Els trajectes amb tren

L'home feia nombrosos viatges al llarg i ample de la geografia del país. Li agradava de visitar les ciutats i pobles petits on es trobava en un ambient de recolliment que el transportava a mons de somni on podia deixar aventurar-se el seu magí més enllà de la que ell considerava mediocre existència que menava. Com una ànima en pena s'arrossegava pels despatxos i les cues de les finestretes fent la seva feina fins que arribava el moment anhelat d'agafar-se uns dies de vacances i podia un altre cop pujar l'esglaó de la porta del tren i fugir com més lluny millor. De fet la seva professió de representant d'una fàbrica d'extintors i productes ignífugs de tota mena el permetia tenir un sou en funció dels resultats de manera que treballava de valent durant una o dues setmanes i seguidament s'agafava dos o tres dies d'una setmana que afegia als festius del cap de setmana de manera que li restava temps per a fer una de les seves excursions. A la fàbrica no li deien res per estrany que els hi pogués semblar aquest comportament i ell tampoc tenia cap interès per esbrinar si els agradava als seus superiors o no.
El que feia era adreçar-se dret cap alguna de les estacions de la ciutat segons li convingués per a l'itinerari que planejava realitzar i un cop allà comprava un bitllet per a unes poques estacions més enllà. Pujava al tren i gaudia del trajecte fins que en arribar al seu destí baixava i feia una volta per la població triada. Visitava els monuments i esglésies diverses que hi pogués haver i, assegut en qualsevol terrassa prenia un aperitiu. Després d'haver voltat una bona estona per la seva primera destinació tornava a l'estació de la que treia una fotografia amb la seva càmera de butxaca i seguidament es dirigia a les taquilles on adquiria el bitllet per al nou desplaçament en tren. A la següent parada feia el dinar, i a la següent el berenar i en una altra el sopar i així fins que es feia fosc i deixaven de transitar els trens de manera que havia de cercar allotjament a la població en que hagués anat a parar. Els hotels que solia triar eren els més econòmics que es podien trobar de manera que no era infreqüent que hagués de compartir l'habitació amb tota mena d'escarbats domèstics i bestioles escapoledisses que per a ell eren companys ja estimats a les seves estades solitàries a les cambres dels hotels. En realitat no trobava fastigós aquest delator evident de la manca d'higiene que era la proliferació dels insectes, ans al contrari trobava que li feien més companyia que el televisor i que podia entretenir-se llucant els moviments arbitraris dels coleòpters i d'altres gèneres d'insectes. Els resseguia la trajectòria absolutament erràtica pel mig de la paret d'un blanc groguenc que necessitava urgentment una mà de pintura. El negre dels insectes contrastava amb aquest color, encara que no tots eren del tot negres: hi havien alguns que eren d'un color rogenc amb tonalitats metàl·liques i d'altres tendien més aviat al blau. Això s'advertia després de mirar-se les petites bèsties durant una bona estona i sobretot si alguna s'apropava prou al capçal del llit de manera que l'home la pogués observar amb deteniment i de prop. Fins i tot duia a la maleta una lent d'augment que deixava a sobre de la tauleta de nit i que agafava excitat quan un dels insectes s'atansava prou per tal de fer-li una mirada a fons i amb detall. Era evident que l'home era un veritable excèntric. També encenia el televisor però no feia gaire cas doncs els programes d'esdeveniments de les esferes de societat i de personatges de les tafaneries no li feien gaire gràcia i si encenia l'aparell era per tal de que hi hagués alguna mena de soroll a l'habitació que tapés el soroll escandalós que feien els de les habitacions dels costats que si no posaven el volum al màxim permès per l'aparell receptor emetien tota mena d'esbufecs i grinyols que venien a torbar la quietud de la seva observació. En definitiva que s'avorria molt a la seva habitació d'hotel lluny del seu estimat tren.
De fet en quant pujava es transformava i prenia confiança. Mirava per la finestra com qualsevol quan tenia la fortuna de trobar un seient que hi donés directament. Des de l'altre banda de la finestra estant esguardava el pas frenètic dels arbres i dels paisatges. Tan bon punt la via per on discorria el tren travessava uns conreus de blat de moro, com deixava enrere una atapeïda pineda on els arbres pelats pel tronc i amb un barret de fines agulles que el feien semblar un bolet, passaven a tota velocitat escapant-se de la vista i perdent-se amb rapidesa per la part que tapava la paret del vagó. Unes altres vegades el que es veia era la immensitat del mar que amb el seu onatge uns cops agitat i d'altres plàcid com una bassa d'oli feien que la vista es perdés en la meravella de la seva horitzontalitat i en els mils de matisos de verd i blau que hi decoraven la seva superfície. En punts apropats de la costa també es podia gaudir de les línies de blanc escumós que guarnien la renglera de platges o bé els penya-segats on anaven a estimbar-se les onades els dies de temporal en que la seva violència feia recular les aus i els agosarats que s'haguessin apropat a algun dels passejos marítims de la llarga costa. Encara que eren poques parades les que feia cada cop doncs seguia un itinerari i forçosament havia de parar sovint a no ser que volgués fer marrada expressament, el fet era que gaudia intensament de cada petit transbordament i de cada mil·límetre de via que el tren recorria. De vegades si que en feia una mica de marrada, o més aviat cal dir que feia com ziga-zagues de manera que creuava diferents vies de tren creant a sobre del mapa figurat del seu recorregut una mena d'estructura polièdrica. Segurament que es podia estalviar parts dels trajectes i cal admetre fins i tot que de voltes desfeia el camí per on havia vingut i reculava fins a una parada que havia quedat entremig del darrer trajecte de manera que passava dues vegades per tots els indrets implicats. Era una evident pèrdua de temps encara que per a l'home era un guany de trajectes i de moments de sublim gronxament a l'interior del tren i per tant no li sabia greu de fer-los.
Quan tenia sort podia agafar un dels trens de llarga distància i desplaçar-se un bon grapat de quilòmetres còmodament assegut a un seien folrat de vellut o bé de cuir marró o negre. Aleshores el seu gaudi era absolut doncs afegia a les suaus vibracions que provocaven els engranatges adherits a les rodes, el plaer de sentir-se envoltat de blanesa amb l'escalfor que donaven aquest materials afegida a la calefacció del vagó a l'hivern i a l'escalfament natural a l'estiu. El cert és que en aquests viatges de llarga distància afegia territoris a la seva exploració doncs cal especificar que no sempre es comportava com hem explicat sinó que moltes vegades després d'una volta inicial per les contrades ja conegudes o bé directament des de l'andana internacional de l'estació central encetava un viatge llunyà per on coneixeria nous models de trens i de vagons i nous uniformes dels revisors i de les hostesses de la cafeteria. Tot el trajecte fins a la seva primera destinació i el de tornada un cop exhaurits dels dies de vacances, eren un veritable delit continuat. De vegades es quedava assegut al seu seient, d'altres passejava amunt i avall del tren mirant de gairell a les persones que hi anava trobant als diferents compartiments, unes altres se'n anava decidit al vagó-cafeteria i allà s'estava una bona estona escoltant les converses dels grupets de persones que s'hi formaven. La veritat es que era molt tafaner, producte del fet que viatgés sempre sol i que fos una persona de poques amistats i de poques festes. Escoltava les converses alienes sense tombar el cap excessivament però també sense dissimular en absolut que estava escoltant. Com que normalment la gent que parla en veu molt alta no acostumen a vigilar si els estant mirant o no els importa gens ni mica doncs no tenia mai cap problema i podia escoltar el que volgués sense que ningú no es fiqués amb ell. Al bar del tren tenia una bona oportunitat per a fer-ho mentre es menjava un entrepà acompanyat d'un refresc o una cervesa, segons el cas doncs depenia del dia que fos abstemi o no. El trontoll natural del tren es feia evident d'una manera especial al vagó-cafeteria on les sotragades eren constants i feien que mantenir l'equilibri fons una tasca difícil d'aconseguir. Amb la seguretat d'arribar a destinació a l'hora prevista veia passar els paisatges de muntanyes i planes, els rius perpendiculars a la traçada de les vies fèrries. Els ocells que volaven en la direcció en que avançava el tren es feien visibles prop de l'horitzó i aquesta estampa afegia tranquil·litat i serenor al que es podia observar a través de la finestra de vidre del vagó del tren.
El cas era que els vagons de tren amb el seu trontolleig el feien adormir-se suaument a sobre de la seva espatlla esquerra mentre somiejava feliçment amb les desenes de quilòmetres que podia arribar a fer al llarg de la seva vida. Li queia la baba de pensar en les milers i milers de travesses que deixaria enrere i en els fanals de la via que ultrapassaria, o bé en els metres i metres de cable elèctric que paral·lel al traçat de les porcions metàl·liques a sobre de les quals es recolzaven les rodes de cadascun dels vagons. El cas era que els viatges internacionals l'excitaven especialment doncs visualitzava els canvis de tren a les fronteres i les diferents menes de paisatges que s'aniria trobant. En realitat sempre era el mateix si fa no fa i per a la majoria de la gent un cop anat en tren unes quantes vegades ja consideraven tenir-ho tot vist i miraven l'horitzó amb certa monotonia relaxada. Però ell es mirava els quadres que li quedaven a la vista a l'altra banda del vidre de la finestra amb un interès talment com si fos la primera vegada de la seva vida que tenia l'oportunitat de veure'ls. La qüestió era fer molts milers de quilòmetres i allunya
r-se per camins rectilinis de la seva feina i de les seves responsabilitats quotidianes i endinsar-se en el món fascinant dels ferrocarrils, amb les seves andanes i estacions. En arribar a una parada el seu cos alerta tot i dormit el revetllava. Als darrers metres de moviment del tren ja obria per primer cop els ulls i quan aquest es parava del tot a tocar de l'andana ja estava disposat a observar tot el que passés a prop seu. Mirava amb deteniment els passatgers que pujaven i baixaven fixant-se en tots els detalls que considerava importants i fent cabòries al voltant dels orígens i expectatives de tots ells. Es rumiava molt seriosament quins eren els objectius de cadascú en arribar a aquell poble o ciutat on s'havia aturat el tren o bé quina podia ser la destinació final dels que s'incorporaven al viatge. En realitat no sabia res de res ni podia comprovar-ho finalment després de fer tota mena de conjectures, cosa que no l'impedia de fer-les de totes maneres i fer-se una idea mental de la situació aproximada de tothom que viatjava al mateix tren. Fins i tot algunes vegades es donava la circumstància que el comboi arribava a una estació on l'andana quedava al mig de les dues vies i a la oposada hi havia aturat un altra tren. Aleshores es desfermava la seva capacitat d'observació i la seva vista s'allargassava fins a albirar els destins dels passatgers del llunyedar que era l'altre costat de l'estació. Quan veia un home amb vestit elegant i una maleta de color negre podia endevinar que es tractava d'un viatjant amb el cotxe espatllat o bé algú que per negocis havia de fer el mateix recorregut molts cops al llarg del més de manera que preferia el tren al vehicle particular per tal de no sobrecarregar-se de cansament i poder recuperar les forces perdudes a les tenses reunions on les energies de l'ésser humà poden veure's malmeses ràpidament pels continuats canvis de parer i les discussions sense solta. O bé fixava l'esguard en una parella jove que amb tota probabilitat encetava unes vacances a l'interior a la masia de l'oncle d'un dels dos o bé que es dirigien cap a la ciutat veïna a visitar unes cosines o cosins. Tot això no eren sinó especulacions de l'home al que agradava tant tafanejar i fer juguesques absurdes sobre les situacions que l'envoltaven quasibé com viatjar en tren còmodament assegut o bé dempeus quan el trajecte era curt i havia de fer-ho sense seien reservat i es donava la circumstància que no hi havia cap de lliure quan el pujava al vagó.
En definitiva que li agradaven les especulacions i conjectures al voltant dels seus companys de viatge i fins i tot de tant en tant encetava una conversa amb qualsevol pretexte amb algun dels que havia examinat prèviament de manera que podia adonar-se de fins a quin punt les seves suposicions eren del tot arbitràries. Per exemple, en veure un jove amb una bossa de mà va suposar de seguida pel seu aire de felicitat que anava al seu poble a veure la família doncs es trobava estudiant a la universitat la llicenciatura d'econòmiques per tal de poder dur la granja de bestiar porcí i caprí del seu pare quan aquest es fes gran i hagués de cedir-li les responsabilitats. Esperava amb frisança l'arribada al seu poble doncs anava amb motiu de les festes majors i esperava retrobar-se amb una munió d'amics de la infantesa. Res més allunyat de la realitat tal com va poguer esbrinar de la conversa que va tenir amb ell quan es va asseure al seu costat i li va poder preguntar per la seva destinació i els seus motius. Les converses eren del tot innocents i es limitaven a les quatre preguntes de cortesia que hom pot fer a un altre viatger encara que de vegades es trobava amb algú enraonador, normalment dones encara que també s'hi havia trobat amb algun home i aquesta persona li explicava la seva vida sencera, deixant en pura anècdota les deduccions que havia fet en veure l'aspecte, la faisó de vestir i l'equipatge. Alguns tornaven al seu país d'origen doncs havien emigrat i ara els tocava de retornar, per uns dies o fins i tot per sempre, a la seva terra.
En veure un grup de capellans va suposar molt equivocadament que es tractava de membres novicis de la mateixa congregació que anaven plegats a reunir-se amb el cap en un altre lloc o que esperaven alguna cerimònia relacionada amb el procés d'ordenació que havien de dur a terme. Això ho deduïa per la jovenesa dels integrants. De seguida es va adonar però que anaven una mica ebris de manera que difícilment podien ser sacerdots així que va deduir que es tractava d'alguna mena de festa de disfresses. Totes aquestes observacions a partir d'unes dades tan exigües com pot ser la roba i les maletes, a part dels bigotis o pentinats que poguessin dur els investigats, eren del tot il·lusòries i mai acostumaven a correspondre amb cap esdeveniment o destinació real.
Tanmateix no tot eren viatges de llarga distància, ans al contrari aquests eren l'excepció, doncs el que feia l'home viatger amb aquests viatges era només canviar d'aires i situar-se a una xarxa fèrria diferent de la que envoltava la ciutat on vivia. Un cop a la nova xarxa exercia de viatger sense descans fent el seu periple per les estacions de rodalies fins que arribava de nou al punt de sortida. Els trens locals eren certament menys luxosos que els de llarg recorregut però tenien l'avantatge que circulaven a menys velocitat i que la quantitat de gent que s'intercanviava a cada estació era molt més gran. A més a més les persones que viatjaven damunt d'aquests trens eren més variades doncs als de llarg recorregut si fa no fa tothom feia el mateix: o bé anar de vacances o visitar parents. Als trens de rodalies tanmateix es podien veure una fauna variada d'humans que es desplaçaven amb motivacions i destinacions del tot diverses. Esclar que aquí era del tot impossible d'establir cap mena de conversa, al menys pel que feia a ell, encara que sempre hi ha gent prou llençada o amb ganes de xerrar com per a dir-se unes paraules amb un desconegut a pràcticament qualsevol lloc.
Així que on realment gaudia era als curts recorreguts on podia anar visitant alhora les ciutat i pobles de les estacions i on podia anar cap a endavant i cap a endarrere dins la mateixa línia fins a consumir totes les entrades del seu abonament. El trontolleig dels vagons el bressolava sempre amb delicadesa i encara que disposava de pocs diners de manera que havia d'estalviar als dinars i altres àpats del dia i als hotels que eren pensions d'ínfima categoria el cert era que s'ho passava bé com un nen petit al parc d'atraccions fent els seus viatges de molts quilòmetres amb els mitjans que li oferia la xarxa d'estacions i d'enllaços del ferrocarril.