En pau es troba en Pere

En el trànsit d’obrir els ulls va optar només per un. Era de mena pràctic i des del néixer que no entenia segons quines duplicitats. “Si ja ens hi veiem d’un ull i escoltem per una orella, ves per què hem de doblar l’anatomia?”. En l’intent de respondre’s es va tornar a dormir.

Tres hores després algú va prémer repetidament el timbre de l’entresol. En Pere Sos va arronsar els dits d’un peu i va mirar el despertador de la tauleta amb l’únic ull actiu. Després es van sentir uns forts cops a la porta i aleshores sí, va pensar en la possibilitat d’alçar-se. Però li va passar de llarg. I s’adormí de nou. Fins que la punta del nas se li refredà més del compte i tornà a desvetllar-se.

Un dia van explicar-li que al colmado de sota casa venien uns gorrets de llana ideals per abrigar les protuberàncies més manifestes de la cara. La idea li va fer gràcia però només l’ensumà perquè no volia ni imaginar haver de baixar al carrer i haver-se d’explicar. “Quina mandra!”. I féu moviments facials per escalfar el nas. Després li van venir ganes d’orinar. Només havia de descotxar-se, agafar la gibrelleta de sota, fer coincidir l’emissor de carn amb el receptor de porcellana i deixar que la vida fluís. Però el cobrellit pesava massa i no estava per descarregar energies tan de pressa. Així és que va decidir fer-s’ho a sobre. A mig pixar es va tornar a sentir el timbre i li va estroncar la descarregada. Va fer veure que no el sentia i va continuar orinant. Quan enllestí féu una becaineta que hagués allargat molt si no hagués estat pel so estrident de diverses sirenes de cotxes de salvament. Va ser minuts abans que li entrés pels narius una olor a cremat insuportable i se li entelés l’única visió de l’ull que obria de tant en tant.

Del còmput global de l’incendi de l’immoble només es va haver de lamentar una pèrdua humana per intoxicació, la del Pere Sos. Els bombers el van trobar mort al llit amb els dos ulls oberts, però ell, ni se’n va adonar.