Encàrrecs del Follet II : Recuperant records

N'Enric havia decidit posar-se per feines. Aquell follet li havia transmès un encàrrec importantíssim de la gent del bosc: Retornar el record als adults, que quan nins els havien conegut. Que debut a la seriosa serietat i una transcendència mal entesa, els havien esborrats del seu record. Havien decidit que la gent del bosc, no era lo prou important. Que era més important tenir moltes coses en lloc d'ésser moltes coses. Entre elles ésser un ser viu, imaginatiu, ple de vida i d'il·lusions, amb tot el que això vol dir.
Enric, molt sovint, anava a passejar pel bosc de les alzines on el follet li havia fet la comanda. Sobre tot s'hi acostava en les nits de lluna plena i gaudia del món d'ombres màgiques que creaven els arbres, quan l'oratge removia les seves fulles i branques. Li encantava tancar els ulls i jugar a endevinar els sons: Els grills, el mussol, la cadernera, l'oliva, l'estornell. Tots tenien un llenguatge distint i harmoniós. Eren com una gran orquestra tan ben acoblada que no desafinaven en absolut.
Hi havia sons més aguts, altres, més greus, alguns aflautats i cadenciós, que podien entremesclar uns arpegis florits. Altres, més secs i ritmats. També, es podia percebre el silenci entre so i so. I màgicament és convertia en una altra sonoritat, el so del silenci.
Abans d'escriure aquells relats del record, n? Enric per a poder-ho fer havia de tornar a recordar. I els records que ell tenia de la gent del bosc, eren una mica confusos. Ell també havia tornat adult i també una mica desmemoriat envers aquella genteta màgica.
Anhelava tornar a trobar a aquell follet. Enric sabia que s'estava acostant la nit de Sant Joan. Aquella revetlla màgica on tot podia ocórrer. Que les forces naturals anaven esvalotades amb el solstici d'estiu. Que era una festa que se celebrava a molts de llocs del món. I que a cada lloc tenien els seus rituals ancestrals distints, per en el fons celebrar el mateix: La victòria del Sol sobre la foscor de l'hivern. Aquelles grans fogateres, on es cremaven coses velles per deixar entrar "lo nou"simbolitzaven el triomf de la llum sobre les tenebres, ja que el foc era el símbol del Sol invicte.
Volia tornar a trobar el follet. I com tots sabem que els desitjos que sorgeixen del cor, tenen tanta força que sempre acaben complint-se. Així i tot n'Enric, va haver de tenir constància i paciència. Ademés sabia, perquè ho sabia que l'haurien de batejar de bell nou. Enric, no tenia massa significat en el món de la gent del bosc. Eren un nom del món adult. Però perquè el tornessin batejar, s'ho tenia que fer mereixedor. La màgia té les seves pròpies regles i no es pot intentar espitjar, ni intentar fer més via, s'han de respectar els seus cicles i els seus ritmes. Del contrari, es romp i s'envaeix.
Bé, no sé si sabeu que la gent del bosc empra un llenguatge misteriós i que ella és capaç de fer un truc màgic per fer-nos saber el que nosaltres desitgem.
-Ahhh, no ho sabeu? voleu dir que mai enmig d'un somni no heu rebut una visita ni del follet, ni d'una fada verda, ni de cap fada dels torrents, ni tampoc de cap poriol xerraire?.
-Quina pena. Encara hi sou a temps. Ah que el que vós fa aquestes preguntes és un follet verda maragda que estava tenint una xerrada amb la neurona de'n Josep, mentre estava escrivint.
-També això ho podem fer. Malgrat no ens ho deixin fer sovint les regles del bosc. De les que en un altre instant vós en parlarà n'Enric, això si, quan les descobreixi.
-Bé, a vegades fen alguna trapella o burinada com aquesta. En Josep, no se n'haurà adonat i quan retorni a llegir el que ha escrit, quasi ni se'n recordarà que ho fes ell. I és clar, li dictava jo, en Verdorenc. Un follet d'aigua, que viu devora la Rocafonda. Tinc un veí molt especial.

N'Enric, estava pendent d'aquell esdeveniment màgic. Inclusiu a vegades s'havia trobat passejant pel mig del bosc xerrant tot sol, sense saber que cents de petites orelleres, rodones, punxegudes, caigudes cap a terra, es trobaven pendents dels seus precs i del seu desconhort.

En Cloquinet, que era el nom del follet que havia transmès el missatge de la gent del Bosc a n'Enric, sabia que devia fer alguna cosa abans de la revetlla màgica de Sant Joan. Se li queia el temps a sobre, faltaven únicament dos dies. Sabia que si aconseguia reunir a la gent del Bosc, i emprant el truc de màgia d'entremesclar-se enmig d'un somni de n'Enric li podrien ajudar una mica a recuperar el record.
En Cloquinet, era molt agosarat, mai es rendia. Per tant es posà per feines. No li quedaria més remei que recórrer el Bosc i qui millor per ajudar-lo que el llagost Botamunt, que ja s'havia jubilat, i vivia el forat d'una alzina, tot devora la Rocafonda, on hi havia un rierol que no s'assecava ni en estiu ni en hivern. Era un paratge que sempre estava verd.
Botamunt era un autèntic malabarista del salt. El podria ajudar, perquè pegava uns llongos que no era de dir.
Seria millor anar-lo a veure tot tombant l'horabaixa o cap el vespre, perquè si li interrompien la migdiada, o el desconcentraven quan feia el concert tot fregant les ales, en recerca de companyia, es posava d'un humor insuportable i amollava coses de no dir, que tot després se'n penedia. Era de bon cor.
Cloquinet, començà el camí, sabia que si no s'enredava massa, podia arribar a Can Botamunt abans de què traspuntés el primer estel.