Entre mar terra i cel

Li passava sovint que li semblava ofegar-se sense motiu aparent . Es sentia atrapada entre cel i terra, entre mar i cel. I quan això passava se li assecava la pell i li queia a trossos com la serp quan fa el canvi. Era dolorós el trànsit, però calia.

Una petitíssima mil·lèsima de segon era suficient per engegar el procés. Això és el que ella es pensava, perquè no sabia que dins seu bullien massa coses. D’aquelles que no responen a res evident.

Aquell espai estret entre ella i tot, aquell desig inquiet i tremolós, aquell foc, aquell eloqüent silenci, aquella veu muda... tot d’una no cabia dins i s’obria pas a cops i espentes .

Encara que hi hagués un món sencer al seu costat, quan això passava se li assecava la pell i li queia a trossos, com la serp quan fa el canvi. Era un trànsit dolorós, però calia.

Atrapada entre cel i terra, entre mar i cel, es consolava pensant en el nou dia que sempre esdevé.

Glòria Vendrell i Balaguer
abril 2013