Entre tu i jo

TU m'envoltes, JO perdo el sentit.
Em cales tan, tan fons, que ni et trobo...
I aquí estic amb tu, perduda, fins que la nit besa l'horitzó, i l'albada gelosa, ens descobreix.
Fins que la pell, esgotada de sentir, descansa sota el llençol clandestí del nostre cos.
Fins quan dius prou; fins que em deixes.

TU, ombra i no claror; així com l'hivern és fred i no càlid.
JO, submisa i obedient; així com el mar és blau i profund.
Però "res" no serveix, perquè el "tot" no és la solució.

Hi ha alguna cosa que no entenc,
a cada alè,a cada lluna, a cada batec... em defuig una sensació diferent.
L'únic cert, és que res és suficient per allunyar-me de tu.
Que tot el que desitjo és abandonar-me a tu.
Fins quan dius prou; fins que em deixes.

TU ets un nàufrag buscant ofegar-te, JO sóc un far buscant guiar-te.
Pèro la marea és forta, i el risc imminent...
Sé que et perdo i no vull viure, no puc, no en sé.

Hi ha alguna cosa que ja entenc,
pensaments perversos m'han dit que ets la meva patent...
L'unic cert és que aprendré a morir si me'n ensenyes.
Que aprendré a no existir si tu m'ho ordenes.

Ara sé que acabar amb TU és acompanyar-te a l'infinit,
que JO no tinc lloc en aquest món, en el teu món.
Llàstima que només hem sigut una i no dos, les persones que hem viscut aquí, en un mateix cos.

Fins que hem dit prou; fins que ens hem deixat...