El tren de la vida

Es van obrir les portes del tren i va pujar amb pas alegre les quatre escales que separaven el vagó de l'andana, segué a la meteixa butaca de sempre, al costat de la finestra des d'on, amb la carpeta damunt dels genolls i la mirada perduda, guaitava els terrats de les cases del poble.
Sempre feia el mateix trajecte per tornar a casa i les cares de les persones que jeien vora seu ja li resultaven familiars, malgrat tot no li semblava avorrit, li agradava observar-los i imaginar com devia ser la seva vida, què els esperava a fora d'aquells vagons de tren on compartien, ni que fos inconscientment, una estona del seu temps.
Davant seu sempre hi havia la mateixa dona: cabells llargs, posat elegant, maleta de pell, semblava amable i sabia que es deia Carme perquè feia uns dies ho havia sentit en una conversa telefònica, sovint solia treballar amb el portàtil damunt els genolls al mateix temps que parlava enèrgicament pel telèfon mòbil; potser la gent pensava que era una dona massa atrafegada, a ella, però, li agradava, la feia sentir viva malgrat no conèixer-la.
A l'altra banda del vagó, hi havia dues persones més, amb vides molt diferents però ambdues apassionants, una d'elles era un home gran, devia tenir una mica més de setanta anys, i li semblava tan entranyable...acostumava a anar sol, però tenia un somriure contagiós que l'acompanyava fins i tot en els dies més grisos. Aquell dia, però, anava amb dos menuts que l'escoltaven atentament; ella suposà que eren els seus néts i que aquell dia havien baixat a ciutat per fer-li companyia una estona, de tan en tant se la miraven i somreien tímidament esperant una ganyota que els fes riure a tots tres junts.
Una vida ben diferent duia la noia que baixava una parada abans que ella, era menuda i amb uns cabells rossos que combinaven perfectament amb el blau cel dels seus ulls, era alemanya o el seu cognom ho semblava, ho havia pogut endevinar gràcies a l'etiqueta del llibre que sempre duia al damunt "Els ponts de Maddison", ella també l'havia llegit i li havia semblat una història d'amor preciosa; pensà que al cap d'un temps la tornaria a llegir. Li semblava molt romàntica i a vegades es quedava bocabadada mirant com els arbres, que en arribar a la ciutat es convertien en torres d'electricitat, passaven ràpidament sense tenir temps de comptar-los, es perdia en els seus pensaments, en les seves reflexions, en definitiva en el seu món i de tan en tant deixava anar un somriure i fins i tot, algun cop, una llàgrima tímida li regalimava galta avall. Algun dia li hagués agradat preguntar-li què li passava però no gosava perquè preferia quedar-se amb la vida que ella imaginava.
Aquella tarda, va veure que la diferència entre ella i aquestes tres persones en que es fixava de dilluns a divendres no era tanta, persones connectades a la vida, a la seva pròpia vida, i a la vegada dins aquell assolellat vagó de tren durant uns minuts al dia a la vida d'aquella noia ajaguda amb la carpeta als genolls.