segons.
Perfecte.
El nen no té temps d'entendre què passa. Una empenta i una picada de cap a terra.
Sobre la taula de la cuina, el nen.
Passa la mà pel seu cos nu, pensant en el problema que li suposava ara tot plegat. No havia fet mai llonganisses. Obre l'abdomen i l'olor de detergent del matí comença a esfumar-se. Sang arreu i ell palpant els intestins, cercant els més adients. S'imagina com un lampista revisant les canonades d'un edifici que han de ser netejades i desembussades. Es mira les mans, el terra. No havia previst que una proesa exigís tanta feina.
—Canícula.
Repeteix el nom com qui parla d'un heroi que acaba de conèixer personalment.
Fer llonganisses resultava més complicat del que havia imaginat. No tenia sentit malgastar el temps d'aquella manera.
Dutxa, pijama net i a dormir. No aconsegueix tancar els ulls, massa coses al cap.
Es fa de dia i, com sempre, baixa a buscar el pa. Dos panets i una barra tallada. Pasta de regal i picada d'ullet.
És dijous, però tot i així avui va a la carnisseria. Bossa en mà, entra de cop amb un petit salt que el col·loca davant del mostrador. Allarga el braç mentre explica que vol fer llonganisses, però que no se'n surt.
El carnisser examina el contingut, es queda fred i un somriure glaçat se li esbiaixa mentre sent la súplica del seu client:
—Em podries ajudar?
Quan van arribar els agents, encara esperava que algú li expliqués com fer llonganisses. No entenia ben bé el que passava, però, l'endemà, des de la cel·la en què va passar la nit, va poder escoltar la televisió de fons, on el noticiari local parlava del veí caníbal.
No havia menjat res. Era possible que parlessin d'ell per la tele? Si així fos, seria grandiós.

