Cercador
D’amors que maten
Un relat de: Joan Pinyol Colom- Compartir:
L’amor que li professa és il•limitat i cada dia l’alimenta amb noves servituds. L’home més solitari del món s’ha entregat tant a la passió que sent per ella que hi ha dies que no es recorda ni de menjar. Ella el sotmet a un vassallatge asfixiant, li esprem totes les forces i al final d’unes quantes setmanes el deixa baldat.
Arriba a casa, es treu les sabates, s’afluixa el nus de la corbata i no serveix per gran cosa més. Dorm sol i a vegades li fa l’efecte que és el coixí el que l’abraça. Fins que l’endemà, ella el requereix de nou, amb més exigències a contrarrellotge i unes obligacions que sovint li tallen la respiració.
L’home més solitari del món sent un amor incondicional per la feina que té com a alcalde i l’estima a cor què vols. Potser perquè tothora anhela el mateix desig. Inaugurar una d’aquelles obres que queden per sempre i guanyar-se els elogis d’una multitud endiumenjada. Però ha errat la legislatura i el comptable oficial li acaba de fer saber que no són èpoques de tisorar cintes, precisament. Que s’ha hagut de reduir molt la despesa i que, com a alcalde, només podrà fer els honors a alguna de les mostres artístiques que sovintegen quan són molts els que tenen tot el temps del món per combinar aquarel•les.
L’home més solitari del món no defalleix. El lliga un abnegat amor per la feina i s’hi aferra en espera de temps millors. Treballa, treballa encara més, i no menja. I arriba els vespres a casa, es treu una sabata i, sense afluixar el nus de la corbata, cau rendit al sofà.
Al dia següent estima encara més la feina. I l’endemà passat també. I l’altre. I al vespre torna a caure desfet amb les sabates posades i el coll mig segat.
Fins que una matinada freda el mata l’amor per la feina i hores després, un cop enllestits tots els tràmits oportuns i enmig d’una claca molt mudada per a l’ocasió, li concedeixen l’etern privilegi d’inaugurar el tanatori municipal, un prodigi de l’arquitectura moderna que té el do de perpetuar-se d’allò més.
Arriba a casa, es treu les sabates, s’afluixa el nus de la corbata i no serveix per gran cosa més. Dorm sol i a vegades li fa l’efecte que és el coixí el que l’abraça. Fins que l’endemà, ella el requereix de nou, amb més exigències a contrarrellotge i unes obligacions que sovint li tallen la respiració.
L’home més solitari del món sent un amor incondicional per la feina que té com a alcalde i l’estima a cor què vols. Potser perquè tothora anhela el mateix desig. Inaugurar una d’aquelles obres que queden per sempre i guanyar-se els elogis d’una multitud endiumenjada. Però ha errat la legislatura i el comptable oficial li acaba de fer saber que no són èpoques de tisorar cintes, precisament. Que s’ha hagut de reduir molt la despesa i que, com a alcalde, només podrà fer els honors a alguna de les mostres artístiques que sovintegen quan són molts els que tenen tot el temps del món per combinar aquarel•les.
L’home més solitari del món no defalleix. El lliga un abnegat amor per la feina i s’hi aferra en espera de temps millors. Treballa, treballa encara més, i no menja. I arriba els vespres a casa, es treu una sabata i, sense afluixar el nus de la corbata, cau rendit al sofà.
Al dia següent estima encara més la feina. I l’endemà passat també. I l’altre. I al vespre torna a caure desfet amb les sabates posades i el coll mig segat.
Fins que una matinada freda el mata l’amor per la feina i hores després, un cop enllestits tots els tràmits oportuns i enmig d’una claca molt mudada per a l’ocasió, li concedeixen l’etern privilegi d’inaugurar el tanatori municipal, un prodigi de l’arquitectura moderna que té el do de perpetuar-se d’allò més.