Cercador
Érem... som... serem?
Un relat de: Vctor catalàObro els ulls lentament, i el lleuger raig de llum que s'escola per la persiana de l'habitació
em desvetlla d'aquell son en que encara era present; em sento estranya, tinc la mateixa
sensació que quan era a l'orfenat, aquella buidor persistent, la impotència davant les cares
tristes dels infants, la solitud, la tristesa, i un gran interrogant. Recordo aquella freda
habitació, a la dreta, el llit que grinyolava cada nit, just davant la butaca esgrogueïda i
trencada amb la finestra corcada pel pas dels anys, i finalment la tauleta amb aquell calaix
on hi guardava el record més preuat, el diari de tapes vermelles que l'Emma em regalà
abans de marxar; penso que és l'única persona que realment em va estimar, sempre amb
aquell somriure, aquells ulls complaents i plens de sinceritat. Tinc, encara ara present el
moment en que va marxar; fou un dia de primavera, em vaig aixecar del llit, i com cada matí
vaig seure a la butaca que hi havia vora la finestra, senzillament pensava, pensava com seria
la vida allà fora tot contemplant els nens que jugaven al parc del davant; em vaig aixecar i
vaig veure una carta que reposava al damunt de la tauleta estellada, vaig agafar-la i mentre
em disposava a llegir, notava com les llàgrimes em regalimaven per les galtes; malgrat ni tan
sols haver obert la carta, sabia que alguna cosa dolenta estava a punt de passar. Amb les
mans tremoloses vaig obrir el sobre, cap carta, només una fulla de llorer i la signatura de
l'Emma, amb un impuls esbojarrat vaig sortir corrent de l'habitació, pels passadissos les
mateixes cares de sempre, rostres foscos i tristos que buscaven l'amor dels pares. Vaig
arribar al llorer del pati, on m'hi esperava l'Emma amb un paquet a les mans, semblava un
regal i estava embolicat amb un paper de flors, passió que ambdues compartíem. Uns segons
en silenci, ella em va dir que havia de marxar de la ciutat i em va donar el paquet que duia a
les mans tot fent-me un petó al front, després, va marxar, en aquell moment no vaig poder
fer res i vaig tornar a la meva cambra. Vaig estar una bona estona contemplant-lo i
finalment el vaig obrir tot mirant de no trencar el paper, era un diari preciós amb les tapes
de pell vermella i una clau daurada, a la portada una placa amb el meu nom gravat. Vaig
obrir-lo, i mentre fullejava les pàgines em va caure una nota que hi havia dins on hi deia:
"Tots tenim un passat, un present i un futur, és a dir una vida". Aquella nota em va fer
reflexionar, potser és gràcies a l'Emma i sobretot a aquella nota que estic on estic, ara tinc
una família i un plegat de somnis per realitzar.
El que ha estat la meva vida fins ara, està recollida en aquest diari. Però encara tinc el
mateix interrogant per descobrir: què hem estat, què som i què serem?