En P. R. i en J. P.

En P. R. sortia de casa seva en mig d'un mar de dubtes. No sabia si prendre el camí de l'esquerra o el de la dreta. Ambdós menaven a la mateixa banda. No sabia res de res. Analitzar la seva ignorància era tasca d'en J. P, que el seguia des de feia unes setmanes. Li havien encarregat aquesta tasca, poc grata de veritat, per part de la secció nord, en forma del seu cap, del gabinet de contrainformació de la subdelegació del govern amb seu a les barriades perifèriques establerta en brigada de control i seguiment. El nom era llarg de nassos, per bé que no responia a la seva utilitat pràctica. En P. R. encara no s'havia decidit pel camí. A la part dreta podria trobar bombes i emboscades, perillosos terroristes disposats a tot, a la part esquerra si fa no fa el mateix. Havia de prendre una decisió. Dreta. En J. P. respirà alleujat, per fi s'havia decidit.

En J. P. tenia una opinió formada al respecte del seu objectiu. El veia com un pusil·lànime, mancat de personalitat, sense opinió, que es deixava endur pels esdeveniments. El mirava i veia un home derrotat, perdut, sense brúixola, en un món hostil on tothom maldava per empassar-se'l. El veia vagarejar pels carrers capejant sense parar, mirant a totes bandes, en una guaita impossible, provant d'endevinar d'on vindria la bala que havia de travessar-li el cap. El considerava un individu feble, incapaç, marejat. El notava tens de vegades. En P. R. era talment així. No tenia remei, la seva dona l'havia deixat abans del començament de la guerra, els seus fills vivien amb la seva dona, no tenia futur ni esperances. En el fons en J. P. pensava que en P. R. cercava la mort, amb desesper, posant-se en situacions que li anaven massa grans, prou clar que hi era això.

De seguida en P. R. canvià de parer. Li feia patxoca un bar pel que sempre passava pel davant. Volia endinsar-s'hi. En J. P. l'havia d'esperar en una banda o una altra. El lavabo no tenia sortides, cap finestra que pogués comprometre el seguiment. A part no esqueia a en P. R. d'haver-se adonat que el vigilaven. En J. P. era molt eficient, tenia en compte els detalls més ínfims, sempre provant d'avançar-se a les eventualitats. De fet en tenia poques, perquè el que poguessin haver-ne estat eren accions automàtiques amb una solució prefixada. En J. P. era eficient de collons. Al contrari que en P. R, que només havia volgut entrar en aquell bar per prendre una cervesa. No tenia ni idea que l'estaven seguint, ni tan sols ho sospitava en realitat, perquè totes les falòrnies que tenia al cap al voltant d'un assassinat seu anaven mal encaminades, dirigides vers les persones equivocades, gent innocent que no feia altra cosa que passar per allà, i no era capaç d'adonar-se del veritable seguiment, que tanmateix hi era. En J. P. era molt capaç per a la seva feina.

De fet havia entrat només començar la guerra al gabinet, promogut per un amic que el va recomanat. Va demostrar que era astut i iniciatiu, que podia encarregar-se de qualsevol missió, de les que correntment tenen lloc al carrer, de les que necessiten la seva classe de persona, eficient a la seva manera, observador sagaç, detallista, però poc estratega. La feina de despatx va quedar descartada de seguida, per ser poc adient a les característiques d'en J. P. A ell no li va importar. El carrer li agradava, seguir a la gent tapant-se la cara del sol, haver d'improvisar en situacions compromeses. Li agradava a més tenir una persona assignada, i no pas una ària o un edifici. Així podia posar en pràctica totes les seves idees pel que feia a les tàctiques de seguiment.

Però en P. R. era una contínua decepció. Només feia que pensar en que el perseguien, sempre mirant a totes les cantonades, mirant enrera, mirant als costats, i sense veure en J. P. que a pesar de tot prenia les precaucions indispensables, per un motiu d'orgull professional, no pas perquè fos necessari. Podria haver seguit en P. R. amb un rètol penjant del coll explicant la seva tasca, o on es pogués llegir 'segueixo en J. P', cap d'aquestes coses no l'hagués alertat, en J. P, perquè el que el perseguia era la seva obsessió, i no tenia temps per concentrar-se en les coses que passaven en la seva immediatesa.

En P. R. anava cada dematí a un vell edifici, vell i encara august, i allà es reunia amb la clandestinitat. Sentia la necessitat de dur aquesta tasca molt al seu desgrat, d'una manera obstinada, sacrificada, en contra de l'opinió d'altres col·laboradors i dissidents, en contra de tothom. Ell havia de seguir amb els correus i les accions, que eren insignificants i que no tenien cap transcendència pel que fa a l'ordre públic, eren accions petites fetes per organitzacions casolanes, no hi havia un moviment establert. Però en P. R. hi volia formar part, i tots els que integraven els diferents grups combatius se sentien part de quelcom. Encara que no sabien ben bé de què.

En J. P. s'esperava fora de l'edifici. No tenia cap interès en entrar-hi. No hi havia res a dins que li pogués interessar. S'esperava a l'altra banda del carrer, a dins d'un bar, davant d'una copa, llegint el diari. En P. R. tenia uns horaris establers, era fàcil de preveure, estaria fins a les 12:30 dins l'edifici, amb les seves conspiracions. En J. P. ho sabia, només calia esperar. I per emplenar el temps es podien fer coses molt variades. Per exemple fantasiejar amb una demolició per dinamita de l'edifici, amb tots els dissidents a dins, o una gran operació militar de detenció i empresonament, amb resistència per part dels traïdors que hi havia dins de l'edifici. L'ús de la força i les armes de foc seria imprescindible, justificada, adient.

Amb aquestes idees al cap provava de passar l'estona, esperar a que el ridícul del seu perseguit sortís de les seves inútils reunions amb els opositors al govern i així poder seguir les seves activitats. Val a dir que en J. P. tenia un petit aparell, amb pantalla i connexió a les xarxes, per on s'assabentava de les novetats del seguiment infiltrat dins l'organització. Així podia saber el que veritablement es coïa per allà, i quines eren les accions en que participava en P. R. No havia de fer cap esforç, tot programat.

Al bar de davant de l'edifici on s'aplegaven els opositors hi havia una altra mena de reunions. Els encarregats del seguiment d'uns i altres anaven a raure a aquell lloc, que era un antre llardós i pudent, amb un cambrer suós i brut. Tots els agents de seguiment es coneixien, i dissimuladament s'asseien a la barra, uns al costat dels altres, o a les taules, amb l'excusa que les altres eren ocupades, o per tenir companyia. Tots s'aplegaven en aquell bar. El mateix passava a les accions d'oposició en les que participaven els membres.

Hi havia normalment el grup d'opositors que eren els que duien a terme l'acció, i a uns metres de distància, fent com si res, hi eren amagats en penombres, darrera uns arbres, esperant un taxi. Esperaven a que els opositors acabessin la seva acció, prenien notes, feien fotos i enregistraven vídeos. Tot aquest material després passava a la central, a la seu del gabinet, on algú en feia un seguiment. Seguiment del seguiment n'hi deien. El cas era que els opositors després es dispersaven, per no ser detectats, abans que no arribés la policia ordinària, l'única de la que tenien constància.

En J. P. va seguir el seu objectiu fins a les rodalies d'un edifici d'una conselleria del govern, duien a les mans pintures i bidons amb inflamables. L'espectacle era sempre el mateix, amb algunes variacions. Missatges escrits a les parets, ruixament de les portes principals amb els inflamables i algú que treia un misto i el llençava des de lluny a alguns del reguerons de líquid que s'escampaven ja per la vorera. L'espectacle de foc i claror era formidable. Allò mereixia la pena, era captivador, com tornar a les cavernes. Era la mena de coses que mantenia els opositors en la seva oposició.

Però en J. P. ho veia molt diferentment. Considerava que havia d'intervenir, que allò era prou gros per que es deixés passar, que no es podia permetre el vandalisme, i tenia el convenciment que no hi havia peixos més grossos que pescar. Els caps mateixos de l'oposició eren els mateixos que feien les accions. No es podia considerar que hi hagués ningú a qui enxampar, tret d'ells, d'en P. R. En J. P. es delia per detindre'l. S'imaginava a si mateix tombant-lo a terra, amb una clau precisa, un moviment del cos i dels braços que el desequilibrés. Allò seria un espectacle.

I no pas el que estava veient, La feina de persones en orris. La feina del país en orris, el derrotisme en definitiva. L'absència de principis per part de l'oposició. Tot plegat un dimoni de bretolada, que no servia a cap interès en concret. En J. P. volia evitar el desencís dels treballadors de la conselleria l'endemà, quan potser l'incendi de la porta s'hagués estès a l'interior, a importants arxius, a ordenadors amb dades crucials. Tot plegat es podia evitar si es volia, només calia detenir i empresonar els que provocaven els incidents. Eren localitzats, tenien totes les seves dades, només calia enviar els efectius, o simplement donar l'ordre. En J. P. estava disposat a fer la feina bruta. Duia una pistola a la butxaca, i al cor ja en tenia les ganes. Només li mancava l'ordre.

Però no podia arribar. En el fons al govern l'interessava tenir oposició. Feia algunes detencions, de tant en tant, però sense colpejar de mort l'estructura opositora. Perquè necessitaven un antagonista, algú contra qui bramar. Aquests eren els opositors. En J. P. ho sabia, ho intuïa. Algunes de les converses amb el gabinet li havien ficat aquest convenciment a dins. No s'ho podia treure del cap.

Mentrestant en P. R. seguia caminant a tentines, amb els ulls esbatanats, observant el seu entorn amb impaciència. Sotjant els ulls de la gent provant de trobar-hi una traïció, una raó per a totes les seves precaucions, que al capdavall eren només la preocupació i l'estat de nervis, que no hi havia res q
ue fes que fos cabalment indicat per deslliurar-se d'un assassí o d'un agent que el seguís. En J. P. pensava que el seu objectiu si que duia escrit el seu comés d'opositor, en lletres grans, de neó, qualsevol ho podia endevinar. De fets els veïns sospitaven, i callaven, i els coneguts també feien ambdues coses. El país era podrit, ningú no col·laborava amb el govern, només alguns fidels, els que veien les coses clares, ell mateix, per bé que li pagaven un bon sou.

Emperò les coses havien de canviar a mitjans del segon més de guerra.

En P. R. entrà en coneixement de na M. Z, una activista convençuda de la zona, que sovintejava l'edifici de l'oposició, i que havia participat en algunes de les accions. La dona era trempada i astuta, més que els agents que li havien assignat. Per ser especialment esmunyedissa en tenia tres, que feien torns per tal de seguira-la, sense aixecar sospites. Però era ella la que els vigilava a ells, i quan volia els feia cantonada. De seguida que va conèixer en P. R. i va poder sortir amb ell una vegada, en les beceroles del seu enamorament, ja va guipar en J. P. que el seguia, barroerament, sense precaucions, parlant a estones amb els tres que seguien la M. Z.

Traçaren plans per tal de desfer-se'n. La M. Z. coneixia tots els lavabos de la ciutat, totes les portes del darrera, totes les escales per les que no es podia córrer, els ponts mòbils, els semàfors amb molta gent, amb carrers de trànsit. Coneixia tots els detalls que calia conèixer fer desfer-se d'un, dos, tres o quatre agents de paisà que els poguessin seguir. Sempre se'n sortia.

Així van acabar assignant uns altres tres agents a en P. R, atès que sovint s'escapava. Els del gabinet no varen voler veure una relació amb la coneixença de la M. Z. De fet ella l'estava ensenyant, i advertint dels perills reals amb que podia trobar-se, més enllà de les seves suposicions o temors.

Un dia decidiren desfer-se d'un cop de tots els seus agents, la guerra s'acabava, la força del govern minvava cada dia, els opositors ja eren legió, no hi havia prou efectius. La M. Z. havia pujat molt en l'organització clandestina de l'oposició, i per això encara tenia dos agents assignats. Varen fer una reunió de la cúpula, cosa que mai no feien, a un lloc apartat, a un altre edifici vell i tronat, a la vora prop d'una vintena d'agents de seguiment s'amunionaven dins un bar. No se'n sabien avenir quan entraren armats i amb el cap cobert altres tants opositors, encanonant-los amb les seves armes. "La guerra s'ha acabat, no volem que feu cap ximpleria."

Els tingueren retinguts durant uns dies, fins que es va instaurar el protectorat posterior a la guerra. Després els varen lliurar a les autoritats internacionals. La seu central del gabinet va ser finalment saquejada, entre els arxius hi havia la vida privada de centenars de persones, amb detalls irrellevants i comentaris fora de lloc. Tota la tasca del gabinet havia estat inútil, com tot el conflicte, no havien detingut ningú que ho mereixés, no havien avortat cap operació de consideració, ni havien trobat els espies de l'enemic que amb tanta força havien cercat. Per sort el protectorat havia posat termini a les seves nefastes activitats.