En públic

Entre bastidors tot es veia diferent, darrera l'escenari. Ell no tenia ganes de sortir enfora, no ho necessitava, sentia que seria una derrota. No volia exposar-se així. Els altres ho feien, per afanys.

Ell no els tenia, i per això, com per moltes altres coses de la seva vida, no tenia necessitat. Ignorava el fet que hi existís la possibilitat, no hi era i prou, res no l'obligava a exposar-se, no era una estàtua.

Perquè les vegades que havia pogut escoltar d'altres, que no eren gaires, perquè conseqüentment tampoc no parava atenció, ni hi assistia, als actes públics en que ell només fos públic, o fos públic, només.

No li agradaven aquest actes. Els rebutjava de tot cor. Pensava que era un mitjà esverat de transmetre els pensaments. Que hi havia maneres millors, tota la resta, que superaven la paraula oral en capacitat, en idonitat.

Per això no deixava passar l'ocasió de desbaratar la confiança dels que havien de fer una exposició. El neguitejaven els nervis dels altres, no els volia sentir. Eren ells els que havien volgut posar-se en aquell compromís, no pas ell.

Per això considerava que de qualsevol manera no accediria a transigir en posar-se exposadament davant els altres per haver d'explicar algunes coses que ja quedaven reflectides en altres obres seves de diferents factures, no volia i prou.

Tot plegat venia a col·lació de totes les ocasions en que havia tingut l'oportunitat d'expressar-se públicament, i que havia rebutjat. De fet la seva vida era construïda per evitar aquesta i d'altres amenaces. No volia de cap manera rellevar, ser notori.

No pas per les seves oratòries. Només l'atropellament i la primera impressió poden tenir cabuda en una xerrada, que li diuen xerrada, però a on no s'hi xerra, perquè hi ha torns de paraules, o col·loquis, que no tenen res de col·loquial, o conferències, que escau més.

O simpòsiums, o trobades, o aplecs. Tota mena d'events pensats per crear una atmosfera irrespirable, per exasperar els nervis dels que saben que no parlaran perquè no en tenen cap intenció. De paraules embolicades, indesxifrables, navegadores, sense rumb, sense orientació.

D'oradors que no saben callar, que pensen que han d'imposar la seva personalitat als altres, la seva cara, les seves inflexions de veu, la seva semiòtica. Obsessionats en impressionar, en deixar palesa la seva opinió informada, alhora que sense sentit. Sense tocar l'os, sense fer mal, sense ferir.

Ell volia ferir d'alguna manera. En el bon sentit de la paraula. I per això les competències de l'oratòria eren insuficients. Només el crit podia ferir parladament, i això no era el que volia. Volia una altra cosa. Així que calladament conreava les seves aficions, la lectura, les arts, la contemplació, la tranquil·litat.

Però així no feria gens. Potser no volia ferir en definitiva, i només volia passar l'estona, i no li agradava parlar davant els altres, sobretot explicant-los els ets i uts de tot i adoctrinant-los. No volia caure en aquesta vilesa, no volia ser com tota la gent que menyspreava secretament, des de l'anonimat del seu silenci.

Un silenci de paraules parlades, de mots articulats, però no pas d'altres formes. Tenia un diari, en el que escrivia els seus pensaments, i sentiments. El seu diari ho era tot per a ell. Era una cosa gran, que l'importava. Perquè allà podia expressar-se com ell volia, sense ningú que estossegués, sense interrupcions.

Ningú s'havia de neguitejar per que escrigués algunes paraules de més, ni tampoc al seu diari tenia límit en la seva intervenció. Podia parlar tant com volgués, escriure, i sense cap limitació. Tanmateix observava amb preocupació quel silenci li restava raó, que els altres, molts, només atenien a la raó contundent, rotunda, de la frase rodona.

O de la moralitat directa. No hi havia lloc per a la reflexió en el seu entorn. El que havia conegut. No hi havia silencis pensívols, no hi havia raons amagades, que s'haguessin de cercar. Tothom tenia la seva raó, a la recambra de la seva boca, per tal d'escopir-la dretament, per impactar a algú, sense manies, per tenir raó, una raó immediata.

I aquesta immediatesa era el quel preocupava, perquè aleshores de que servia la mineria intel·lectual d'haver de regirar-se el cervell per tal d'arribar a les afirmacions més allunyades del sentit comú, i trobar l'ideari que conforma a un mateix. No servia de res provar de construir a partir de peces cada cop més complexes, com ell feia.

Els altres no volien saber res de la complexitat, només dels temes quotidians, les coses bàsiques, les necessitats de primer ordre, les urgències, les eventualitats també, fins i tot l'extraordinari no deixava de ser normal, i el que era veritablement extraordinari passava per estrany, per aliè. Ell ho veia i ho deplorava, volia viure un món de missatges.

Escrits en llocs insospitats, de missatges de veritats amagades, que només es poden percebre amb la sensibilitat. No volia saber de megàfons, de consignes, de crits, de raons a força de cops de puny, de violències de tota mena. No en volia saber perquè no creia en la paraula dita, ni en la validesa dels crits. No els volia tenir a prop, la seva vergonya, el seu desgavell.

Perquè molts dels que sentia, opinadors convençuts a fòrums de tota mena, s'embarbussaven sovint, amb les paraules i amb els conceptes, i derivaven cap a explicacions que per altra banda no sabien profunditzar. Ell creia que era degut als límits quels mateixos oradors es posaven naturalment en parlar, per tal de no ofendre. Això els impedia aconseguir la veritable llibertat.

La navegació de les frases és elemental, sense tantes restriccions. És clar que hi havia els que cridaven, amb qualsevol excusa. Aquests però tenien un discurs restringit, pot variat, ves-a-la-merda i que-t-bombin, poca cosa més. Sense varietat real. Alhora que el seu diari també era una mena de xerrada, era parlat, no pas escrit, perquè la reflexió la considerava un engany, una falsedat.

Per això escrivia realment el que pensava, perquè no volia construir la seva persona, i el seu pensament, construir les seves conviccions, amb quins elements? Construir una moral partint del no-res, o amb parts d'altres morals. Quin sentit podia tenir per a ell? No es volia construir a si mateix d'aquesta manera, només deixar-se fluir, convocar-se per a un sincerament davant el seu diari. No era escriptor però.

Per bé que pensava que tot és un diari, que no hi ha personatges, que no se'ls creia, que a les novel·les les més llibresques opinen els autors, i que saben de tots els pensaments de tots els seus ninotets, no poden defugir la consciència de cadascuna de les parts, i escriuen un diari de si mateixos, del seu interior, alguns ho afirmen, ho reconeixen, d'altres ho fan pretextant ficció, irrealitat, un món de fantasia, que no existeix.

Com l'home, amb les seves limitacions evidents, conegudes i acceptades, i reconegudes per les persones amb seny, pot crear sense imitar? No pot, la fantasia era per a ell molt inferior a la realitat, un espai infinitament més petit, d'una altra dimensió, que no es podia equiparar. I les fantasies dels escriptors no eren més que operacions geomètriques sobre la realitat, operacions de translació, d'inversió, operacions diverses, però reglades.

I tornant a la publicitat, alguns porten a l'extrem l'ambició de manifestar-se, de creure que tenen la possibilitat perquè tenen el talent, que ningú altre no ho faria millor, que tenen les millors idees, i que les saben exposar. No saben, perquè exposen el que no dominen, parlen del que no coneixen, fan frases que semblen frases, però que són ombres de frases, i pretenen tenir sapiència, quan només tenen dades, i poden ser carregosos, en extrem.

Perquè pensen que han farcir de minúcies la seva intervenció, el seu discurs, i creuen que han d'arribar a un clímax en un moment o altre, i trobar un final enginyós. No saben el que fan, no ho sabran mai. No tenen més que aquests instants de glòria, en que se senten realitzats, admirats, persones amb majúscules, secretament menyspreen els altres, els que callen, per això ell els menyspreava a ells, perquè no era així, perquè notava la divisió dels seus mons.

I per això només divagava en el seu diari, allà on no podia molestar ningú, allà on, si algú ho havia de llegir, era optatiu d'aturar-se, de prendre un mos, de beure una mica de llet, d'alleujar-se potser d'alguna ofensa que s'hagués pogut rebre del text, de pensar dues vegades una sentència difícil, o tres, fins copsar-ne el sentit, de marcar el ritme. Qui rep ha de marcar el ritme, altrament ens trobem davant d'una evident fornicació, no volguda per altra banda. L'oratòria és fornicació.

I ell no volia ser fornicat, no volia aquest sexe verbal, no volia ser-ne víctima, ni creia que fos una qüestió de torns, de divisions, de repartiments de la paraula, de manera que avui la tinc jo i demà tu. Ell no creia en això, perquè sabia que era un impossible, que no hi havia prou segons al món per encabir un discurs parell de totes les persones amb un públic semblant. Era impossible, i per això amava amb follia el petit-comité. L'únic raonable, en que en una estona parlava tothom.

I ningú no quedava exclòs. No a les exclusions, no a l'ús de la paraula, no als torns d'intervenció, no a les xerrades, res de tot això. No hi ha veritat, si ni ha en alguna banda, a les intervencions públiques. Només un enze pot creure altrament, un babau, un indolent, algú insensible a l'efecte de les seves paraules, que no l'importa difamar o carregar injustament contra algú només perquè ja no sap que dir. Quan un no sap que dir ha de callar, quan no sap que escriure pot aturar-se uns moments a reflexionar.

Així ho veia ell, per bé que no pas tothom. Notava al seu voltant una certa veneració per l'home públic, per la dona triomfadora, pels que han de guiar el país, amb buidors del moment, amb composicions improvisades, o amb vaguetats escrites la nit
abans, sense saber ben bé que és el que hom es trobarà. Uns discursos buits, mancats parcials, insuficients, sense marro, sense ritme, sense contraritme, sense deliri. Un discurs amarg com la pell de moltes fruites. Ell no volia caure en això. No voli ser així, no volia transigir.

Per bé que de tant en tant es despenjava amb alguna intervenció, en auditoris que li semblaven acollidors, on no hi havia enemics, on havia de dir coses que no havien d'esverar, i a on no hi havia massa gent. Aleshores podia dir una frase cavil·lada, interessant, al seu parer, que havia remugat durant una bona estona, i que li semblava encertar en algun dels punts claus que s'estaven tractant. Però de seguida es penedia, perquè algú intervenia, i amb calma pausada deixava passar els minuts, i tot repetint-se i tornant al mateix escurçava el temps dels altres, feia que l'estada en aquell fòrum fos essencialment injusta, que hom notés que estava perdent el temps, que estava sent atropellat, víctima d'una frivolitat i d'una ignomínia. "Calla d'una vegada, home!", pensava, i mirava el pati de butaques.