Els profetes i les escopinades

Començaré l'article amb una frase de l'article de Jaume Santandreu del Diari Balears de diumenge passat.
Jaume i jo fa molts anys que ens coneixem i varem coincidir moltes vegades en actes de lluita contra el franquisme i l'explotació, i també, i s'ha de dir a la presentació de llibres d'alguns amics comuns.
He anat llegint la seva obra literària que no té tara i m'encanta la claredat en que diu les coses de les que molta gent ni s'atreveix a posar-se als llavis. Ell també es molt políticament incorrecte, bastant més que jo m'atreviria a afirmar.
Amb la seva manera de dir les coses pel seu nom i als que no els hi agradi que hi posin flors (llegiu església catòlica mallorquina, la societat mallorquina en gran part, els polítics i actuants de cara a la galeria), ha deixat la seva empremta.
Jaume que no té pels a la llengua, ha estat dels pocs capellans de l'estat espanyol capaç de denunciar que va patir abusos sexuals i violacions mentre estudiava a un col·legi religiós per part d'un frare i declarar-se obertament homosexual, malgrat sabia tot el que li comportaria
En poques retxes, ja que els seus articles no són de gran extensió analitzà en el darrer el comportament d'un funcionari de la presó de Palma que ja havia denunciat la corrupció dins ella. Gens li agradà al director de la mateixa com afirma en Jaume.
La frase en concret, és aquesta: "L'escopinada és l'única paga segura pels profetes". Traieu vosaltres mateixos la reflexió després d'analitzar-la. I és clar que sí, Jaume, tens tanta raó que et vessa.
Per a Joan baptista l'escopinada fou més cruenta, li costa el cap ficar-se amb la conducta d'Herodes.
I a Martin Luther King i a John Lenon com a molts d'altres que han qüestionat el sistema, talment dos tirs al pit o crucificat com al fill del fuster de Natzarè. Això de sacsejar consciències a vegades, quasi sempre, es paga bastant car.

Avui aprofitaré per deixar-te públicament un poema d'un recull meu que encara no s'ha convertit en llibre, però si que s'ha anat publicant en fases a diverses revistes mallorquines i catalanes: "La cançó de l'home de les mans arrugades i altres poemes de llum".
Aquí va el poema que et mereixes al manco per a reconèixer la teva tasca, malgrat sé , que pot esser que et faci una mica de pet a la vela com diem per aquí. Tu tens clar el que fas i el perquè i no en necessites de floretes. Però així i tot, reconèixer i deixar testimoni per escrit que et consider una de les persones més coherents i marginada que habita dins la nostra roqueta, em sembla que si et serveix, per esborrar una mica la ferum de totes les escopinades que t'han pegat els "benpensants" i els pulcres hipòcrites, ja haurà valgut la pena escriure aquestes paraules. Aquí va el poema:







Els guerrers de la pau
(Dedicada a Jaume Santandreu)


No sempre, els vells terrors /conformen la nissaga dels homes i dones
que destriant febleses de passions/han fet camins modificant la història

S'han nodrit d'altres arrels profundes/que han usurpat als vells deus
que esculpiren el destí i la fatalitat/per descoratjar als antics cercadors
de paradisos perduts.

Aquests rebels, s'han forjat dins la saviesa/de la gratitud i de la germanor
i el seu clam no ha provocat ni odis ni guerres/dins del camí de la pau que ells emprengueren.

Duen les sabates foradades de rodar pel món /i la gargamella un pel
Resseca/d'albirar noves paraules que arribin a tothom.

Son savis escoltadors/recollidors de missatges tendres
per fer florir noves verdors /per allà on passen,
malgrat a vegades /han degut de fer punta a les paraules
perquè traspassessin les orelles ben pensants.

Renaixen dins de cada generació/i ens deixen com a llegat
la certitud de què els més important/és conrear l'amor.


Fins la propera

Josep Bonnín