Esperança

Un relat de: Dea

Cada vegada li era més difícil recordar... Es sentia totalment perduda en un món on les imatges i les paraules eren com fum, com boira, que semblaven denses i palpables però que tot d'una, quan s'hi acostava per intentar-les tocar, desapareixien. No recordava els colors, les olors, els sons, les imatges... No sortia, no vivia... Quant de temps feia que no passejava? Quant de temps feia que no respirava l'aire de la tardor, aquell que s'emporta les fulles i què, discretament, rellisca per la pell, insinuant-te l'arribada de l'hivern? Un any, dos... vés a saber. Només sofria per l'arribada de la nit, per l'arribada d'aquell home que s'havia proposat matar-la.

Agafà el mirall i s'assentà. Amb ell al davant va resseguir-se la forma dels llavis amb el dit. Què n'eren de tendres abans... i ara, ressecs, no sabien sinó deixar sortir crits i mullar-se de llàgrimes. El dit continuà fins el seu nas, adolorit de tants cops, sense ganes de respirar. Pujà fins els ulls, inflats, morats, cansats de veure, cansats de plorar, cansats de suplicar. Havia rebut tants cops al cos que ja no el sentia. Era mort... com ella. Com la seva ànima, cansada d'esperar, buida d'esperança i de coratge, que l'impedia posar fi a la seva situació. Cada cop era una agulla que li quedava clavada. Ànima punxada? Ànima foradada, ànima irreparablement malmesa i buida de somnis.

Deixà el mirall damunt la tauleta, i amb l'ajuda d'un bastó que hi tenia amagat s'aixecà per dutxar-se. Ell no trigaria en arribar, i la volia presentable. Encara recordava aquells primers anys en que tot era tan bonic, les festes, els amics, el xampany. Aquells vestits cars que amb tant de gust lluïa. Sempre havia estat l'enveja de les dones dels amics d'en Tomás. Ells no sabien fer altra cosa que mirar-la i això l'engelosia fins a la desesperació. I així va començar tot. No la deixava vestir-se bé, ni parlar, ni riure. Els seus ulls van començar a tornar-se tristos i els d'ell, plens d'ira. I quan arribaven a casa tot eren cops i insults, que li punxaven l'ànima. Ànima punxada? Ànima foradada...

Amb prou feines va aconseguir despullar-se i ficar-se a la dutxa. Fins i tot el tacte del sabó a la pell l'enervava. No podia continuar més així, havia de posar fi a aquesta situació. Trucar a la policia, posar una denúncia, matar-lo... hi havia pensat tantes vegades, de matar-lo! Però no podia fer-ho, totes les bones paraules, aquelles com fum, compensaven els cops. S'estava matant? Era ella qui es matava, qui es deixava fer. La Lluïsa li havia dit tantes vegades que el denunciés! Però no s'hi veia amb força suficient, si ell se'n assabentes la mataria d'un sol cop. Va sortir de la dutxa i es va posar el barnús. L'havia de matar, l'havia de matar! Res més podria aturar-lo.

De cop i volta el telèfon va sonar. "Digui?". "Esperança Rovira?". "Sí, sóc jo". "Li parla el Comissari del Cos de Policia. L'haig d'informar que el seu marit, en Tomás Rovira, ha mort fa una hora atropellat per un camió de mercaderies. Ho sento... Si es tan amable, passis per comissaria, si us plau. Ho sento, de nou". I van penjar.

I una onada d'esperança li va recórrer el cos directe a l'ànima.

Comentaris

  • L'esperança es l'últim que es perd...[Ofensiu]
    Camps de Tristor | 18-12-2005

    ... diuen...

  • Dos relats,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 10-09-2004 | Valoració: 9

    dues històries dramàtiques, tristament quotidianes, febrils, nafres a la pell de la societat, sobretot aquesta última.
    Un alè d'esperança al final.
    Un final sobtat (per un moment he pensat: que exageradament sec! Però la policia, de fet, ho és força, de seca, donant la notícia de la mort d'algú proper) però que dóna un gir d'esperança tantes vegades desitjat. Però un eventual camió o tren de mercaderies no és la solució. Cal un canvi de mentalitat.
    Gràcies per posar sobre la taula dos temes que, entre altres, també haurien de -i vull creure que- preocupen a la societat. I celebro moltíssim el final d'aquest segon.
    Respecte a l'ortografia, et faig les mateixes indicacions que abans.
    No et torno a posar un deu perquè dos deus seguits sembla un xic feixuc. Te'l mereixeries igualment. Espero tenir ocasió de donar-te'l més endavant. Salutacions de nou i moltes, moltes gràcies!
    I una abraçada ben gran!!!

    Vicenç

  • Un cop més el destí.[Ofensiu]
    Barber | 10-09-2004 | Valoració: 8

    Quantes vegades una petita decisió pot canviar la vida d'una persona. En aquest cas la mort d'aquest animal permet recuperar l'esperança, les ganes de somriure, de respirar,....la vida.

    Increible com en aquest relat la mort d'una bèstia supossa el naixement d'una persona.

    Bon relat, i un final que segurament donarà una mica d'esperança a moltes dones.

  • Juli meva!![Ofensiu]
    Queca | 10-09-2004 | Valoració: 8

    Guapíssima!! Benvinguda a la nostra família de relataires! Amb el temps t'adonaràs que aquesta web és com una gran pinya, i de seguida et sentiràs una més, segur. A més a més, coneixent-te com et conec, estic segura que no trigaràs a tenir a tothom a la butxaca!
    Bonica, espero que ens regalis més escrits com aquest, i... per què no traduir algún que tinguis en castellà? Jo ho he fet.

    Apa Juli, ja saps que jo també t'estimo molt!!
    Molts petons carinyu!!!!

  • Camió o tren de mercaderies?[Ofensiu]

    Davant d'un accident, sempre pensem que la mort de la víctima és una desgràcia. Però a vegades pot significar la renaixença d'una altra víctima.

    No t'estranyis si no valoro els teus relats. En aquest sentit m'he tornat abstencionista.

  • L'ESPERANÇA EN ELLA, FINALMENT ÉS POSSIBLE[Ofensiu]
    Marc Freixas | 08-09-2004 | Valoració: 10

    En aquest cas, després de llegir tot el relat,
    se m'ha posat la pell de gallina i tot, amb les últimes paraules que he anat llegint.

    No sé com acabaria de definir aquest final;
    potser si dic que ella se sent per fi alliberada,...

    I l'esperança en ella, finalment és possible;
    de fet, l'accident és la millor cosa que podia passar, ja que prou espantada estava ella, havent de conviure amb un maltractador, on sembla que els límits no tinguin mai un final,...

    I malauradament, el final hagués acabat amb la mort d'ella;
    així doncs, puc assegurar que en aquest cas ha sigut el mal parit aquest el qui s'ha mort, ja li està bé!!

    UNA ABRAÇADA DEA!!!

Valoració mitja: 8.75

l´Autor

Dea

3 Relats

13 Comentaris

4406 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00