En un tancar i un obrir d'ulls...

Un relat de: bixitu

Et miro, et miro des de fa dues setmanes, les que fa que a començat l'escola. Tot l'estiu preparant-me per quan comencés el col·legi, per ser intocable, insensible davant de tu, i un dia qualsevol d'estiu et veig pel carrer, i, què passa? El meu cor s'entorna en una orquestra de tambors que no paren de tocar, noto com les meves galtes es tornen vermelles, em mires, he vist com em miraves i tu has vist com jo et mirava. Què hauràs sentit? Jo com la meva muralla creada durant els mesos d'estiu es derrumbaven davant els teus ulls, obscurs am ganes de saber i descobrir.
Arriba el primer dia de col·legi i tot segueix igual que l'any passat, tot igual de confús, tot igual d'horrible i fastigós per mi... es tan insuportable la nostra situació que no sé com parla amb algú sobre això, el meu problema, el nostre problema. Es tan insuportable que ningú no pot dir que ho entén, perquè no és així.
Et parles, et portes bé am tothom, ets intel·ligent, tens molts amics, no tens ningun problema aparent, sembles tant feliç... Ets la persona amb qui sempre he volgut compartir una amistat per sempre.
Per sempre. En que queden aquestes paraules? En 14 anys només? Que no va funcionar de la paraula "forever"? Els meus records estan confusos en el temps, en un temps en el que voldria polsar aquella opció del meu Word, "deshacer", però per desgràcia aquell botó fa molt temps que no existeix per tu.
Et miro d'amagat de tots a classe. En què estaràs pensant? Què estaràs escrivint? Que estarà explicant el professor? Tot es resumeix en tres paraules: "No ho sé".
M'agradaria aixecar-me, tocar-te l'espatlla, que tu giressis la cara, i amb un gran somriure em miressis, m'expliquessis alguna de les teves histories que sempre em feien riure i que jo t'expliqués el meu problema, que tu m'escoltessis com sempre, que tu em donguessis consells com sempre, que tu m'expliquessis les teves inquietuds i que junts, segur les podríem resoldre. Ningú ha sabut escoltar-me com tu, donar-me consells com tu i riure't del mes importat per fer-ho que sembles menys important per així que la preocupació fos menys. Però en qui puc confiar per explicar-li tot això? Qui em pot donar instruccions del que s'ha de fer en aquests casos? És el primer cop que em trobo en això. I si, estic aprenent molt, estic a prenent a lluitar pel que vull, veure com algú que tots degusten, jo no ho poc ni ensumar i sobretot he après, a callar-me.
¿Com es possible que una persona que a estat insultada, repudiada, menyspreada per una altre persona pugui dir aquestes coses i pensar en la persona que li a fet tan de mal?

Comentaris

  • Mai haguera pensat q aquesta es la teva forma d'expressar-te[Ofensiu]
    allonsanfan | 17-12-2005

    M'ha sorprès per bé, ja que trobo que tens talent, no es poden escriure frases tan maques per art de màgia i sense cap ni peus. Per tant, segueix escribint i obre horitzons, experimenta...

    A part d'això trobo que el relat és bonic!

  • Doncs..[Ofensiu]
    Dreams | 03-12-2005 | Valoració: 10

    Simplement pots dir tot aixo que dius d'ell tot i que t'hagi fet mal, perque l'estimes.. simplement perque l'estimes.. i es dificil deixar d'estimar a una persona aixi com aixi.. Però intento.. si t'ha fet tant de mal com dius, no es mereix que l'estimis..
    Aveure si segueixes escribint, e?
    Fins un altra!^^

  • rateta,rateta....[Ofensiu]
    petitona | 26-11-2005

    i deies que no et descobriria? jejeje. molt bonic pero un consell: en el proxim relat, utilitza paraules més complexes, no tan sencilles i més comparacions, van molt be

    petones, maka.

l´Autor

Foto de perfil de bixitu

bixitu

2 Relats

3 Comentaris

2547 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Un dia sense un somriure, és un dia perdut. Quants n'he perdut ja?