Es camí de s'estació.

Feia setmanes que m'havien convidat a un concert d'Els Pets, es famós grup de Constantí, que actuaven de franc en un dia d'estiu an es muncipi de Consell, Mallorca.

Emperò, no sempre ses coses surten com hom voldria sortissin, i haver d'anar an aquest concert suposava, per coincidència i casualitat, que només es meus amics de Consell porien anar-hi... Ses condicions donades eren ses òptimes per a que això succeís, ja que Consell és un poble que és prou enfora de Palma, municipi a on jo habit i on també viuen sa majoria des meus amics. Ademés, es concert començava a les dotze des vespre, implicant directament que qui hi anava i no vivia a Consell hauria d'esperar a les set i mitja del dematí per a tornar a ca seva, hora a sa que passa cada dissabte per Consell es primer tren cap a Palma.

Finalment així fou, essent jo s'únic representant de Ciutat dins es grup que fórem an es concert.

Vaig arribar a Consell i vaig baixar des tren. No m'esperaven allà, ja que havíem quedat a sa plaça on se faria es concert. Juntament amb tres nines que també anaven cap allà, vaig fer camí cap as poble, ja que s'estació es troba íntegrament dins es camp, entre es poble de Consell i es d'Alaró.

Sa carretera que comunicava s'estació i es poble... o més bé: es camí que comunicava s'estació i es poble, que ja havia fet en altres ocasions, era d'una il·luminació molt pobra, d'ambient prou tètric degut an es fet que travessava per enmig des camp i devora de qualque casa rural, i d'una extensió que arrodonint devia esser d'uns dos quilòmetres com a mínim.

Encara no feia gaire foscor, i en vint minuts vaig haver arribat an es poble, on més tard vaig trobar-me amb ets amics amb es quals havia quedat per passar aquella nit.

Vàrem fer festa tot es vespre, tot va estar bé, sopàrem allà d'una bona pizza, i més tard Els Pets feren una actuació digna d'ells... Tot era bo, fins que l'alcohol, que en aquesta ocasió com en moltes altres no mancava, li va jugar una mala feta a un company meu, en Tòfol, que va acabar molt marejat i vàrem haver d'acompanyar-lo a ca seva i colgar-lo sense que llurs pares se n'adonassin.

Bé, fet això tornàrem cap a sa plaça a on se feien es concerts, ja acabats Els Pets tocaben altres grups no tant coneguts... sa nostra cara fou increïble, en veure sa plaça pràcticament buida en contrast a sa impressionant acollida que havia tengut feia no més d'una hora quan Els Pets encara tocaven.

En fi, mos asseguérem, i varem seguir beguent pomada com a cada festa. Més tard, i sense que es meus amics se n'entemessin de que jo anava ja ben gat, vaig dir-lis que jo me'n tornava cap a ca meva, i ells, també prou beguts, s'acomiadaren de jo amb plena normalitat, sense cavil·lar en que jo vivia a Palma i que no tornaria de cap manera fins passades tres hores.

Vaig agafar, camí de s'estació i plena foscor... Per sa meva sorpresa sa poca il·luminació d'aquell quilomètric camí havia desaparegut: l'havien tallada, tal com supòs que farien cada dematinada. Tanmateix me va esser indiferent, vaig seguir caminant amb tota tranquil·litat, inconscient de la bogeria que estava cometent: tot sol a les dues de sa dematinada anant per un camí deshabitat, llarg, i sense il·luminació... L'única cosa que em guiava, i que ademés era reduïda pets efectes de s'esperit consumit, era sa breu claror de sa lluna.

Al cap d'una estona vaig sentir que em seguien: era el renou d'una persona trepitjant a rere meu... vaig girar-me lentament, i no vaig veure res... no vaig sebre si hi havia realment algú o no, senzillament no el veia, però si hi hagués estat dubt molt que l'hauria vist.

Vaig seguir caminant. Aquell soroll de sabates encalçant-me m'esfereïa, passava molta de por. Me vaig posar a correr, i per sa meua sorpresa sa persona que me seguia també ho va fer, me vaig girar per intentar veure-la, i quan ho vaig fer vaig travelar amb una pedra, vaig caure a terra i vaig perdre una sabata. Mort de por vaig mirar de trobar sa meva sabata... mentre ho feia, sa persona que em seguia continuava seguint-me, però aquesta vegada a peu coix... llavors vaig entendre que aquell renou no era res més que ses meves sandàlies de platja repicant-me contra es peus.

Vaig trobar sa sabata, i vaig seguir caminant en direcció a s'estació, avesant-me an es so que m'encalçava i que me feia enfilar s'adrenalina des des ronyons fins as coll.

Es propers passos foren més i més temps caminant seguint sense arribar-hi... tot i ser les dues i busques de sa dematinada, passaven esporàdicament qualcuns cotxos, an es quals, i mostrant es més clars símptemes de bojeria, saludava amb sa ganyota més poc garrida que me sortia en aquells moments, fent de ben segur espantar més d'un conductor: la sensació de veure a un homo caminant per un camí a les tantes i un poc més a plena foscor i gens a prop des nucli de població de Consell, on el darrer que s'espera trobar és un vianant amb cara de psicòpata assassí, havia d'esser realment esgarrifosa. En aquests instants amb so cap assegut on toca preferiria dur es paper que me va tocar en comptes des paper des conductors que se creuaven amb jo.

Sí, me sentia content d'espantar an es conductors que passaven, desitjava també travessar-me amb qualque persona que anàs a peu morta de por, però no vaig tenir aquest plaer en tota sa meva estada per aquell camí.

Vaig decidir augmentar sa producció pròpia de terror, i vaig amagar-me a ses voravies d'herba, esperant es pas d'un cotxo, que en esser a uns 300 metres va haver d'aguantar sa terrible sensació de veure aparèixer una persona per la dreta i travessar es carrer corrensos desapareguent per l'esquerra... Es cotxo va fotre una frenada brutal tot llenegant damunt s'asfalt, i seguit va accelerar a sa velocitat dets avions per tal, segurament, d'oblidar aquella situació surrealista i impensable. Mai siré capaç d'imaginar-me sa cara d'aquell conductor, mai.

Sa nova idea emperò me semblava massa lleu en aquells moments d'absoluta inconsciència i bogeria, i me vaig estimar més passar a una broma encara pitjor, an es més pur estil d'una pel·lícula de terror. Vaig pensar en botar a damunt d'es vidre davanter des cotxo, després d'aparèixer a sa carretera. Allò havia de ser orgàsmic, veure a dos pams de distància sa cara d'un conductor innocent, trobant-se en sa situació menys esperada i an es mateix temps manco desitjada possible.

Vaig repetir es procés anterior, i me vaig situar a sa voravia, acotat sense possibilitat de que ningú me ves allà enfonyat. Quan vaig veure d'enfora es llum d'un cotxo, vaig sortir aviat cap a enmig des camí i m'hi vaig dirigir an es cotxo fent tanta via com ses llebres. Desafortunadament per jo, es conductor no va anar frenant, més bé el contrari, accelerava per eliminar-me. Jo vaig fer exactament el mateix pensant erròniament que així s'ensurt per aquell pobre conductor seria encara més gran però, tot i que segur que li va pujar s'adrenalina fins as cinquè pis, s'ensurt me'l vaig endur jo, quan vaig botar damunt es cotxe vaig retrucar i vaig volar fent voltes per s'aire fins que vaig notar un fort cop a tot es costat dret des meu cos. D'ençà no vaig recordar res més fins que em vaig despertar ajagut i covat a un llit de s'hospital de Son Dureta. Tot i haver comprat es noranta per cent de paperetes per visitar el Dimoni Cucarell, aquell no era es meu dia de sort i no me va tocar sa mort.