Estrangera

A la semifoscor de la seva cambra d'hotel se sentia protegida. Els esdeveniments que havien passat eren inquietants. Tot plegat havia estat molt de pressa. No hauria d'haver viatjar a aquell país, d'animals. La bellesa dels contorns en arribar a la ciutat l'havia captivada, però desprès allò, sense que ningú no fes res, l'havia enfonsada. La policia no devia fer cap recerca.

Perquè els policies només estan per tocar els collons, o els ovaris, segons pertoqui, els òrgans de la genitalitat reproductiva de la persona. No pas per resoldre problemes. Que ho feia que ella sempre se sentia en perill imminent davant la presència de policies? Segurament que eren només per emprenyar, mai ajudar. La seva estada en aquell paradís prometia ser una tortura.

No volia veure les gents, gents estranyes, uniformades amb robes desconegudes, semblants a les seves però no iguals, amb estils molt diferents. Havia aterrat en un lloc molt inusual, on es feien les coses del revés sovint, o de formes diferents sempre. No hi havia manera que pogués trobar un punt de trobada entre les seves costums i la d'aquells estrangers.

Però ella era l'estrangera, no podia queixar-se, no seria comprès pels indígenes. Havia de fer bona cara, i anar a les trobades, on només hi havia estrangers, i parlar de tant en tant amb algú d'allà, en la seva llengua enxampurrada per ella. No era una veritable immersió, no hi havia res que l'allunyés de la seva ciutat, res que signifiqués un desarrelament, només l'escenari canviava.

Perquè allà tothom feia de maneres insospitadament curioses, i a cada passa s'havia de sorprendre d'actituds extraordinàries, que els autòctons es prenien amb total normalitat. Al final aprendria a no sorprendre's de res, i a trobar-ho tot absolutament normal. Però això seria en un futur, si decidia perllongar la seva estada en aquell país.

I era per aquesta raó de la fingida normalitat que de ben segur acabaria per caure en un munt d'excentricitats, impensades i impròpies de la seva ciutat, de la seva terra, hauria de caure en el tòpic necessàriament. Però ara era allà, era la seva primera nit allà, tot era pudent, els colors somorts, estranys, diferents, la llum mudada, les persones sobtades, sense educació.

Les coses més elementals li mancaven, l'aire per respirar, era diferent, els estels al cel, havien canviat, les persones al carrer, tot era una agressió. No volia sortir de l'habitació de l'hotel, encara que li busquessin un pis els seus amics no volia integrar-se en res, no tenia intenció de trair la seva pàtria, que per altra banda l'havia forçat a fer aquell viatge.

Un sentiment ambivalent la sacsejava, l'apegança a les seves costums i el fet innegable que havia hagut de fugir, que havia sortit per la porta del darrera, i que tots els corruptes que l'havien forçat a prendre la decisió seguien encara emplenant-se les butxaques, amb una veu crítica menys que els hi fes la punyeta, amb un vot en contra menys, i en definitiva amb una opositora menys.

Ella ho sabia, però havia llençat la tovallola, no podia més i no volia pensar en el que havia deixat enrera. Pensava viure com al seu país, exactament igual, com si el seu país i la seva ciutat fossin el país i la ciutat en que era ara. Dins el seu cap folia fer una fusió de les dues comunitats. Un somni potser sense esperança, la invenció d'un espai perfecte.

Però ara era a l'habitació de l'hotel. Mirava les escletxes per on deixava passar la llum del sol la persiana i pensava en el periple que l'havia dut fins allà. Crits i amenaces, morts injustes, abusos i corrupcions. Pensava en el país en el ques trobava. Somiava amb una influència decisiva en el govern del seu poble exiliat. Potser ajudarien a fer un país com el que havia deixat. Seria esgarrifós.

Per això es trobava en una gran contradicció, havia abandonat el que ella era i el seu convenciment, havia renunciat a totes les veritats de la seva pàtria, s'havia retut a l'enemic, volent conquerir-lo vagament, però retuda. Les seves idees no eren aplicables al nou país, perquè eren idees apreses a un estat corrupte i destrossat per la injustícia. Com podia tenir confiança en ella mateixa.

No podia, perquè sabia que la seva cultura, en el seu estat actual, abocava al desordre i a la misèria. No podia sentir-se cofoia cegament, en un somni de perfecció, inventat i irreal, de tot el que havia aprés. Perquè el seu destí havia estat deixar la seva terra, no podia somiar amb el millor dels dos llocs, perquè no només seria injust per tothom, sinó que seria impossible.

I ella volia una vida possibilista. Si havia de renunciar a manifestar la seva personalitat sistemàticament, ho faria, i si havia de transformar-se lentament en una semblança per bé que estrafeta i falsificada, però agradable, dels indígenes que l'havien acollida, aleshores ho faria. No tenia perquè defensar els seus dirigents corruptes, ni exalçar la seva pàtria que l'havia expulsada com una sobralla.

Tenia aquesta convicció. Havia hagut de marxar per necessitat, i si passat un temps trobava que no podia estar-se de les petites coses de la seva terra, aleshores hauria de fer el cor fort i tornar, passés el que passés, per tal de gaudir de l'equilibri dels seus paisans, de la contraposició entre les meravelles de la seva cultura i gastronomia i la corrupció dels governants i la violència de les forces de l'ordre.

Havia de prendre una decisió, i havia de ser ferma. No podia romandre en aquella nova terra obstinada ridículament en mantenir un microcosmos amb la seva cultura, en tancar-se totes les portes i en voler exportar el mateix model social a un tancat, un espai clos, que pot ser apte pels bens i d'altres ramats, però que no escau a les persones. De totes totes havia de barrejar-se amb d'allà.

I no haver de sentir vergonya. I va sentir de seguida. Quan va veure per primer cop algú de la seva terra parlant amb menyspreu dels qui l'havien acollit, pensava escoltant-lo en el dia en que va entrar al país, mort de gana, fugint de la misèria i la corrupció, demanant compassió, i com ara s'entestava a exalçar una cultura que l'havia expulsat com un escreix inútil.

Torna-hi i lluita!, pensava. Però ella no tenia aquestes avinences amb la seva terra. Sempre la duria al cor, però li havia fet un greuge massa gran, l'havia rebutjat, com una filla borda, li havia dit que no tenia futur, li havia negat el pa de la seva família, perquè alguns poguessin ser més rics quel que la raó permet. Més rics fins i tot que els rics d'aquí, i més impunes.

Per bé que en aquella ciutat a on havia anat a parar també hi devia d'haver rics, i injustícies, potser podria lluitar aquí el que no havia pogut a la seva ciutat, per por i per sotmetiment. Aquí podria fer altres lluites, més civilitzades, per mitjà de la paraula, sense haver de patir per alguna desgràcia. L'habitació de l'hotel se li començava a fer petita, necessitava aire.

Però sortir al carrer? Amb tota aquella gent estranya, amb els seus aires de suficiència? No era possible, no s'hi podia enfrontar encara, havia d'acostumar-se abans a l'olor de l'aire, als llençols de l'hotel, a l'alçada dels sostres, a la forma i composició de les finestres. Després als semàfors, a les escales, a tots els elements reguladors de la ciutat, a la disposició de les taules als restaurants, a tot.

Als uniformes dels guàrdies, a la llunyania dels núvols, a la temperatura, a la humitat. Tantes coses que havia d'assimilar. Perquè havia deixat la seva terra, on per altra banda, i fora de les animalades ques feien de tant en tant i a la relativa misèria, es vivia prou bé. Perquè havia volgut embrancar-se en aquella aventura, de final incert, per trobar quelcom que no sabia ben bé definir?

El benestar sabia que no el trobaria, que no el podia trobar en les condicions en que havia arribat en l'espai d'una vida, tret que tingués un formidable cop de sort. La felicitat dels seus fills potser, els diners que pogués enviar a casa seva. Però de que servia tot això si la policia no l'havia pogut ajudar, després del que havia patit.

Parlem d'això. Perquè un parell d'individus l'havien encerclat a un carreró, el mateix de l'hotel, l'entrada del qual era al carreró, i sort que havia xisclat, perquè podia haver estat pitjor. Ningú no l'havia anat a recollir a l'aeroport, per on havia arribat, amb grans estalvis per part seva s'havia pogut pagar el bitllet. Aquells dos individus eren els mateixos quels que podia trobar a la seva terra.

Estaven fets de la mateixa pasta, no podia treure's del cap les seves cares, la seva imatge li tornava, i s'associava a algunes que ja havia vist a la seva ciutat, amb la mateixa actitud. Aquestes cares i aquestes actituds l'havien feta marxar, i ara es trobava el mateix aquí, només posar un peu a terra. Començava a penedir-se de la seva decisió de marxar.

Potser no trobaria el que havia vingut a buscar. Potser s'estava enganyant. Potser l'enganyaven, des del seu país i des d'aquest. Tothom l'enganyava, per tenir-la subjugada, per fer-ne d'ella una esclava, moderna, irreconeguda, però sotmesa a l'abús del treball intensiu de subsistència. Mai podria tornar, no tenia els diners, el bitllet era només d'anada, i la seva família hi havia col·laborat.

Tots tenien esperances, en que els pogués desofegar amb la seva aportació pecuniària. No esperaven res més d'ella, i la trobaven de ben segur molt a faltar, i estaven molt amoïnats, però tot i això l'estaven utilitzant. La concebien com a font de diners, res més, la seva família concebia els fill així, ho havien fet sempre. El seu país també la volia com a font d'impostos.

No era el primer cop que passava. Havia sentit parlar del tràfic de persones en el passat. Alguns del mateix poble quels esclaus hi col·laboraven en el seu tràfic, els capitosts per descomptat, i en treien cullerada. El mateix li havia passat a ella, el seu país i la seva família l'havien venut. Havia d'afrontar la realitat. No podia t
ornar a on havia fugit, havia de fer-se a la idea que era ja una apàtrida.

Potser algun dia hi tornaria, quan tot hagués canviat. Mentrestant uns i altres es fregaven les mans, els rics d'aquí i d'allà, per tenir algú treballant en règim d'esclavatge, el súmmum del poder, poder disposar enterament del destí d'algú altre, no en un estat del benestar reflex ocasional d'un poder comunista amenaçant, no pas d'aquesta manera.

Sinó d'una altra ben diferent, del poder sense sindicats ni defenses, del poder en essència, aplicat arbitràriament, exercit sobre una persona indefensa, que no té cap dret, el poder com es tenia abans, molt de temps enllà, i més endarrera encara. Un poder sense contrastos. El poder que volen les corporacions, i no pas el dels empleats organitzats i carregats de deures.

Però ella ara havia de posar-se en marxa. Potser podria estalviar i tornar-se al seu país. Allò hauria estat una experiència. No havia de deixar, sobretot, que l'orgull l'endeutés, que l'afany de viure com els altres la lligués a creditors sense escrúpols, que ja no pogués sortir del país per tenir massa obligacions. Això no havia de passar-li a ella. Ella era molt més forta que les llums i els colors llampants, més forta que tot, i més forta que les pressions. Perquè havia fugit per assolir la llibertat, no pas una nova condemna.