Els Ulls d'Ania - capitol 1

L'Aisha feia el ronso al seu sofà, mirant les taques d'escuma damunt el negre del cafè. A la tauleta, els exàmens del dia abans de tota la classe, encara per corregir. No li caldria ni una hora per avaluar-los, sabia de sobres que serien tot notables i excelents. Els nanos es sabien bé la lliçó, ella estava mandrosa i no era d'aquelles mestres que volguèssin buscar l'excusa per baixar els deus a nous i mitjos.

La casa estava endreçada, la pols treta, la roba neta, la cuina brillant… els exàmens… Demà és diumenge, per l'amor de Dèu… però demà voldrè anar al cinema, i a passejar, a prendre un cafè a la plaça…

A escaquejar-me de la meva grisa vida.

Quan just anava a agafar el full de dalt de tot - la lletra era d'en Joseph, sense cap mena de duote, aquelles basses de tinta de boli vell…- el telèfon va sonar.

-Digui?

-Senyoreta Monell?

-Qui és?

-Sòc de serveis socials de Barcelona. Veurà, hi ha una dòna molt malalta, que diu ser amiga seva, té una criatura però a ningú tret de vostè a qui adreçar-se… Ella vol veure-la, vol parlar amb vostè.

-Quina dona? Com es diu?

-Paula. Paula Renart.


L'autobús és un transport lent amb avarícia. Dòna massa temps per rumiar.
No parava de fer càbales , de pensar què li haurà passat perquè estigui tan malalta. La malaltissa era ella, de petita! La Paula era la nerviosa, la que no podia parar quieta. Si ella era la intel.lectual existencialista precoz, la Paula era la curiosa i tafanera buscaraons. Juntes havien estat, fins als vint anys, la ment perfecta.
I una nena ! D'en Jaques, sense cap mena de dubte. Tindrà doncs, vuit anys, com a molt. Fa nou de tot aquell merder...

Què exageradament depriments son els hospitals, pensava mentre avançava cap a l'habitació de la Paula. La porta verdosa es va obrir, l'olor a moqueta, a plàstic i a desinfectant li va fer venir una petita arcada.

I de cop i volta es va quedar parada.
Allà, estirada, amb la màscara d'oxígen, calva i decrèpita jeia la seva antita millor amiga.

-Hola, Aisha.

-Paula…

A l'autobús va intentar proyectar tots els sentiments que li podia inspirar el nom de Paula. Afecte, simpatía, misericordia, rebuig… odi?

Tan sols podia adonar-se de la impotencia que ella mateixa sentia per no haver ajudat a solucionar les coses abans.

-Paula, jo… ho lamento…

-No tens res de què penedir-te, Aisha. De debò. Jo et vaig traïr, vaig robar-te i vaig fugir... tan sols per perdre't. I ara, quan ja no puc seguir lluitant més… t'he de suplicar perdó per poder demanar-te una cosa…

-Què t'ha passat?

-La felicitat que en Jaques m'havia promès… la mateixa que t'havia promès a tú… se'm va escapar ràpida i totalment, tal com a tú t'ho vais fer jo. Em va deixar per una altra, a la que aviat devia deixar… Ell era així. Un desgraciat. Mai va intentar tornar a contactar amb mi, ni tan sols quan va saber que jo tenia a la nostra filla. I em consta que ho sabia. Em va robar el futur i em va condemnar a la precarietat, a la misèria… A lluitar per mi i per la petita. Fins fa un any. Fa un any que de la nena s'ocupen els serveis socials.

-En Jaques no ho sap, això?

-Sí que ho sap… però tant se li'n fot. Vol viure sense lligams, ni tan sols per fills. La meva nena no ho mereix això. No vull que quan ara falti jo, l'eduquin com si destorbés. Ella val, val molt més que tu i jo juntes. Té una gran capacitat, té molta visió. I ells la faràn malbé. És això el que volia demanar-te. -va cercar sota el coixí amb una mà i va adreçar-li un sobre- Dòna-li aquesta carta d'aquí un temps si accpetes la meva petició.

Va obrir la boca tan sols per formalitzar el que ja pensava aceptar.

-Què em vols demanar?

-Cuida la meva nena. Vull que l'Ania es quedi a carrec teu.