Espai clos

Del terrat estant m'arriben les campanades de Santa Maria del Mar, l'albiro un instant però hi és més present el so que la imatge.
La casa, davant meu, roman silenciosa i buida, ha perdut la veu que la nodria, la d'aquells que hi van deixar bocins de vida. Els recordo a tots amb nostàlgia d'altres temps de passat, d'infantesa esborradissa, poruga, innocent.
S'ha trencat el mirall, només hi resten quatre parets esquerdades, la porta condemnada, les finestres somortes, i els records se m'esmunyen entre els dits, vull agafar-los perquè noto que se'n van, on deuen anar...
Potser a algun paradís perdut d'aquests que ara prediquen tant i que ningú no sap on són, però que tots esperaríem amb delectança, per submergir-nos-hi quan la realitat és massa dura, massa viva i només ens deixa veure el que ella vol, senyora com sempre de l'instant immediat i potser d'un bocí del futur per al qual lluitem sense saber per què, cap a on...
I darrera hi resten les petjades, fins que la darrera onada les esborri per sempre i, com ocorre amb la casa dels meus veïns enyorats, s'enceti un nou projecte.
Per això he pujat al vell terrat, per acomiadar-me'n.