Estimat tiet.

Estimat tiet,

Avui et recordo. Recordo quan era petita i venia a passar les vacances al mas amb l'àvia. L'avi va morir que tu encara eres un adolescent i, al ésser tu l'únic mascle de tres fills, vas tenir la mala sort d'haver-te de fer càrrec de tota l'herència tu sol: el mas, les terres i els diners. Una càrrega ben feixuga, arribada de tan jove. Les germanes, en canvi, sers més afortunats, no els hi va tocar res. Tu també hi vivies al mas, amb l'àvia, qui n'era usa fructuària i a qui t'havia tocat cuidar. Recordo quan arribaves de treballar amb una fam de llop i com li cridaves a l'àvia si el bistec amb patates no estava al seu punt. Tu, pobret, que t'havies passat tot el mati treballant a l'oficina sota aquell aire condicionat tan gelat, i encara hi hauries de tornar quatre hores a la tarda!
Avui recordo també quan vas conèixer a la teva dona i quan us vau casar. Aquell estiu, com tots, també vaig venir al mas a passar les vacances amb l'àvia. Recordo que, com cada any, vareu anar al carib dos mesos, justos per poder desconnectar de la dura vida a Catalunya. I recordo recollir, de sota el llit, les calces cagades de la teva dona per rentar-les. Ella, com tu, també en tenia molta de feina. Treballant de mestra, no li deixava temps per fer-te els bistecs, per regar les flors del jardí, ni per posar rentadores. I a tu no et quedava més remei que cridar i cridar a l'àvia. Potser amb més crits, aniria més a la rega.
Però si la teva vida encara no era prou dura, la propera sotragada no va trigar en arribar. Va ser quan vas deixar la feina. El maldecap no era pas el fet d'haver deixat la feina, sinó l'haver de gestionar els milions que en aquell dia de mala sort anaren a caure a les teves mans. Recordo com, un a un, vas poder anar venent tots els terrenys i vas poder anar invertint més i més. Però quan finalment començaves a tenir una mica de pau, més desgràcies t'esperaven. L'Àvia es va posar malalta i va deixar d'ésser útil al mas. Quina desgràcia la teva. Sense més bistecs per dinar. Recordo com tu i la teva dona patíeu per poder bullir l'arròs i les verdures de l'àvia. I a sobre, si li havíeu de donar, no et deixava temps per anar a la piscina a fer un xip xap. Així tiet, que jo t'entenc, era millor deixar-li el plat al terra, allà a prop del sofà a on seia ella, fins que vinguessin les teves germanes a veure-la a la tarda i li poguessin donar elles, i així deixar les tasques més repartides.
Al cap d'un temps, vas decidir que seria millor per tots, portar l'àvia a la residència. Tot i que la família i ella, no ho volien pas, jo entenc tiet, que aleshores, fer-se'n càrrec ja et representava molt de sacrifici. Per exemple, ja no podies anar al bar a fer la botifarra i això, t'hauria fet perdre els amics. Només t'hagués faltat aquesta desgràcia! I és clar, la teva germana, només venia unes hores cada mati a portar-li la compra, a fer els llits i a rentar els plats bruts del sopar. Si almenys, ella també hagués deixat la feina com tu i s'hi hagués quedat tot el dia, t'hagués donat un descans.
És clar que també hi ha qui comenta que podries haver llogat una dona. Però després, potser no haguéssiu pogut anar els dos mesos al carib, o a passar els nadals als Alps, o la setmana santa a Andorra. Jo també ho entenc tiet, que hagués estat un gran sacrifici.
Fa poc que l'àvia se'n va anar amb els angelets al cel i jo sé que penses molt amb ella. Sé que hi has pensat cada dia des de que se'n va anar. Ho sé, perquè vaig llegir la carta del teu advocat que parlava d'ella. Deies que les teves germanes havien de compartir la petita herència de l'àvia amb tu. L'havien de compartir perquè, entenc, que viure al mas amb l'àvia tots aquests anys, havia sigut un sacrifici esgotador. Que golafres elles de voler aclaparar tot un garatge per elles soles! I és que la vida pot ser tan injusta, tiet. I amb tu, com relato en aquesta carta, ho ha estat bastant.
Per tant, estimat tiet, avui que et recordo, reso per tu i perquè la vida ja no ho sigui més d'injusta amb tu. Reso perquè ben aviat, uns angelets també et vinguin a buscar i et donin el descans que et mereixes. Aquest vespre, i cada vespre a partir d'ara, quan tanqui els ulls, els hi demanaré tan fort com pugui que, si us plau, no et facin patir més.

Atentament,

La teva neboda.