Els peus a la sorra

Volia enfonsar els peus a la sorra. Ben forts un darrera l'altre. Notar les engrunes de l'humitat al terra. Mullant-se i secant-se, a l'est de l'est, fitant l'horitzó.
Seria el destí final d'un camí que havia mogut cada un dels seus dies, sol perquè havia volgut. Havia volgut trencar. Trencar, cabrons! Si vosaltres sabessiu que he sofert.
La galta també mullada pel record.
I aixecar els braços per cridar. Hauria arribat al final. Tot el país era seu. El final de la conquesta.
Al mirar al cel els ulls s'enceguen. L'astre aural colpeja la cara. Ell tot sol al mig de la platja i un crit de gavina, solcant el cel, lenta, contrallum sobtat contra el sol i les onades ràpides, tornen, se'n van, he arribaaaat!
Cabrons!
Cap altre general l'hauria pogut seguir. Els hauria matat, ells sabien que ell no els volia i ell sabia que ells el matarien. Però els mataria amb honor, amb el cap enlaire, perquè eren homes forts, d'ànima pura, que s'havien deixat la pell.
Hauria arribat al final del camí, tot un país per a governar des de l'est del dia fins a l'ocàs, amb justícia, amb pau.

S'estava mirant els peus amb la ment distreta. Imaginant-se el final del camí a l'est de l'est, a l'origen.

Si no l'haguessin abandonat al rebedor del govern, amb crits de guerra, dos trets enlaire.
- Fora maleïts, cabrons de merda, visca la Revolució!
Sol cridant al rebedor del govern, mirant enlaire, llums de palau encegant el seu esperit. Tant de bó que l'haguessin matat. Només un tret a l'espatlla dreta, i aleshores cremor insoportable estirat a la catifa del poder, tacant-la de sang i de llàgrimes.
- Per què m'heu deixat ... cabrons ...

La pudor de les seves femtes es feia insoportable. Els peus nus, la vora dels pantalons desfeta en fils, bruts. Ja notava fred al cul, contra la pedra llisa del vàter. Femtes grogues, surant a l'aigua,cada cop més pudentes, amb les costelles marcades, ja no volia viure.
Però moriria sol, entre quatre parets, de pressó només feta per a ell, per assegurar-se que mai més sortiria. Almenys moriria sol entre quatre parets sense haver de suportar la idea de remugar herbes, en pau, amb l'ànima estreta, acceptant l'infàmia dels seus mandataris.

Cabrons!!!!