em vas abandonar

Fa més de dos mesos que em vas abandonar, te'n vas anar i em vas deixar, no em vas donar cap explicació, tan sols em vas dir que ja n'hi havia prou, que aquesta era la definitiva que mai més tornaríem a estar junts!!! I jo com una incrèdula no et vaig dir rés per aturat, segurament perquè no et creia, perquè em pensava que al cap de setmana tornaríem a estar junts, simplement no me'n podia fer a la idea de que ja no sentissis rés per mi. Què ingènua vaig ser!!!
Al cap d'un temps ens vam retrobar, estaves tan guapo. Ens vam fer dos petons, em van saber tan durs, te'ls vaig donar amb tanta duresa.. però què volies? .. m'havies deixat! Em vas dir de parlar i jo vaig acceptar encantada... com m'hi podia resistir? Era impossible!! Quan et vaig tenir al davant em vaig desmoronar un altre cop, eres tu i estaves allà amb mi... saps com fer màgics cada un dels moments! Amb una mirada em vas trencar els esquemes, quan em vas acariciar un calfred va recórrer tot el meu cos, quan et vas acostar al teva olor em va fer somiar i quan em vas besar amb els teus suaus i dolços llavis em vas encendre!!! Eres tot poesia. Tan a prop de mi que et tenia i tan lluny com n'estaves realment. Vas començar a parlar, eres t'han delicat però per tu només era un joc!!! Em vas omplir el cos amb mentides i jo me les vaig creure totes. Semblaves tan transparent dient-me totes aquelles coses. Pensava que per tu jo era diferent de les altres, que encara senties alguna cosa per mi, que m'estimaves, però al poc temps em van dir que tot havia estat un joc en el qual tu eres el vencedor i jo... bé, jo només era part del joc. Em va fer tan de mal descobrir descobrir que totes aquelles paraules eren un grapat de mentides que sortides dels teus llavis semblaven poesia emergida d'un somni que tan sols era un malson.
I tu... em tornaves a destrossar per segon cop... i jo tornava plorar per tu, ja no em creia ni les meves pròpies paraules que te deia quan fèiem broma... M'estava enfonsant, estava caient en un pou sense fons,... i tu ja no hi eres per treurem, per salvar-me de l'abisme.
M'havies deixat, te'n havies anat i amb tu la meua ànima i el meu somriure que havies alimentat temps enrere.
Tu et vas emportar la meva vida i amb ella la meua ànima i el meu cor.
L'única persona per la qual lluitava havia marxat. La meua raó de ser i d'existir m'havia abandonat i ara jo em quedava tan sols amb el cos buit per dins que s'enfonsava cada cop més avall. I quan em mirava al mirall l'únic que veia era un reflex sense imatge. Jo t'estimava i tu ja no.
Eres tota la meua vida i ara jo ja l'havia perdut, m'havia mort.
I ara ploren les paraules, corren els records ben molls del teu record.
I ara tot segueix igual.
Al escriure aquestes ratlles la meua mà tremola, el meu cor trencat en 1000 bocins batega sense ganes, els meus ulls ploren llàgrimes, la meua ànima marxa, i tota jo recordo cada un dels instants que em vas estimar, que em recordaves, q em donaves vida,... i ara el meu cor desert s'ha quedat trist i decebut.
He intentat oblida't, de debó que ho he intentat... però no puc. Per una part voldria oblidar-ho tot, que no fossis a la meua vida però per un altre costat no vull, no em resigno a perdre't, a deixar-ho córrer tot,...ja no em queden més raons per explicar-te què hi faig al món, ja que totes queden definides en una, i és que l'única raó per al qual jo existeixo és per tu.
Se que te'n vas, que no estàs sol, se que no et queda res per mi, m'és ben igual si no em perdones, si s'ha acabat el joc i la que ha perdut sóc jo.