Els pits... 1

Avui, quan m'he llevat, no he sabut què dir. La meva dona encara dormia amb els pits enlaire. Cal dir que aquesta nit ha fet molta calor, moltíssima calor... Jo he dormit molt poc. Hi ha gent que afirma haver dormit com un soc. Jo no, perquè en un cas així tinc una immensa enveja a aquells que de nit no s'assabenten de res. Estic en el punt contrari.

Avui ja fa quatre dies, nits hauria de dir, que no dormo. A les dotze li faig un petó a la dona i faig veure que dormo, però no dormo perquè somio despert.

És en aquest cas que se'm presenten tota mena de problemes perquè la imaginació no para mai. Jo sé que li he fet un petó als pits de la dona, però jo sempre m'imagino el cas contrari. Serà que enyoro la llibertat de decidir sense que algú m'hagi d'assenyalar allò que cal fer.

Sempre m'havien parlat del sexe dèbil, aquest tampoc no és el cas. Ja massa tard m'he adonat que el sexe dèbil sóc jo perquè dubto contínuament i enyoro la llibertat que tenia abans. Ella sempre em mana. És cert, li puc contemplar els pits amb tota llibertat, però això sol em sembla poc.

Abans m'acostava als barris de mal nom i encara que no fes l'amor amb ningú em passava una nit de meravella només observant i sense la certesa de ser observat... la felicitat no és només amb els diners sinó el fet de ser lliure i parlar amb qui em plagui. Diuen que els homes ho maneguem tot. No és cert de cap manera. Elles encara que no manin oficialment són molt subtils i intel·ligents.

Jo no puc afirmar de tenir aquesta certesa perquè la dona ja ha deixat fa temps tota mena de subtileses. És cert, tenim un negoci, però a nom d'ella perquè els diners són seus. Jo només sóc la comparsa.

Demà a la nit hauré de fer un esforç i dormir encara que faci molta calor. Jo em compraria l'aire refrigerat, però ella no vol i m'amenaça amb la separació. Em diu que no pot suportar un aire artificial. Les coses sempre han de ser de veritat, em diu, no pas artificials.
__________________________________________________


Encara els pits...

El meu home sempre està a la lluna i no sap fer res... jo el deixaria a la seva sort, però el pobrissó no se'n sortiria. Ell es pensa que no me n'adono, que no dorm i encara que no em parli sé que té els ulls en blanc, i pensar que fa molt pocs anys érem tan feliços com si fóssim dos angelets. És cert, hem sabut muntar-nos un negoci rodó, però jo hauria preferit una altra cosa que ens lligués de veritat. Jo em passo tot el sant dia manant. Hauré de fer un cop de cap. No pot ser, de cap de les maneres, no pot ser. I si pensés en un viatge, però no li agrada la idea... Per ell el fet de sortir de la ciutat és un martiri. No té ni idea de com són els camps ni li agrada...

-Què et sembla si anéssim a escampar la boira...
-Que vols deixar la botiga.
-No, no, es tractaria d'una sortideta de diumenge.
-Un dia sol, en un dia no es pot fer res.
-Qui parla, per ventura has fet un viatge de tres dies.
-No
-Llavors, què vols?
-No res. Jo a casa estic molt tranquil.
-Mentrestant els altres et fan la feina.
-Ja et dediques a protestar com fas sempre.
-Deixem-ho, llavors...

Però jo m'he dedicat a rumiar, perquè qui vol una cosa molt concreta tracta d'esbrinar tots els entrellats... fins que descobreixo el meu home amb un llibre d'art avançat, conceptual. Li fugen un parell de paraules com si tingués ganes de fer una escapada a la biennal de Venècia. És la meva salvació i també pot ser un somni, un somni meu d'infant.
-Ja somies en Venècia
-Doncs, sí.
-Hi aniries
-Probablement.
-Agafaries un avió?
-No cauen?
-Ja t'ha agafat la por.
-No, no es això, però el fet de volar és antinatural.
-Però així ens estalviem moltes hores de viatge, a més a més observar els núvols és preciós.
-D'acord.
-M'ho promets...
-No cal, ja saps que quan dic una cosa no cal tornar-hi. D'acord.

M'he emocionat finalment podré viatjar a la ciutat dels somnis, la ciutat dels canals i moltes coses més i a sobre dins d'un esdeveniment d'art. Els fets quan són poderosament negatius arriben en un punt que giren del tot per tornar-se extremadament positius.

__________________________________________________


Encara...

Simplement estàvem a punt d'aterrar a prop de Venècia...

-Ja hi som...
-És un somni fet realitat.
-No t'ho creguis, encara. Manca la darrera passa.
-Seràs el que no hi ha...
-No puc dir el que penso?....
-Tens raó, molta gent fa exactament al revés, diu precisament allò que no pensa. Tu ets noble, però estaquirot.
-Ja hi tornem a ser: la lluita constant.
-No podries raonar d'una altra manera.
-Com?
-No conjugues mai un verb que deriva de sensibilitat?
-No t'entenc, a més t'haig de dir una cosa. El llibre d'art era fals.
-No sé què pretens dir-me...
-Mai m'ha interessat l'art, i encara menys aquest que en diuen conceptual.
-Llavors vols dir que m'has enredat. Venècia no t'interessa de cap manera.
-Exacte!
-Llavors, què hi farem?
-Una cosa molt simple... O si vols dues. Deixar de pensar en el negoci, la segona seria no pensar en res i encara hi ha una tercera. Potser ens manca la felicitat d'un simple petó.

Veritablement no pensava emocionar-me tant en aquest sentit. Pensava que el simple fet de ser a Venècia ja em faria emocionar, però m'he adonat finalment que allò que fa emocionar de veritat és ser lluny de la feina, dels amics i d'una colla de coses que em semblaven imprescindibles quan el que ens manca és un simple contacte, no físic, de cap manera, sinó de complicitat. També moltes vegades trobem a faltar uns petits gestos que dins de la petitesa, esdevenen els més grans del món.