En Ploramiques

La indolència del personatge era coneguda a tot el barri. Es deia Gabriel i de tot en feia una muntanya. Vestia amb certa elegància encara que com que temia que la roba no se li embrutés amb el fum de la ciutat o amb els bassals llotosos o els gelats dels infants, no eren robes de preu ans al contrari comprades de rebaixes i gràcies. Com que li feia por d'arribar tard sempre se les manegava per tal de sortir dues hores abans del que tocava, i es planyia per aquests fet a la seva dona que li deia que si l'empipava d'arribar d'hora als llocs que no fos tan previsor. Sinó que no suportava que li diguessin que havia fet tard i per això ho feia.
En creuar el carrer uns nens xisclaven a tot pulmó i això el feia venir basques. S'atansava a la mare dels nens i l'indicava que ja estava bé de xivarri i que la gent decent del barri no tenia per què aguantar l'escàndol dels infants. De vegades s'equivocava de persona jutjant que la mare era la que era més a prop i en realitat era una altra, tanmateix el resultat era el mateix sempre. "Vagi a fer punyetes!" - li deien emprenyades les senyores que veien com un perfecte desconegut posava en perill la futura capacitat de lideratge dels seus rebrots. En Gabriel no se'n sabia avenir que el tractessin d'aquella manera i cercava amb la vista la presència d'un municipal, que poques vegades hi era. Quan si que el trobava l'escena s'embolicava una mica més doncs el municipal no sabia entendre perquè en Gabriel s'havia enutjat pels xisclets dels nens. "Ho trobo d'allò més natural que la canalla faci xivarri, i més tractant-se d'un parc públic. Els parcs són per esbargir-se, no li sembla?" An Gabriel no li semblava pas, de manera que de seguida prenia el número de placa del municipal per tal d'aixecar una queixa a les més altes instàncies. "Faci el que vulgui, però no pensi que té raó." - sentenciava el municipal.
Uns metres més enllà un cotxe a tota velocitat passava amb les rodes per damunt d'un bassal poc profund i aixecava un ruixim de gotes que tacaven imperceptiblement el final dels pantalons del Gabriel. Tot eren retrets i renecs cap a totes bandes, i paraules injurioses fins i tot adreçades als que no en tenien cap culpa. La gent s'ofenia amb raó doncs ells també havien estat víctimes de l'esquitxada i no tenien perquè endur-se les de rebre. "Escolti, que tampoc no ha esquitxat tant, calmi's home!" - deia una senyora amb tota la bona fe. "Deu ser que vostè no du roba neta d'avui, com jo, sinó ja veuríem amb quin humor estava." - replicava en Gabriel tot esverat. Ningú no gosava dir-li res més prenent-lo per boig. El millor, pensaven, era no seguir-li gaire la veta doncs si t'enganxava un d'aquests personatges podia estar parlant durant hores. Tothom es dissolia silenciosament deixant renegar el Gabriel tot sol.
Com que hi havia un mirall que feien servir els conductors per tal d'assegurar-se que no venia ningú en prendre el revolt, i els reflexos del sol li arribaven per aquests mitjà just a la cara, enlluernant-lo, en Gabriel es revoltà francament. No podia ser que aparells tan criminals els posés l'ajuntament als carrers per tal de fer perdre la vista als ciutadans honrats. No era just i per tant hauria d'afegir a la queixa del municipal aquesta i algunes d'altres, com la de proposar que la velocitat màxima dels vehicles es reduís dràsticament en dies de pluja. Així s'evitarien les esquitxades tacadores.
El cas era que no hi havia consol per ell al carrer així que com era diumenge i no tenia res a fer se'n tornava cap a casa tot seguit. Pensava erradament que a dins de les quatre parets familiars no vindria ningú a importunar-lo ni tindria motius de queixa. Tanmateix tan bon punt com creuava el llindar de la porta es trobava que les camises no eren encara planxades per la minyona, que tot estava potes enlaire i que la casa era en estat de neteja de manera que feia més nosa que servei per allà. "Quina incomoditat!" - pensava. La minyona es movia amunt i avall amb l'escombra o el pal de fregar movent els mobles i desant els gerros i altres guarniments de les vitrines primer a un prestatge i després a l'altre per tal de netejar-ho tot plegat. Com que se sentia sobrer en Gabriel renegava en veu baixa i demanava a Déu nostre senyor encaridament que el deslliurés de la penitència d'haver de conviure amb la minyona fins que enllestís. Finalment es va decidir a demanar-li per quant tenia; va obtindre una resposta decebedora: dues hores i mitja. Allò era massa, la seva delicada paciència no ho podria suportar, havia de pensar alguna cosa. Es ficà de dret al lavabo.
Un cop assegut al vàter agafà una de les revistes que hi havia desades al revister i començà a fullejar-la. Resulta que la revista era d'afers del cor i no l'interessava gens. La seva dona havia canviat els diaris endarrerits que ell guardava allà per aquelles revistes llardoses de tafaneries i camàndules que tant el neguitejaven. No pogué amb la perspectiva de romandre assegut a la tassa del vàter en la companyia d'aquelles revistes de paper couxé. Sempre igual, els diumenges tot venia de gairell, entravessat com si hagués de fer-li mal fins al més petit detall.
Renuncià a l'estada a l'excusat i optà per anar-se'n dret cap a l'habitació. En creuar-se al passadís amb la minyona la va saludar, tot i que li va semblar que la torna que li rebotí la noia no s'ajustava a l'efusivitat que ell havia emprat.
Un cop a l'habitació estava convençut que res no el podia destorbar. Va encendre el llum en obrir la porta i es va trobar la sorpresa. La seva dona ja havia tornat de fer les compres del diumenge i romania jacent al llit comú. Allò era un enuig, doncs s'havia fet a la idea que s'estiraria al bell mig del llit de matrimoni, eixarrancat i amb els braços en creu com la figura famosa d'en Miquel Àngel, i que podria rebolcar-se d'un costat a l'altre del matalàs sense impediments. Tanmateix la seva dona hi era i li impedia d'esplaiar-se com volia. S'ajagué al llit i de seguida començaren els problemes. L'olor corporal de la seva dona, tot i ser agradable, era intensa i l'impedia de concentrar-se en la relaxació, a més a més, com que era dormida alenava un xic fort i això el desconcentrava encara més. Per acabar-ho d'adobar en un moment donat la seva dona estirà la cama i li dona una puntada de peu bo i adormida com era.
Aquests fets irritaren pregonament en Gabriel que decidí que allò passava de taca d'oli. Potser havia de sortir de bell nou al carrer a veure que passava. Es decidí per agafar la bicicleta ja que era diumenge i tenia per costum de fer una passejada amb aquest mitjà de locomoció. En obrir l'armari del despatx on guardava la bici veié amb esglai que les rodes estaven desinflades. Només havia de tenir aquell dia que mala sort? Pensà que algú de la casa, potser la minyona li havia desinflat intencionadament i en mig d'aquestes disquisicions prengué la mànega i l'endollà a la roda del davant. La roda no augmentava de volum ni s'apreciava cap mena de pressió al pneumàtic. Segurament tenia una bona punxada. No volia tacar-se amb el greix de la bici. La portaria qualsevol altre dia al mecànic, o potser mai.
Finalment va decidir d'agafar el cotxe i anar-se'n ben lluny de la ciutat. En mig de la muntanya sense ni un ànima que el destorbés segur que no tindria cap mena de retret a fer a ningú. Així ho feu, però molt abans d'arribar a la fi de la civilització va haver de passar per tot un seguit de proves. El trànsit era dens, tot i ser diumenge, i per una raó o una altra el seu empipament anava en augment. Primer un senyor que creuava pel mig, ajudat pel seu bastó i a una velocitat ralentitzada el va començar a treure de polleguera. Com es podia ser tan tros d'ase de creuar pel mig amb aquests moviments de càmera lenta? Va abaixar la finestra del cotxe i va explicar al vell el que pensava de tot plegat. "Ruc! Que no veus que ets al mig, carallot!" Les passes del vell no es feren més xiroies per obra dels insults i l'escridassada, de manera que tothom va haver d'esperar. La majoria sense empipar-se tant doncs ja sabien que els vells ja les tenen aquestes coses.
Després de passar ben bé una hora voltant per la ciutat a la recerca del fi de la civilització es trobà a una de les sortides principal en un embús monumental. Tothom volia anar a la platja. Al final va optar per uns viaductes que el menaren fins al peu d'unes muntanyes. Molt satisfet pensava que al bell cim de la muntanya no hi hauria res que el pogués molestar ni ofendre. De bon començament es va il·lusionar molt amb aquesta visió del paradís, tanmateix de seguida s'adonà que la pols del camí que havia pres li embrutava les sabates, que havia embetumat de bon matí com feia tots els dies. Per altra banda insignificants pedretes repartides al llarg i ample del camí, i amb vores cantelludes travessaven la sola sense foradar-la produint deformitats que arribaven als peus, que al cap de poca estona començaven a estar adolorits. A més el sol queia de valent i l'enlluernava tant o més que el mirall del carrer. El cas era que a ciutat les ombres dels edificis i dels arbres vulguis que no parapetaven els vianants de l'efecte més colpidor de l'astre rei, emperò enmig de la salvatgina en que es trobava no hi havia més que matolls i arbustos que feien ombra potser a les sargantanes, però no a ell. El pujol que pretenia ascendir era poblat d'una típica vegetació mediterrània poc adient pels dies assolellats.
Però el premi s'ho valia i calia patir una mica per tal d'arribar al cim i contemplar la serenor de l'horitzó i el silenci que ja començava a intuir tot i tenir encara a la vora la carretera. Mentre pujava el turó pensava en tots els moments que deixava enrere d'emprenyament i disgust. Com ara quan aquells operaris desconsiderats s'havien posat a regirar el paviment i a foradar aquí i allà sens cap solta amb una màquina burxadora que feia una fressa que no es podia aguantar. O aquells veïns una mica durs d'orella que posaven les pel·lícules que ll
ogaven a un volum que pareixia que havia de rebentar els altaveus del televisor. O les venedores ambulants que amb la seva pesadesa i manca d'escrúpols el feien empipar d'allò més. Tot plegat quedaria en anècdota quan arribés finalment al cim de la muntanya. Els quatre núvols que restaven de la tamborinada de primera hora del matí el farien companyia i no tindria res a retreure a la bonança de l'ambient.
El cas es que quan va arribar al cim hi havia una parella guaitant l'horitzó. No els havia vist des d'a baix doncs es miraven el vessant oposat de la muntanya i a part eren uns puntets gairebé irreconeixibles. De tota manera li havien esguerrat l'esbarjo de mirar l'horitzó en mig del silenci doncs no feien més que xerrar l'un amb l'altra.
Desencisat enfilà el camí de baixada pensant en que segurament en la soledat tampoc no hauria assolit l'esperada pau. El millor que podia fer era tornar-se'n.
Quan ja obria la portella del cotxe va veure que hi havia un altre turó al costat i ara estava segur que no hi havia cap humà al dalt. A grans gambades i molt il·lusionat pujà els dos centenars de metres que el separaven del cim, i encara escoltant el rum-rum de la ciutat s'estirà tacant-se de pols i punxant-se amb les pedres. Mirant al cel pensava que no podia haver joia més gran i que tot plegat era una benedicció estar en aquelles circumpstàncies lluny de la dona i de la minyona i de l'enutjós trànsit de la ciutat i de tantes altres coses. Gaudia de la tranquil·litat. Tot li somreia. El món era feliç i no hi havia cap incident que el destorbés.
Aleshores alguna cosa li caigué a la galta. Era humit i punyent, com la fiblada d'una agulla. Alguna cosa anava malament. Segons després una altra fiblada al front a la que seguiren unes altres. Eren gotes de pluges. Quedà tan astorat de la seva mala sort que deixà durant uns segons que la plujà es conformés com a tal i que el comencés a traspuar robes en dis. Renegant de tot i queixant-se en veu alta corregué fins al cotxe. Anava xop de cap a peus i tornava a casa on podria eixugar-se i conèixer els enuigs i les altres coses que feien de la seva vida una lamentació continuada però feliç i coneguda.