Encàrrecs d'un follet

Tot i que semblava graciós a l'Enric no n'hi feu gens. Pensar que ara deuria de tornar a fer les maletes per traslladar-se a aquella ciutat a estudiar.
Ell, s'havia sentit pressionat pels seus pares i al final havia acotat el cap. Era el que s'esperava d'ell. Ara se sentia malament.
Realment el que hagués volgut fer, era un curs monogràfic en escriptura narrativa.
L'altra horabaixa encara tenia l'esperança de què podria defugir el compromís , que l'obligava la seva nissaga de professió. Des del seu besavi al seu pare, havien estat historiadors. I malgrat tot, ell volia ser escriptor, i en concret de relats fantàstics. Ara mateix, ja era impossible domar-li a la seva família una altra decepció , o no ?
Tot va començar a final d'aquell estiu quan la tardor ja es feia present al poble on vivia. La quietud havia retornat mica a mica. L'afluència de turistes ja no era tan significativa i es podia passejar tranquil·lament pels carrers. Ell anava arrossegant els peus, trepitjant aquella estora de fulles dels àlbers que omplien les aceres.
En el fons, no tenia gaire ganes de fer res i era el que feia.
Ja s'havia cansat una mica d'anar a aquella cala, on cada horabaixa contemplava una posta de sol diferent en matisos. Respirar la flaire salobre de la mar. I mirar cap a un horitzó, deixant-se anar. Sense cap tipus d'esforç, cap a altres mons llunyans.
Aquella horabaixa havia preferit, anar cap el bosc. Aquell bosc d'alzines velles. On les seves fulles verdes remorejaven en arribar aquell oratge fresc de començament de tardor.
Després de mitja hora de camí, es trobà en aquell indret màgic, on les remors prenien un regust musical.
- Hola,
És gira i no va veure res.
-Hola, repetiren des d'una de les branques de l'alzina.
No podia ser, les alzines no han parlat mai, és va dir, l'Enric.
De sobte, va sentir un renouet petit, com una espècie de siulo i va veure un follet. Vestia un jubó taronja i unes malles grogues. I el seu barret, dels que li queien unes cintes barrejades dels mateixos colors. Ulls petitets i impertinents. Una cara de polissó, que no podia amb ella.
La sorpresa, el tenia una mica bocabadat, sense reaccionar.
El follet, és dirigí a l'Enric:
-Espero no haver-te assustat, no era la meva intenció.
-No, hi ara?, contesta l'Enric
-- Em sol passar molt sovint que se m'apareguin follets quan surt a passejar pel bosc. Li va escometre, sorneguer.
-Be, ja ho entenc, no m'esperaves, no se t'havia acut mai que la gent fantàstica dels bosc existís de veritat,
-No, m'hagués agradat creure-ho ben igual com quan era nin i la mare em llegia contes. Però ara soc gran, i no puc creure en aquestes coses. No és seriós.
-Be, sigui seriós o no, segur que em veus.
-Si que et veig, i encara no hi puc donar crèdit.
-Be, va dir el follet, no puc estar molt de temps amb tu, i tinc que ser el més breu possible, ja que si sabessin de cert que existim, els vostres científics ens voldrien col.leccionar per fer proves.
L'Enric ja començava a fer-se a la idea de que el que estava ocorrent, era real i contesta: Tens tota la raó en el que dius, i no m'agradaria que t'empraren com un conill de laboratori.
-Enric, digué el follet, que es sabia el seu nom. Ens hem reunit la gent dels bosc, Follets, gnoms, fades verdes, fades grogues, bruixetes de la sort i tots els personatges màgics del que n'has sentit parlar i hem decidit, fer-te un encàrrec.
-Val amolla, digué l'Enric
-Sabem que tu escrius, sabem que hi ha molts de contes per a nins que parlen de nosaltres. Sabem també que les persones quan és tornen grans deixen de creure en nosaltres. Com et passava a tu , encara que no del tot. I és per això que et demanem de cor, que facis una cosa per nosaltres. Ja que nosaltres no podem. Els éssers màgics mai podem parlar de nosaltres mateixos. I molt menys escriure.
L'Enric, es veia venir l'encàrrec, i sabia que si l'oïa no el podria defugir.
-Continua el Follet:- sabem que existeix una pàgina electrònica, on tu estàs publicant els teus escrits habitualment. (malgrat tots aquests personatges visquin en el bosc, estan a l'aguait del que passa fora dels seus entorns, els s'hi encanta xafardejar les conversacions dels passejants), I el que et demanem és que escriguis un relat de nosaltres, perquè els relataires que ja no se'n recorden de que existim , ho tornin fer.
-L'Enric, acotar el cap, en senyal d'assentiment i el follet, se l'hi acostà i l'hi donà un aglà, i li digué, quan et trobis aturat, sense inspiració, mentre estàs escrivint, agafa l'aglà i no dubtis que t'apareixerà una nova idea. I dient, això, en un tres i no res, desaparegué.
L'Enric, mirar l'alzina , va sentir el remoreig de fulles, que havia provocat la partida del follet i pensar: I jo ara com els explico als meus pares l'encàrrec. Com els dic que renuncio a una beca, per escriure relats, perquè no s'oblidin dels personatges màgics del Bosc?
En arribar a ca seva, decidir escriure tot el que li havia ocorregut, i fer-se partícip de l'encàrrec.
Demà, serà demà, pensa.
Obri la pagina de relatsencatalà, i tenint l'aglà que li regala el follet en la mà, penjar aquest relat, que seria el primer de la col.lecció: "Encàrrecs del Follet".