Esborrar

Aquell missatge va sortir del rancor. Estava dolguda sí. Cap de les meves amistats s’havia ofert per acompanyar-me al metge, i sabien que estava sola. La meva mare era gran i tenia un germà però ens portàvem a mort.
El vaig deixar anar, sense pensar, el missatge. Els dits van teclejar amb la necessitat de dir que tot era una merda. Deixant-me endur per la soledat i la ràbia.
I si, va trencar tots els missatges harmoniosos del grup. Allò que havia escrit impulsivament queia en els seus mòbils sense sentit.
Es va fer un silenci en la pantalla.
“Què diu aquesta ara? És una llunada. Nosaltres parlant de les nostres vacances i la tia salta amb no sé quines històries”.

El dimarts tenia el metge i estava nerviosa. És veritat que la comunicació cada cop és menys comunicació. Era conscient que no estava en un moment de quedar amb massa gent ni de parlar massa pel whatsapp però necessitava expressar-me.
Dóna’t temps Marta , dóna’t temps . Segur que elles ho entendran.
Al cap de 5 segons tothom havia sortit del grup “friends2021” i m’havia quedat sola. Dona’ t temps Marta, dóna’t temps. Segur que elles ho entendran.