En J. Foix

A l'empresa han de retallar la plantilla, la crisi econòmica, la davallada de vendes, molts factors s'hi congrien. És necessari. Parla el director de recursos humans en xerrada amb un dels seus subordinats, la seva mà dreta.

- Farem fora en J. Foix, l'imprescindible.

Naturalment aquí hi ha certa contradicció que adverteix la mà dreta, ja que J. Foix en poc temps s'ha fet una peça fonamental de l'empresa.

- Per això mateix, no volem gent imprescindible.

La mà dreta apunta que hi ha el cas d'en M. Palau que és del tot prescindible, de fet el treballador més prescindible de tota l'empresa. Ell hauria de ser l'escollit.

- De cap manera, a aquest el podem fer fora quan ens convingui, va molt bé tenir a algú prescindible.

L'imprescindible, en J. Foix, és un home rodanxó de mitjana estatura, amb bigoti no gaire prominent, que desenvolupa tasques de suport a la gestió, i que resulta agradós a primera vista, per la polidesa de les seves maneres i el seu agençament corporal i capil·lar. Saluda a tothom amb un somriure, però això no és el que importa. El cas és que des del primer dia en que ha entrat a treballar a l'empresa ha fet tots els possibles per tal de despuntar en la seva feina, l'ha fet amb cura, esmerçant-hi el temps i la dedicació. Ho ha fet tot per rebre una compensació diferent de l'atur. Però així estan les coses. Li comuniquen en una reunió privada entre la mà dreta i en J. Foix.

El prescindible, en M. Palau, és un penques de primera categoria. Sempre fa tard pels dematins, i presenta la feina en molt mal estat, amb improvisació, a mig fer, sense parar atenció. Sempre pendent d'altres afers aliens al seu comès, de xatejar i de perdre el temps de moltes maneres. A més a més sempre força el seu aspecte per sembrar aspre i mai no torna les salutacions. Du un nas que sembla que li hagi de tocar el sostre. Però segueix des de fa molts anys a l'empresa, i ha vist com gent molt competent ha passat, i ell ha romàs. Ho atribueix al seu savoir-faire amb els superiors i al fet que si bé mai no ha fet res de positiu, tampoc no té coneixements de res com per haver-ne fet de negatiu. Treballa també en suport a la gestió. De fet tota la fotuda empresa viu abocada a la gestió, la pròpia i la d'altres empresses a les que donen suport.

L'Esclat de la guerra troba en J. Foix a l'atur, decideix allistar-se. En un estat d'emergència com el que hi ha s'accepta a qualsevol persona, fins i tot els taps de bassa rodanxons amb aires de polidesa. Entra a formar part de la reraguarda, la qual cosa el conhorta, perquè un dia després d'haver-se allistat ja s'ha penedit, i considera aleshores que trobar-se lluny del front, que per altra banda en la guerra moderna ja no existeix, és un benefici. A la caserna que no és més que un edifici mig en ruïnes, a punt d'estintolar-se, reciclat i arreglat per a hostatjar les hosts guerreres del país, en J. Foix s'instal·la, i atesa la seva experiència professional li adjudiquen feines de suport a la gestió. El mateix que feia a l'empresa i el que ha fet sempre al llarg de la seva vida. De seguida es fa imprescindible.

Però reculem una mica fins a abans de la seva incorporació a files i fins i tot abans que tingués alguna feina en concret. A la seva adolescència tardana, coneix la Umta Rius, la coneix al carrer, allà, al bell mig, espera l'autobús. De sobte un pensament predador li passa pel cap, però no l'agredeix ni la força. S'ho menja tot, les imatges, les hormones. I només se li atansa i li diu en veu més aviat baixa.

- Agafes l'autobús?

Una pregunta com aquesta només pot indicar un enamorament, pel que la noia de seguida troba atractívol l'aspecte bonifaci d'en J. Foix, i inicien una relació. Les seves sortides a totes bandes són memorables. En J. Foix encara les recorda a l'atrotinada caserna, de parets escrostonades, i ha tingut altres aventures al llarg de la seva vida, un matrimoni, fills i esperances de nets, però a la Umta no la pot oblidar en els moments de tristor, en que se li menja el sentiment. A la caserna fa fred, la seva dona que el va deixar és una bruixa, i aquell somni que va durar un estiu sempre l'acompanya donant-li caliu, fins en els moments de més exposició. El sergent Llopis apareix tombant el passadís. Les seves passes ressonen al terra, sembla que vulgui deixar petjada en les rajoles, que tingui alguna intenció més enllà de l'aparent en la seva forma de caminar.

- A veure Foix! Com tenim els informes?
- Quins informes?
- Recoi! Els que t'he manat fer aquest dematí mateix. Són llestos?

En J. Foix no recorda que li hagin manat res. De fet el sergent té sovint aquesta mena de llacunes mentals, producte potser de matinades dormides al ras en maniobres de campanya, o potser d'altres afers inconfessables. En J. Foix ha après que al sergent li agrada donar-se importància, i com que no sap un borrall de lletres ni de números, i com que té complexe d'enze, fa com que ha encarregat informes que no són llestos, perquè no els ha encarregat, i aleshores diu que són molt importants, cabdals, que els vol un general i que s'han de fer de seguida. De primer antuvi en J. Foix li seguia la veta al sergent, i després provava d'esbrinar amb preguntes indirectes de quins informes parlava. Però de seguida es va adonar que no hi havia informes al capdavall, que tot era invenció i que el sergent no entenia ni gota de l'administració, tot i ser el cap d'aquell sector d'oficines de la caserna. Per tant en J. Foix es dedicava a prendre-li el número, amb preguntes específiques que el sergent maldava per contestar.

Però aquesta no és la qüestió central. Perquè la vida d'en J. Foix havia donat molt més de si que tots els informes que havia elaborat, que eren molts. Havia tingut oportunitats, veritables oportunitats. De tant en tant es demanava coses absurdes. Com ara quina era la persona més coneguda que havia tocat. Ningú conegut, ni l'alcalde ni el president ni el conseller delegat. La seva feina d'administratiu no donava per a moltes relacions socials. Sempre la mateixa gent, els clients. En fi, al capdavall la seva vida no era per tant.

- No pots fer fora en J. Foix, imprescindible com és, i deixar l'inútil d'en M. Palau, que només es grata els ous. Això no té raó de ser.
- En té des del moment que mano jo, i ja t'explicat abans els motius, no me'ls facis repetir.

Quan el cap de recursos humans volia imposar el seu criteri la seva veu prenia un to més greu del normal. Així feia entendre els seus subordinats la seva voluntat, com un rei mitgeval, com un cabdill de tribu. La seva animalitat el feia de vegades temible. El C. R. H. havia estudiat una temporada a la universitat, sense aprendre res digne d'esment, i havia aprés que podia extreure coses dels altres, que podia menar-los com un ramat, que els podia obligar a fer coses que no volien fer, per força, i alhora per grat, en una difícil combinació. Havia aprés que ser un qualsevol no era el seu destí. Hauria de lluitar molt per arribar allà on volia, lluitar amb els punys i amb les urpes, com una bèstia, i no tenir compassió. Perquè volia uns beneficis nets, i un reconeixement. El que més li agradava de la seva feina era un pòsit de por que podia percebre en les veus dels seus subordinats, una tremolor indetectable en les paraules, en algunes consonats, una brillantor als ulls especial, delatora. Aquest sentiment d'imposició del seu criteri era darrerament la seva principal motivació. D'altres raons li semblaven del tot secundàries.

Però el C. R. H. tenia molts d'altres motivacions. La por que sentia en els altres estava dins seu, era ell qui la generava, i la transportava en el sentiment dels subordinats. La sentia molt endins, dessota la pell, barrejant-se com una humitat en mig de la carn. La traspuava en les seves intervencions davant la sala de reunions, davant de tots els directius, quan mostrava els progressos en personal de l'empresa. Allà ningú no treballava, tots tenien una taula a punt, un arxiu d'ordinador amb algunes coloraines per tal de justificar totes les hores d'un any sencer. El mateix feia el C. R. H., sense complexos, perquè si ho feia tothom perquè ell havia de ser diferent.

A part pensava que la seva feina era d'estómac. Havia de prendre les decisions, canviar les vides, per bé que les ordres les executava la seva mà dreta, ell n'era responsable, i havia de tenir els remordiments, o entrenar-se per no tenir-ne en absolut.

Respecte de la mà dreta es pot dir que era un poca-pena, perquè haver d'aguantar les ires i les decisions arbitràries del C. R. H. no era tasca fàcil, i els compromisos en que el ficava eren sempre de difícil resolució. I a més la mà dreta tenia consciència, i remordiments, se li desfeia l'ànima quan veia entrar al seu despatxet, un dels més petits de tota l'oficina, claustrofòbic, anguniós, sense decoració a les parets, amb una cadira al davant de la taula sense braços, un despatx que servia per preparar la gent pel pitjor, se li desfeia en veure entrar la següent víctima de l'arbitrarietat del C. R. H. La seva voracitat per desfer equips que funcionaven i per acomiadar les persones eficients que per atzar passaven per les oficines era proverbial. La mà dreta assumia el seu destí de lacai, d'alguna manera era responsable dels desgavells del seu superior. S'hi s'hi hagués escarrassat podria haver-lo fet canviar de parer, amb oposició podria haver canviat el seu caràcter, haver-li fet veure amb subtilesa les conseqüències de les seves decisions.

Però la mà dreta no tenia gens de subtilesa, ni podia fer servir les casualitats per tal de crear situacions. Només era un executor, molt més temut que el mateix C. R. H. a dins l'empresa.

- L'informe Foix, l'informe!
- No m'ha demanat cap informe sobre la quantificació dels sotstrats acumulables, això no existeix, em penso.
- M'estàs dient que m'invento coses? Això és una greu insubordinació. Mira que et pots quedar sense permís la propera setmana. Sempre m'ha
s de sortir amb les teves oposicions! Si dic que hi ha un informe és que hi ha un informe. Potser pretens que em llepo el dit?
- De cap manera. Ara mateix faig l'informe sobre la qualificació dels sobrats bescanviables.
- Això mateix. No't pensis que no hi entenc de fer la meva feina.

El sergent Llopis sempre havia estat sergent d'infanteria. Havia entrat a l'acadèmia per un endoll d'un familiar, i l'havien fet sergent de seguida. Després no havia volgut progressar. No li agradava haver de fer la seva feina, notava una palesa inutilitat en el seu esdevenir diari, com si tot el que l'envoltés fos inútil. A estones lliures llegia Kant i Shopenhauer, per informar-se de l'estat del món i de la transcendència. No entenia més que els informes, però les paraules arrenglerades a les pàgines el feien entrar en un estat de somnolència, en una estranya sopitesa que li relaxava els nervis. El feia ser una altra persona. Els mesos de guerra no havien canviat aquest costum. No s'amagava, més aviat en feia ostentació. I alguns soldats fins i tot prenien seriosament el fet que llegís i el tenien per home culte.

El sergent Llopis havia participat en algunes guerres, estrangeres, a països deixats de la mà de Déu, on les milícies de bàndols oposats s'acarnissaven amb la població. Sempre hi havia un contingent de pau que havia de barrejar-se en el conflicte, de vegades amb un resultat del tot negatiu. Per fortuna pel sergent no s'havia vist involucrat en cap afer penible, d'abús d'autoritat envers la població civil. Els consells de guerra i els judicis l'havien respectat, malgrat que d'entre els seus companys alguns havien hagut de passar pel tràngol. De fet el sergent Llopis tenia poca sang a les venes, difícilment podia plantejar-se que abusés de res, menys de civils innocents.

L'experiència de voltar pel món l'havia adobat, com una pell de vaca per fer sabates o jaquetes. Havia trobat de tot. Es feia creu de com podia viure en la indefensió la gent més pobre, sense armes ni distintius protectors.

En J. Foix seguia preparant informes, per si de cas. Al sergent li agradava de tant en tant rebre un gruixut feix de fulles que ni llegia. Només els amuntegava al seu despatx sense fer cap cas. Per a llegir ja tenia Kant i Shopenhauer.

En J. Foix pensava a estones mortes en la bruixa de la seva dona, que li havia pres els fills. No hi havia dret que tingués tant de poder una dona tan perversa, que l'havia utilitzat sempre i que no l'havia estimat. Ara li treia els fills, la seva estimació, l'afecte i la proximitat.

Pel que fa al C. R. H. durant la guerra va poder escaquejar-se per mitjà d'uns contactes a l'alt comandament, que van aconseguir declarar-lo en un apartat poc habitual o inusual de reclutament domiciliari segons el qual podia fer la seva vida amb tota normalitat només que administrativament comptava com a incorporat. Va renunciar al sou de soldat, que no li convenia per raons fiscals, i el va donar integrament a una fundació d'ajuda a les vídues de combatents.

La mà dreta tenia al davant la seva següent víctima, un altre home ben alimentat. "Aquests malparits sempre amb el seu bon aspecte, semblen porcs, sort que puc manipular el C. R. H. per tal de fer-los fora. Em fan una ràbia!".

En J. Foix, de continent de la guerra va entrar a treballar a una altra empresa de gestió. Allà de seguida es va fer imprescindible, per la seva eficiència. Per fortuna per ell la seva capacitat va ser millor apreciada que en d'altres bandes, i va poder romandre una bona temporada. La seva dona va perdre un judici en que plantejava demandes abusives pel que feia al repartiments de bens i la tutela dels petits. En J. Foix pensava de vegades en que hauria estat de la seva vida si hagués seguit amb la Umta, si no hagués pensat que després d'aquell bon començament, podria trobar experiències molts millors. La seva ambició l'havia perdut.