Es hora de llevar-se

Soc al llit, estés, pensant quan deu faltar perquè soni el despertador.
Avui m'he llevat d'hora, la manta em cobreix fins al coll però tot i així tinc fred, decideixo donarme la volta i donar l'esquena la despertador... potser aixi no sonará.
Cuant deu haver pasat? fa estona que estic aqui estirat, no em vull girar, només penso en que a les 5 hauré de llevar-me.
Quines ganes que tinc...
Després de donar diverses voltes al llit acabo per mirar el rellotge, son les dues.
Desesperat miro al sostre intentant pensar en alguna cosa que em faci almenys dormir tres hores. Llavors, veig la seva cara, es ella, la noia que sempre m'a agradat i amb la que mai vaig poder dir-li el que sentia, potser per nervis, potser per por, però sempre en pasava alguna.
El seus cavells rosos iluminen l'habitació, i el ulls... els seus ull son preciosus, d'un color blau cel, que ni el mes radiant dia d'estiu podria eclipsar.
Em quedo mirant-la una estona i desprès se'n va. Començu a recordar aquella epoca en que anavem junts al col·legi, quins temps. A l'escola era la més bonica, i tots els nois li anavem al darrere, però ella estava massa ficada en els estudis com per fixar-se en cap de nosaltres... ara crec que no devia ser l'unic que somiava amb ella.
Vam anar creixent i vam continuar junts, els dos junts fins a l'universitat, allà ella va decidir fer Historia de l'art, i jo Empresarials. Gairebé no podiem veurens, els examens i els treballs no deixaven temps per poder anar a fer un tomb. Només ens veiem a la Biblioteca.. i perque jo decidia anar a la que ella visitava normalment.
Quins records, tot i axi, el que recordu esque jo feia el posible per veure-la, fins que va arribar el dia de la graduació, els dos ens graduavem aquell dia d'estiu, el sol brillava, i el cel blau era lliure de nuvols.
Al finalitzar la graduació ella es va a propar, em va fer un petó i em va dir: "ja ens veurem oi?" vaig asentir amb el cap i ella va donar mitga volta, s'havia anat, i desde llavors no la vaig tornar a veure.
Amb una barreja de rabia i melancolia, vaig mirar al sostre no estava, potser ella ja no em recordava.
Yenco els ulls i sona el despertador. Han pasat tres hores, tres hores plenes de records i melancolia, no vull llevar-me, però he d'anar a treballar.
Després de llevar-me vaig esmorzar a corre-cuita, i em vaig tacar la samarreta, anava tard, vaig puajar les escales el mes rapid que vaig poder i em vaig cambiar...
L'autobús ja havia passat, quina merda, justament avui que tenia una reunió.
Vaig correr el mes rapid posible cap a la feina però vaig arribar 10 minuts tard, el cáp em va preguntar que havia passat, si tenia un mal dia... li vaig explicar, no havia dormit, havia hagut de tornar-me a cambiar i asobre habia perdut l'autobus, aquell dia no podia acabar bé.
A mesura que pujavem les escales el cáp em va posar al dia de el que tractaria la reunió, unes obres per posar unes escoltures a la plaza del centre.
Em vaig posar bé la corbata i vaig entrar, una llum cegadora il·luminava la sala, era ella, estava allá, asseguda a la cadira que hi havia devant meu, amb el seu cavell rós, i els seus ull blaus.
A pesar de tot, havia sigut un bon dia.