En Mort de Gana

No entenia perquè el consideraven, i ell mateix es considerava, un Mort de Gana si encara seguia viu. I aquest era el seu petit miracle, se sorprenia de seguir viu. Si les coses haguessin anat com havien d'haver anat hauria de ser mort, necessàriament. Tanmateix caminava, es vestia i mirava el cel, com qualsevol altre. Però era un Mort de Gana. Tan se valia que tingués una panxa incipient, o que s'atipés repetint plat al menjador social a la vora del que considerava casa seva.

La gana però se'l menjava. La panxa incipient no tenia gaires explicacions raonables. Tampoc no s'atipava excessivament, tot i que li deixaven repetir al menjador social. Segurament era producte que si bé menjava poc també gastava poc. Les seves economies, que les havia de fer en tots els aspectes del consum, arribaven també al terreny físic, biològic, de moviment vaja.

No es movia. Sense adonar-se passava hores assegut, estirat al llit, sense fer res, sense moure cap múscul. La seva nul·la activitat demanava poques energies. El seu cervell tampoc no en gastava gaires, les seves idees de tant en tant feien actes reivindicatius, una petita manifestació dins el seu crani, i després tornaven als seus amagatalls habituals, allà a on es refinaven potser, per sortir un altre cop més endavant d'una manera diferent.

Així doncs, sense activitat cerebral ni muscular, no tenia grans necessitats d'aportacions energètiques, i doncs el poc que menjava ja li era prou. Tampoc no es que estigués del tot Mort de Gana, no era una expressió adient. Si que estava com mort, però no pas per la gana, sinó per altres raons que res no tenien a veure. La gana era inacció, menjar era un esforç, no ja empassar-se els aliments, cosa que no trobava particularment esforçada, sinó cercar-los, organitzar-los, preparar-los, convertir-los i processar-los. Era una feinada. Preferia passar una mica de gana.

A part de tot això tenia la seva panxa incipient, senyal que en realitat no passava gana, no se li veien ossos pertot arreu, senyal que no estava mal alimentat. Mai no havia sentit passió per la cuina. Alimentar-se era quelcom que havia de fer. Si no ho feia l'estómac protestava. Una cosa era menjar poc, amb economies, no pas per una veritable necessitat de diners, sinó per l'esforç i la preparació, i una altra cosa era pensar que podia viure de l'aire.

L'estómac li feia mal si no menjava. Cridava i el punxava excessivament. Alguna cosa s'havia d'empassar per tal d'oblidar-se de la seva panxa. El sedentarisme radical no el salvava d'ingestes periòdiques d'aliments. La secció de precuinats era la seva preferida. Allà trobava el que havia d'escalfar i prou. Les enginyeries amb olles i focs regulables no el cridaven particularment.

Però era un Mort de Gana. Tothom al barri estava d'acord. El veien i pensaven que devia de passar calamitats, que era malaurat, que no tenia felicitat a la seva vida, que sense el concurs de les compres compulsives i irracionals no es podia atènyer l'objectiu superior de la felicitat normal. Ell no opinava així, perquè en la seva vida de Mort de Gana tenia els seus moments, de tots els colors. Tot era acostumar-s'hi. Fer-s'hi, i sobretot no relacionar-se amb qui no s'hagués fet. Les persones normals el desestabilitzaven una mica.

Les preguntes de veïns i coneixences el trastocaven de vegades. Que si que se sentia sent un Mort de Gana, que si era feliç o infeliç, que si esperava sortir-se'n o no, que si era una etapa més o quelcom permanent. Ell tenia clar que era la seva professió, i que era una professió normal i igual de lloable que qualsevol altre. Un metge, un advocat, un conductor o un pobre per a ell eren el mateix. Maneres de guanyar-se la vida.

Per honradesa amb si mateix, com a Mort de Gana que era, passava gana. Ho feia també pels beneficis espirituals que obtenia de no afartar-se com un porc a la menor ocasió. Se sentia més còmode amb un pes raonable, sense haver d'arrossegar acumulacions de greix per totes bandes, sense haver-se d'amoïnar per possibles repercussions negatives del sobrepès. Era un estil de vida que havia triat, o que li havien fer triat, i que coneixia bé. Per tant no tenia perquè renunciar-hi ni posar-hi esmena. Al capdavall els ideals de normalitat del món en el que vivia eren arbitraris, potser funcionaven en general, eren directrius que una majoria que en Mort de Gana sospitava que no era tan extensa com li volien fer creure, una majoria les volia seguir, però sense cap superioritat moral pel mig.

En Mort de Gana amb prou feines comprenia com era possible que alguns pensessin que eren ells els qui arrossegaven el conjunt de la societat, quan era evident que no arrossegaven res de res, i que les feines dures, les que veritablement movien alguna cosa les feien uns altres. Uns altres Morts de Gana en vies de deixar de ser-ho o instal·lats ja definitivament en la marginació i sense gaires ganes d'abandonar-la.

Hi havia qui pensava que una pensió que no respon a un pla de pensions privat no pot ser digne, perquè rebre diners de l'estat no és digne. En Mort de Gana coneixia aquestes opinions, de persones que creien que s'havien fet a si mateixes, que s'havien guanyat el seu estatus, potser ho havien fet, però recolzant-se en d'altres que no se l'havien pogut guanyar. I fins i tot abocant a la marginalitat algun obstacle que s'haguessin trobat pel camí.

Res a dir de les persones que no comprenien la vida en societat, la vida en comú, la mútua interrelació, el fet que ningú no s'ha fet a si mateix i el fet que hi ha qui roba molt i s'ho queda i no dona als altres. En Mort de Gana havia aterrat plàcidament a la marginalitat. No tenia en principi cap intenció d'assetjar les alçades. Preferia trobar-se una mica ell mateix, en reflexions interminables que no treien cap a res, però que eren del tot satisfactòries i edificants.

Així doncs podia viure de manera carronyaire. Sense cap mal esperit ni res de tot plegat. Cadascú tenia les seves pors. El potentat de deixar de ser-ho. En Mort de Gana temia la defesió d'algun parent que li deixés una fortuna. El canvi de vida no l'atreia gaire. Això feia que no fes res absolutament per millorar, paraula que no s'escau al punt de vista d'en Mort de Gana però que sentia sovint aplicada a la seva situació, per millorar i progressar. Com si tingués que millorar res de res.

I que consti que era carronyaire no pas en sentit literal, és a dir que no furgava les escombraries ni les papereres. Era carronyaire socialment. En conformar-se amb poc podia sobreviure de la caritat dels altres, per bé que tampoc no demanava al carrer, activitat que li resultava pesada, sinó que buscava diners en les mil-i-una ajudes que donaven les diferents administracions. Si fa no fa com qualsevol empresari, que al final ha de treure els diners per pagar els seus treballadors d'un conjunt d'almoines donades per les administracions, les corporacions més grans que la seva i la venda detallista del seu producte a organitzacions més petites.

No hi havia en el fons diferencies fonamentals. Tots eren carronyaires per en Mort de Gana, en tant que ningú no fabricava els diners dels que disposaven. Algú altre els feia i ells només els arreplegaven. Així doncs en Mort de Gana no tenia perquè sentir-se malament. Al capdavall així era la vida del caçador-carronyaire. Una vida amb menys feina, sense tantes preocupacions, sense seguretats que al capdavall només donen inseguretat, perquè la major part de coses que aporten seguretat es poden perdre, i far por perdre-les. No hi ha res més inestable i caduc que la estabilitat, ni res més fàcil de mantenir que la inseguretat i la inestabilitat.

És clar que els caçadors-recol·lectors passen gana a temporades. En Mort de Gana recol·lectava al supermercat de la cantonada. També recol·lectava els diners per poder recol·lectar al supermercat allà a on podia, amb parts fixes i variables, i la resta del dia no feia res de res. Al capdavall l'únic que volia aconseguir era tenir les seves necessitats bàsiques cobertes, i poca cosa més. Era un comunista de la vella guàrdia en un món amb un mercat cada cop més lliure i amb més oportunitats i esperances. Però ell es comportava com un soviètic. Menjar, vestit, sostre i lleure gratuït, i de tant en tant la realització personal de la feina, de sentir-se útil, de fer quelcom per apaivagar possibles mals de consciència.

L'espectacle dels altres sovint el pertorbava. Alguns duien a l'exageració l'ostentació dels seus guanys. Per una banda en Mort de Gana hagués volgut desfer-se d'aquestes ostentacions, que trobava provocadores, el regiraven per dins, per altra banda les trobava necessàries. Veient la misèria moral òbvia d'aquestes persones podia valorar les seves riqueses de Mort de Gana. I que consti que no volia alliçonar a ningú. Al capdavall de tot exigia que la majoria treballés i ostentés, per tal que les engrunes que sobressin del pastís li arribessin a ell a canvi de no-res, sense esforç.

La seva relació de qualitat de vida respecte de l'esforç emprat no era dolent en absolut, però això només ho sabia ell i uns quants més. Perquè a les temporades en que no feia res de res, res desagradable, penós, escarrassat i generador d'ansietats, és a dir treballar, la relació entre esforç zero i qualsevols diners que obtingués a canvi no es podia calcular matemàticament. No es podia calcular quan guanyava per hora de treball perquè no hi havia hores de treball per dividir. Les coses però no eren tan senzilles, òbviament. Alguns sospitaven aquesta equació irresoluble i els seus beneficis, i feien els possibles per tal de tenir-lo ocupat. I ell es deixava fer, perquè al capdavall estar-se al carrer tot el dia sense fer res podia acabar avorrint.

Així que es deixava estimar pels treballadors, educadors, assistents i altres professionals de l'àmbit social perquè el tinguessin entretingut d'una manera o una altra. No faltaven les persones normals que trobaven gratificant entretenir els marginats, parlar, és a dir parlar només, fer aquest esforç, escoltar i provar de comunicar-se, amb persones marginades, a les que pensaven un xic equivocadament que tothom donava l'esquena. No era del tot cert, en Mort de Gana ho sabia. Perquè aquestes persones ja parlaven entre ells sense gaires entrebancs i sense afegir-hi connotacions heroiques, proïstes o de gran esperit i tolerància, però ho feien.

Val a dir que en Mort de Gana no defugia el contacte amb aquestes persones, sempre que quedés clar que la seva intenció no era fer-lo millorar, fer-lo sortir del pou, fer-lo dur una vida capaç i normal, sinó simplement coexistir pacíficament, i tenir una relació cordial. No volia saber res de reformes ni de canvis d'actitud.

Així doncs en Mort de Gana poques vegades tenia gana. Era més una denominació comuna que un fet contrastable. Tenia les seves sortides, i això era bo. Qui volgués més que aquesta mena de vida havia d'esforçar-se més. Qui no hauria d'avesar-se a les inclemències de l'atzar i la inseguretat. En Mort de Gana però sabia que no moriria de gana. Això passava en altres bandes del món. A la seva ciutat podia ser un carronyaire social, aprofitar el que d'altres menyspreaven, fer-se un lloc a una societat obsessionada pel triomf, per uns mínims difícils d'aconseguir tots alhora. Un lloc discret i en segon pla, un lloc que li permetés tenir la felicitat d'esperit que anhelava, sense haver de lluitar constantment per conservar el que havia aconseguit, perquè en principi, i amb excepcions, per no tenir res ningú no es baralla.