Escopinades de paraules

Escopinades de lletres. No em surt res més, he provat a escriure humor lleuger, però tenc l’escriptura bastarda de l’incansable desgraciat. No és que no sigui feliç, però un mant negre recobreix la meva ànima, els vents em canten les històries, reflexes de llum em donen les imatges, paraules nervioses unides per fils negres passen per la meva ment, som el prisma exaltat, psicòtic i trist de la vida, un calidoscopi romput. Llàgrimes corren pels meus dits fins al paper, sempre amb la rialla final del vencedor, mai deix de banda la llum, record l’obscuritat necessària i anterior.

Jo estim la vida i ella m’estima a jo, però som un guerrer, sempre estic en batalla i la meva guerra és la espiritual, no ho puc evitar, les passions subterrànies em conquisten, admiro els horripilants malsons que poden aparèixer en un petit habitacle. Olor a terror, ulls rojos, les parets blanques tremolen, la porta fa alens, entren a l’habitació i som jo, l’inesgotable jo que em persegueix, l’ego que vomit al paper drogat de tinta forma espectacles del circ del deliri, de fons hi ha l’infern. Nimfes envolten el meu cap i m’embriaguen, el raig de paraules s’escampa pels voltants, els últims cops de pressió, la musa en ment em dicta el final dels text i la tinta s’acaba. La inspiració ,com una erecció, mai saps quan apareixerà i el que esperes d’ella és que sorgeixi a l’hora de treballar.

M’allibero, l’escrit està acabat, puc sortir a fora, em xop de llum de lluna i l’oratge tranquil em dibuixa una rialla de nen a la cara.