Cercador
Els que posen els carrers
Un relat de: Carlitus- Compartir:
Avui m'he despertat d'hora. El rellotge de la tauleta deia que eren les 4:27. De fet, crec que no he arribat a dormir.
Amb els ulls com dues taronges he decidit llevar-me. A aquella hora tot està en silenci; un silenci tan dens i tan pregon fins i tot esglaia una mica.
He decidit sortir a fer un vol. M'he preguntat: "Serà veritat que a aquesta hora els carrers encara no estan posats?... i si és així, podré esbrinar qui els posa?"
Un cop espavilat i vestit he sortit a fora i he vist que els carrers estan posats. Ningú no els havia retirat; seguien tal i com jo els recordava abans d'anar a dormir, bé, abans d'estirar-me al llit. Es mostraven tan buits i silenciosos que convidaven al passeig.
La poca estona que quedava de nit a aquella hora, s'oferia fresca i perfumada: els plataners de l'avinguda que tantes molèsties ens donen de dia, a la nit solitària esdevenen grans ambientadors. Fins i tot la llum dels funcionals i antiestètics fanals provocaven en el paviment algunes lluentors irisades. Tot plegat tenia un aire poètic.
No sé quan de temps portava caminant en mig d'aquesta urbana i falsa poesia quan de sobte el soroll d'una persiana metàl·lica d'algun establiment m'ha despertat del tot. Com per art de màgia, un autobús ha aparegut circulant per l'avinguda amb quatre passatgers comptats. Dels portals començava a sortir gent; les portes es començaven a obrir i tancar; les furgonetes paraven provisionalment a les voreres per descarregar el seu gènere.
Els carrers que ningú no havia posat s'omplien de gent, tot tipus de gent, tot tipus d'ànimes. Observant la seva actitud, la seva mirada, el seu aspecte i el seu estat d'ànim he vist clar que qui realment posa els carrers som nosaltres mateixos... Amb la nostra actitud, amb la nostra mirada, amb el nostre aspecte, amb el nostre estat d'ànim, decidim quin carrer ens posarem avui per a circular-hi: una ampla i lluminosa avinguda; un estret carrer o un ombrívol carreró sense sortida.
Amb els ulls com dues taronges he decidit llevar-me. A aquella hora tot està en silenci; un silenci tan dens i tan pregon fins i tot esglaia una mica.
He decidit sortir a fer un vol. M'he preguntat: "Serà veritat que a aquesta hora els carrers encara no estan posats?... i si és així, podré esbrinar qui els posa?"
Un cop espavilat i vestit he sortit a fora i he vist que els carrers estan posats. Ningú no els havia retirat; seguien tal i com jo els recordava abans d'anar a dormir, bé, abans d'estirar-me al llit. Es mostraven tan buits i silenciosos que convidaven al passeig.
La poca estona que quedava de nit a aquella hora, s'oferia fresca i perfumada: els plataners de l'avinguda que tantes molèsties ens donen de dia, a la nit solitària esdevenen grans ambientadors. Fins i tot la llum dels funcionals i antiestètics fanals provocaven en el paviment algunes lluentors irisades. Tot plegat tenia un aire poètic.
No sé quan de temps portava caminant en mig d'aquesta urbana i falsa poesia quan de sobte el soroll d'una persiana metàl·lica d'algun establiment m'ha despertat del tot. Com per art de màgia, un autobús ha aparegut circulant per l'avinguda amb quatre passatgers comptats. Dels portals començava a sortir gent; les portes es començaven a obrir i tancar; les furgonetes paraven provisionalment a les voreres per descarregar el seu gènere.
Els carrers que ningú no havia posat s'omplien de gent, tot tipus de gent, tot tipus d'ànimes. Observant la seva actitud, la seva mirada, el seu aspecte i el seu estat d'ànim he vist clar que qui realment posa els carrers som nosaltres mateixos... Amb la nostra actitud, amb la nostra mirada, amb el nostre aspecte, amb el nostre estat d'ànim, decidim quin carrer ens posarem avui per a circular-hi: una ampla i lluminosa avinguda; un estret carrer o un ombrívol carreró sense sortida.