Els verins de la felicitat

En Jonàs se sentia feliç i no sabia ben bé per què. Caminava flotant pel carrer, observava'ls arbres i els trobava abundosos en fulles i agradables a la vista. Les persones amb les q'es creuava eren totes bones i no havia de preocupar-se per res de particular. Mirava lluny i no veia res, tenia els ulls una mica entelats. Potser la felicitat li emboirava la vista, potser era que no hi havia res que veure més enllà de la proximitat. En Jonàs no podia odiar ningú, no tenia sentiments de revenja envers ningú, se sentia capaç de perdonar totes les ofenses i els discursos massa llargs li semblaven escaients i breus. No podia enfadar-se amb la vida.

Això mateix feia que no tingués cura de si mateix en absolut. Tot l'importava mig rave, només se centrava en la seva felicitat un xic estúpida, entorpida, inactiva. La seva felicitat ho era tot en el moment en que tenia la seva felicitat. La resta podia ensorrar-se que a ell no l'importava. Desprès, quan passava la felicitat hi reflexionava detingudament.

Potser tanta felicitat no era bona, potser no es plantejava els temes pendents de la seva vida, les grans qüestions que motivaven els altres i els feien assumir algunes responsabilitats que en Jonàs senzillament ignorava. Si tenia algun problema greu sabia com recórrer a verins i metzines, els beuratges dels amics curanderos extret de no se sap on. Verins escaients per a les situacions de més embaràs. Aquelles situacions que no volia viure de cap de les maneres. Els verins eren a punt però no solucionaven res, ans al contrari. Empitjoraven manifestament atesa la deixadesa que iniciaven en l'exercici de les funcions vitals elementals d'en Jonàs, que es reduïen a la higiene corporal i tornar les salutacions. A part d'això hi havia poca cosa més, la felicitat ho emplenava tot, el futur era només una quimera per a ell, la responsabilitat quelcom del que s'havien de fer responsables uns altres, famílies o treballadors especialitzats. Per a ell només quedava l'existència beatífica i sense problemes.

Però una sospita el recorria per dins de vegades. La sospita que tant de benestar l'hauria de pagar d'una manera o una altra. Que en un futur li vindrien tots els mals de cop d'un plegat, per no haver estat previsor. Era només una sospita. Alguns passatemps artístics el mantenien ocupat, només era una amenaça futura. La felicitat l'emplenava de dalt a baix, des de la punta dels dits del peu fins al remolí del seu clatell. Tot ell se sentia ple de benestar i gust per la vida.

En els moments és clar en que recorria a les fórmules magistrals dels diables amb bata que consideraven que un somriure a la cara i un posat amable i pacífic era tot el q'es podia esperar d'una persona en el seu estat. Ningú no volia sentir a parlar dels seus drames. En Jonàs es prenia el remei amb conformisme, quan notava que tenia ganes excessives de dir la veritat o de pensar per si mateix, o quan volia oposar-se a alguna injustícia clamant, o quan se sentia ultratjat per persones sense escrúpols. Aleshores era'l moment de la felicitat, cap a dins de la gola hi falta gent, no era pas un mal sistema de vida.

Sinó que no era vida en realitat. Perquè sostreure's de totes les obligacions i de tots els problemes no podia dir-se'n veritablement vida. En Jonàs tenia aquesta sospita a dins el seu estómac, un rau-rau que no deixava d'advertir-li de la seva abúlia, de la mala previsió que representava defugir la mala cara de la vida, totes aquelles coses penibles i esverades. El món era un món esverat, en Jonàs ho sabia i per això se sentia culpable. Aleshores triava no recórrer al remei, la medicina no el podia salvar de si mateix.

Entrava aleshores en el domini dels verins de la felicitat, que s'havien instal·lat lentament al seu cos, subreptíciament i sense fer gaire soroll, esperant el moment propici per tal de manifestar-se. La situació no era crítica, però sí mortificant. El verí de la felicitat li mostrava la seva cara veritable, lletja i amb una ganyota burleta. La cara que no volia veure li emplenava la mirada, no podia percebre res més. S'havia deixat adormir per la felicitat, la gran mentidera que li explicava q'el futur seria igual que el present, un continu de bones sensacions, i no era així en realitat. Aleshores arribaven els crits i els mals humors als que no estava acostumat, aleshores la sospita esdevenia una certitud.

En efecte s'havia acostumat a una vida en certa manera regalada i no podia percebre sinó com un xoc brutal el contacte amb la realitat dels altres. Uns desconeguts que sortien amb les seves tragèdies de la manera més extemporània que hom pot imaginar, volent d'un sol cop expressar tota la seva amargura de viure. La felicitat es presentava aleshores com un perillós verí, n'era ara conscient, ja no eren intuïcions.

Ara la sospita era de que alguna cosa podia canviar al seu interior, que d'alguna manera havia arribat el moment d'empassar-se la dosi d'escalfor al pit, l'amplitud de mires i la commiseració pel dolor humà. Havia arribat el moment i volia veritablement fugir, li sobraven les tragèdies, volia tornar a la placidesa d'un estat mental uniforme i perfectament regulat. Ho feia i tornava a ser feliç.

Era molt millor la sospita que estava negligint els seus deures ciutadans i personals, que d'alguna manera estava renunciant volgudament a exercir de persona, a ser com els altres i fer com ells, a tenir els mateixos amoïnos i decepcions, per tal de submergir-se en un món falsejat, de colors tenyits per una pàtina artificiosa i fingida, volia enganyar-se a si mateix de tot cor. I ho feia apressat. Volia tornar a disfressar-se de persona inofensiva i pacífica. De sobte tot era pau al seu interior. Els problemes de l'existència havien desaparegut, el futur era inexistent, d'alguna manera era mort pel que feia als neguits de l'existir, però mort en el paradís, no pas mort en l'infern, que n'era l'alternativa. Mort en la felicitat contínua i sense sotracs, mort amb un somriure a la cara. Tornava a mirar els arbres i no veia estranyes formacions orgàniques que li enviaven missatges amb les seves branques recargolades. Els veia en la seva bellesa natural. Potser els altres eren igual de morts que ells, potser no havien arribat a néixer i sempre havien vist les coses tal qual, potser un arbre sempre havia estat un arbre per a ells, i no havien de plantejar-se cap sospita, potser esperaven que els sacrosants principis de la civilització occidental es perllonguessin per sempre per tal d'assortir-los amb puntualitat d'esmorzars, dinars i sopars, i un llit a on ajaçar-se i una ocupació inútil a una oficina per matar el temps entre hores.

No ho podia saber del cert. El seu cas particular era l'únic que l'interessava. La seva felicitat podia ser una emulació de la normalitat, o potser era tot el contrari i el que ell no podia suportar era la normalitat dels altres. No ho podia saber per més que s'esforcés en fer-ho. I al capdavall havia ingerit la cura, no tenia perquè esforçar-se, no tenia perquè fer res. Només esperar assegut a un banc del parc a que passés alguna cosa o a que es fes de nit mentre rodolava camí de casa seva per carrers desconeguts trobant-los acollidors i ben composats.

En efecte la seva felicitat era plena, el seu verí només una hipòtesi, potser un record o quelcom més vague q'un record. Era només una possibilitat, que podia resoldre's amb una altra ingesta de la medicació adient. Hi pensava, pensava en aquell tros de farina comprimida, a dins la qual hi havia uns àtoms diminuts que de seguida que entraven al seu cos endegaven una recerca esbojarrada dels seus neurotransmissors, i un cop allà hi posaven ordre, no deixaven un pam de net, tot el que fos desaforament en els equilibris era restaurat implacablement per aquelles substàncies. No hi havia lloc per a penes, tampoc per a idees. Al capdavall si totes les seves idees havien de ser negres com el fons d'un pou li valia més no haver de pensar.

Potser els altres feien el mateix. No pensaven en realitat, la gent normal en relació a en Jonàs. No exercien el seu criteri. Per a ells pensar era sinònim de solucionar, d'arranjar, d'especular, de discernir, o potser de llegir, escoltar, ensumar, degustar, tastar, tocar, o potser consistia pensar per a ells en moure compassadament el cos, els peus, les mans, el cap, o potser pensar era conduir un cotxe o una moto, potser una bicicleta. O potser tenir la cigala ben oxigenada i ben dreta. Pensar era manipular la realitat, la de les coses tangibles sobretot, i d'algunes d'intangibles amb una mica de mareig.

Per a en Jonàs però pensar era una cosa ben diferent, i per això s'estimava més no haver de pensar. L'allau d'imatges disperses que li venien al cap tot sovint, de grans veritats colpidores que ell sabia que no només eren falses sinó que eren només el fruit del seu pensament desbridat, o les sonoritats estranyes dels objectes que li tornaven la mirada amb significacions que només podia intuir, o els pensaments de veritat absoluta en els quals totes les parts rellevants encaixaven a la perfecció. Allò era plantejar-se massa coses, anar massa lluny en la seva llibertat de combinar les idees, era perillós fins a cert punt, perillós si s'hi instal·lava. Preferia la felicitat, amb els seus verins.

I el verí principal era que la veritat no fos en essència trista, i que no estar preparat per sistema per a la tragèdia fos allunyar-se de la realitat tal qual. En Jonàs ho sabia i per això deixava que creixés al seu endins un sentiment de sospita, d'intuïció que alguna cosa podia canviar en un futur. I expressava el seu temor amb una exasperant inacció. No volia fer res de res, li bastava amb la sospita combinada amb la felicitat, era un antagonisme q'el mantenia amb vida per molt artificiosament que fos. No volia saber res de viure realment, de tenir una existència lligada a la realitat. La realitat era un enemic declarat i ambiciós, que pretenia segrestar la seva placidesa per conduir-
lo al suplici d'haver d'adonar-se de tot tal qual. No ho volia i es prenia la medecina enverinada.

I per cert val a dir que el seu verí era incomparable amb d'altres verins que havia provat. Els verins que podia trobar a les cantonades sòrdides del barri antic de la ciutat no es podien comparar en efectivitat amb els que amb tota normalitat i amb un encomi per part del llicenciat li proporcionaven a la farmàcia. Aquells eren verins que feien pensar, que removien els llots de la consciència, d'on sortien cucs i pestilències que no li feien cap bé. L'altre verí, el de prescripció facultativa, era un verí que petrificava els llots i els posava ambientador, i que no permetia que cap flaire seu ni cap bestiola immunda no s'hi pogués escapar. Era un verí incomparablement millor. L'únic però era la sospita.

La sospita que alguna cosa no estava acabant de fer bé a la seva vida. Que passa sense més, en particular sense crear problemes, que no ser rebel i dissident, que no oposar-s'hi a l'autoritat en tot moment, no reivindicar allò seu i deixar que les coses li llisquessin com aigua tèbia d'una mar en calma a la que hom se submergeix, que tot plegat no era una bona idea ni una previsió per al futur. No sabia'l que li esperaria, no tenia pla de pensions ni futur assegurat, només podia aspirar a la solidaritats de desconeguts en els que no tenia la més minsa confiança, no tenia resolts els problemes de la seva vida al capdavall, tenia molts problemes que se li anaven acumulant, i als que en la seva felicitat no volia posar solució. Així doncs la sospita esdevenia la seva sola pruïja, la que li enverinava la felicitat, la q'el duia a prescindir de vegades d'obtenir-la fàcilment, per tal de no esdevenir massa bonifaci, n'havia de prescindir per tal de retrobar-se amb uns bocins de dolor que li recordessin que tenia coses en les que pensar.

Però aquí reia el veritable verí de la felicitat, en que se li feia feixuc tornar a les obligacions i les penes de la vida. Era massa fàcil descartar-se d'haver de sofrir. Ho tenia a l'abast de la mà. I fins i tot podria trobar-hi una solució definitiva, una felicitat per sempre més. No li agradava pensar en això però era llaminer. Si amb una presa se sentia feliç, amb moltes esclataria de joia i de plaer. No ho volia pensar, era un altre dels verins de la felicitat, i era'l que li demostrava que en realitat no era tan feliç, que la felicitat el feia inactiu, que aleshores no tenia empenta.

Els verins de la felicitat al capdavall eren diversos, i el dividend del seu resultat era que no feia les coses que havia de fer, i que havia de conformar-se amb el que tenia, que era el que d'altres bonament li volien donar. Per ell mateix no podia aspirar a més, perquè la felicitat el matava, el reduïa, el feia dòcil i mal·leable, no podia mossegar com els altres llops, ni podia punxar com d'altres ganivets, ni tenia necessitat de fer-ho reduïda en bona part la seva vida a ficar-se la mà a la butxaca i empassar.