Els músics de l'orquestra

Tot de sons i grinyols dels instruments es sentien abans del començament del concert quan els músics afinaven les cordes i embocadures dels seus instruments. La veritat era que aquesta activitat generava sempre una mena de desconcert entre el públic que venia disposat a gaudir de les consonàncies de les notes musicals i es trobaven de bones a primeres i sense cap previ avís amb l'espectacle de la dissonància més absoluta. El desordre era majúscul doncs tots els integrants de l'orquestra anaven a la seva capficats en l'afinació del seu instrument particular fent que vibrant en l'aire de l'auditori s'hi barregessin tota mena de sons d'instruments de corda, vent i metall que tot i posant-se a punt donaven un resultar certament desencisador. Tot plegat es perllongava un parell de minuts i ja completada l'ajustament de les tonalitats es feia el silenci i tothom mirava amb gran expectació el director esperant que darrera del faristol fes el moviment precís amb la seva batuta per tal que comencés a moure's l'engranatge musical de la simfonia i tothom pogués finalment gaudir del que havia anat a gaudir en aquell espectacle. Les entrades no eren barates precisament doncs l'auditori era de primer ordre i d'això n'eren conscients els músics que pensaven a esmerçar-hi tots els esforços necessaris i a escarrassar-s'hi si calia per tal que la música sonés de la manera més concordant i harmònica possible. El concert es desenvolupava amb regularitat amb els alts i baixos propis de la música de concert fins que finalment la baixada de mans del director donava pas a l'esclat d'aplaudiments de la platea i les llotges. Seguidament els músics feien les salutacions amb el cap de rigor i desfilaven cap als seus camerinos o cap a la gran sala que hi havia a una de les dependències de l'auditori i un cop allà endreçaven els seus instruments desant-los dins de les capses de plàstic endurit que feien servir de contenidors per al seus estris de treball.
Un cop a casa seva tots els músics feien la operació inversa i en la solitud dels seus apartaments reprenien els assajos individuals on provaven de ajustar les porcions de l'obra a les que tenien més dificultat d'execució i a aquells fragments que pel virtuosisme que exigien havien de ser repassats un cop i un altre fins que la relació de notes i harmonies sonés perfecta com esperava el director. Aquest donava els consells necessaris a cada grup d'instruments i fins i tot a d'intèrprets particulars per que després a les seves cases continuessin la tasca de perfeccionar-se, fins al punt que de vegades en mig del batibull sonor d'una porció sorollosa de la simfonia era capaç de distingir la errada més petita d'un sol dels violins o la pífia clamorosa d'una trompeta que el treia momentàniament de polleguera i amb els nervis desfets el feia parar la reproducció de la peça i esbroncar aixecant la veu al responsable de la desfeta. Mai arribava però a escridassar cap músic doncs això li semblava del tot excessiu i inapropiat a la seva figura de directiu musical de la composició orquestral. Els assajos es feien en definitiva a dins i a fora de casa. El que es feien al mateix auditori durant el dia els dies en que hi havia concert o a la mateixa hora del concert en aquells en que no hi havia pas, eren del tot repetitius i començaven amb unes escales musicals executades a l'uníson per tots els membres de l'orquestra que ja començaven a tenir una expressió de veritable ensopiment des del moment mateix en que es feien anar les cordes, les bufades i les digitacions. Per bé que als que havien de bufar mai no els faltava el bleix i als que havien de fregar l'arc contra les cordes sempre tenien al canell el moviment elegant propi del seu instrument i de la seva condició de músics, emperò la monotonia de repetir els mateixos fragments de les mateixes obres un cop i un altre aturant-se constantment als moments de més intensitat pels defectes que sentia el director i que al seu parer extremadament afilat eren del tot insuportables, feia que a poc a poc s'anessin mig adormint, entrant en un estat de relaxació total que els feia respondre amb manyagueria a tot el que els hi pogués dir l'emprenyat director. Això el treia més encara de polleguera al bon home que s'escarrassava a inculcar les seves idees relatives a la expressió i la interpretació de les partitures. Insistia en que s'havia d'anar més enllà de les boletes blanques o negres amb pal o sense i penetrar, capbussar-se dins les intencions sonores i melòdiques de l'autor que no pas endebades havia farcit la seva partitura de tota mena d'indicacions i signes diversos per tal de facilitar aquesta tasca interpretativa. Calia afegir-hi a més a més les indicacions precises que feia el director apuntant amb la seva batuta cap al músic o grup de músics que havien faltat a l'harmonia del conjunt o que no interpretaven amb els clarobscurs i contrastos exigibles les seves parts de les composicions. El intèrprets apuntaven amb llapis totes les indicacions cosa que els feia perdre's encara més doncs a la complicació de llegir el xifrat musical s'havia d'afegir la de les notes, amb l'agreujant que havien de recordar a cuento de que venien els comentaris anotats.
Es a dir que les tres o quatre hores que duraven els assajos eren un continu d'arrencades de parts i d'aturades tot seguit, de audicions individualitzades d'unes parts o d'unes altres, moments aquests darrers de gran sorrudesa del director que s'encaparrava a volguer escoltar amb detall les interpretacions una per una per tal d'esbrinar les diferents influències amb major precisió. Els músics que no intervenien en cap de les parts deixaven el seu instrument recolzat en qualque lloc i feien una petita becaina amb els ulls oberts o bé uns altres enraonaven entre ells en veu baixa de tal manera que de vegades s'escoltava més el xivarri dels enraonaires que no la peça executada per un primer violí o per un dels cantants lírics que acompanyaven el concert. En aquestes ocasions el director acabava per enfadar-se de debò cridant l'atenció enfurismat a tots aquells que xerraven pels descosits. Ho considerava una falta greu de respecte cap els que estaven interpretant i cap a la resta de músics que escoltaven i fins i tot cap al públic que pagava la seva entrada i cap a l'autor de la simfonia que segurament es remenava dins la tomba tocat per la desconsideració dels baladrers que feien xerinola mentre els altres perdien el temps treballant. Aquestes i altres ironies eren comuns a les seves arengues que deixaven alguns dels músics ofesos per l'excés de recriminació rebuda per unes paraules de més emeses en veu baixa i segons el seu parer sense molestar a ningú, en un moment de l'assaig soporífer en que es repetia innecessàriament un fragment que ja estava més que sabut. Fins i tot algun dels components de la orquestra gosava enunciar en veu alta els seus pensaments de rebuig a la recriminació cosa que feia encendre's una mica més el director que el titllava d'irresponsable i d'aficionat. Era aleshores que les rèpliques d'altres músics es feien escoltar i el director davant l'allau de crítiques que anava rebent d'una banda i l'altra del semicercle de músics acabava per donar tàcitament la raó als qui protestaven i es centrava de bell nou al fragment de la simfonia que no s'ajustava plenament als seus gustos. Finalment tot s'asserenava i l'assaig podia continuar.
Al tram final de l'assaig, quan entraven a la darrera hora aproximadament, en funció de la durada de l'obra, feien una execució completa de la mateixa des del començament fins al final. El director anava marcant els compassos amb la seva batuta fent un moviment estrany que no representava amb gens d'exactitud els temps corresponents a cada part sinó que eren unes indicacions de ritme aproximat ja que els músics per si mateixos seguien el ritme que els hi venia en gana i que s'anava imposant a mesura que es repetia la mateixa obra als assajos successius. Realment el director era un més del conjunt de manera que igual que els pènduls a la mateixa habitació acaben per sincronitzar-se si tenen la mateixa llargària, així els músics i el mateix director arribaven a un compromís de velocitat a cadascuna de les parts de manera que en realitat els músics podrien ben bé tocar el concert sencer sense necessitat de cap mena de director. Tot i això el director hi era sempre als concerts com a peça imprescindible. De fet, sí que en tenia de paper doncs a les pauses ell podia decidir si les feia un xic més llargues o més curtes. Evidentment no podia allargar-les massa doncs es produïa el desconcert més absolut entre els músics i alguna vegada que havia trigat massa en donar el cop de batuta havia passat que alguns dels intèrprets havien fet sonar abans de temps l'instrument i com en una renglera de fitxes de dòmino havien arrossegat a la resta que havien començat a tocar deixant al director totalment descol·locat havent-se de reintegrar als moviments de la peça en comptes de ser l'orquestra la que s'adaptés als moviments de la seva mà. També podia controlar les estones d'aplaudiments i quan començaven aquests de manera que en cert sentit també dirigia al públic. I de totes maneres els músics estaven tan avesats a veure la seva figura gesticulant al mig de la rotllana que de ben segur que si se'ls haguessin treta de davant haurien perdut la orientació totalment i segurament no haguessin estat capaços de fer ni una sola nota. Tot i que en realitat no es sabia doncs en cap moment no havien tocat tots junts sense la presència del director, només en els casos en que aquest no havia pogut assistir a algun dels assaigs i l'havia hagut de substituir algun dels músics que tenia estudis de direcció i que entre ells s'anaven tornant per tal de substituir-lo. En alguna ocasió havia caigut malalt i aleshores un cada dia feia el paper de director, i no s'havia notat entre els membres de l'orquestra que hi hagués cap mena de pànic per bé que les execucions amb el suplent mai eren
tan brillants com ho eren amb el mateix director.
S'anaven rotant entre ells i així feien les feines de direcció de l'orquestra que de tota manera ja funcionava com un rellotge amb tanta repetició de les peces. Els músics esgotats després de les hores d'assaig tornaven a les seves cases i cadascú es retrobava allà amb les seves vides respectives. Hi havia qui tenia muller i fills que l'esperaven després d'haver anat a escola els nens cansats també i les dones algunes havien estat feinejant per la casa tot el dia i havien sortit a fer les compres i d'altres treballaven i també tot just tornaven a la llar amb el temps just per a escalfar el sopar precuinat i entaular-se. Bastants de les parelles eren de músics doncs entre ells fomaven un cercle tancat i els hi agradava de ajuntar-se entre ells per tal d'endinsar-se més a fons a la seva feina. Això també era habitual en d'altres professions. Fins i tot dins de l'orquestra s'havien creat noves parelles de manera que hi havia diversos membres que vivien els uns amb els altres. També hi havia parelles d'homosexuals com ara un dels contrabaixos que s'havia casat recentment amb un dels trompetes i que semblaven a ulls de tothom una parella d'allò més feliç. D'altres no eren parella però vivien junts. Fins i tot es donava un grup de cinc components del grup que vivien a la mateixa casa i que quan acabaven els assaigs feien la seva pròpia banda en miniatura i assajaven les seves pròpies peces per tal d'exhibir-les als concerts que donaven paral·lelament als de l'orquestra en si. Aquest fet era comú com en qualsevol altre esbart de músics en que els components feien les seves vides com més els hi agradava i com que els seus contractes amb la filharmònica no especificaven cap mena d'incompatibilitat amb d'altres activitats sempre que aquestes es fessin dins el temps de lleure i no interferissin amb el resultat final dels concerts oficials. Es a dir que tots tenien un moment o un altre per a assajar les seves obres algunes composades pels mateixos músics o d'altres de partitura d'algun mestre en alguna de les branques de la música, o bé d'altres que es dedicaven per pura afició a la música moderna tocant amb els seus instruments de metall o percussió a locals nocturns. També els instruments de vent o corda feien les seves actuacions a grups de música tradicional que els hi donaven per altra banda uns ingressos extres que no els hi venien gens malament a cap d'ells. Les notes malenconioses del violí sonaven envoltades de fum als clubs de la ciutat on un dels violinistes feia sovint concerts de música composada per ell mateix i que reflectia el seu estat anímic habitual que era de profunda serenor i d'un excitament sentimental fora del comú que el duia a improvisar melodies tristes que feien caure les llàgrimes només d'escoltar-les una estona. Un dels trompetes tenia el seu propi grup de jazz i als soterranis dels locals de més prestigi de la ciutat feia pujar i baixar les notes del seu instrument amb bufades precises que encenien els esperits dels espectadors que escoltaven espaterrats les filigranes dins les que es perdia el músic i que feien les delícies de tots els presents. En definitiva hi havia de tot i tota mena d'activitats a part dels avorrits assaigs i les esbroncades amb veu ponderada del director.
Esclar que tot això es veia escapçat quan començava la temporada de concerts internacionals, doncs una orquestra de prestigi com aquella no podia circumscriure's a les actuacions a la pròpia localitat i havia de fer per tal d'augmentar el seu renom arreu tot un seguit de desplaçament que els hi servien alhora de promoció de la marca que constituïa la filharmònica i de possibilitat de repetir el mateix repertori a diversos llocs. Si haguessin romàs a la ciutat tot l'any o bé hagueren perdut públic per la repetició de les obres o bé haurien baixat la qualitat en haver de fer un nombre excessiu de noves interpretacions per temporada. Els viatges eren doncs un alleujament per a ells doncs les tensions que hi havia dins el grup i que ja eren de per si menudes s'esvaïen fent-se del tot invisibles just en el moment en que agafaven l'avió per primera vegada a la temporada i posaven rumb a les destinacions més exòtiques possibles. En primer lloc feien la gira de rigor pels països europeus on aterraven a les principals capitals i a les ciutats de primer ordre que no essent capitals tenien un auditori o teatre prou gran i de prou importància com per a fer la seva representació. Tot seguit sortien del continent i feien la gira americana on no eren rebuts amb tant de reeiximent com al vell continent doncs allà no eren tan coneguts i a més a més la cultura filharmònica no està tan arrelada allà com ací. El que si proliferaven eren els concerts alternatius sobretot de jazz, fet aquest que empipava el director que no comprenia com es podien programar tants concerts al nou món quan allà segons el seu parer la gent no sabia apreciar com calia la música clàssica i s'interessaven més per les noves tendències que segons ell no menaven enlloc més que a la degradació i depauperació dels valors immortals de la gran música dels autors de tota la vida que eren els que donaven sentit als instruments de l'orquestra i a les seves relacions. En fi, que finalment feien algunes sortides exòtiques com ara a ciutats del continent asiàtic on si eren apreciats malgrat que la tradició occidental no fos present en aquests països i tinguessin els la seva pròpia música tradicional. El director no deixava escapar l'oportunitat d'establir lligams amb d'altres orquestres quan els feien d'amfitrions ni de tenir les preceptives xerrades amb els seus directors que li feien les observacions més manyagues i oportunes que hom pugui imaginar per tal de quedar com a senyors davant dels convidats estrangers. Després de totes aquestes gires tornaven a casa i ja al seu auditori de sempre feien una sèrie de concerts per a delectació del públic fidel que ja tenia els seus abonaments de temporada. Altres orquestres de l'estranger els havien substituït mentre no hi eren i aquest cicle es repetia varis cops l'any de manera que tot quedava molt ben repartit.
L'espectacle a l'aeroport era digne de ser esguardat. Tots els components de la formació orquestral arrossegaven els embalums, alguns dels quals de mida considerable, en mig de la gernació que s'acumulava a les dependències de l'aeroport i tot i que duien carrets amb rodetes que els hi facilitaven molt la feina no mancava qui s'admirava de l'espectacle de tantes maletes de les formes més diverses possibles totes una darrera de l'altra esperant a la cua per a ser facturades. De fet quan havien de viatjar ocupaven ells solets la meitat de l'avió i el mateix passava amb la cua. Els que no eren de l'orquestra pensaven que s'havien equivocat de cua en adonar-se que tots els que hi havia darrera seu eren instrumentistes. A més a més havien de pagar el recàrrec corresponent als instruments que naturalment anava a càrrec com la resta de bitllets i totes les despeses de la filharmònica, cosa que no treia que els hi fes ràbia doncs alguns havien de pagar un recàrrec més alt com ara els contrabaixistes o els timbalers mentre que els que tocaven el violí o el flautí podien endur-se l'instrument com a equipatge de mà sense cap problema. De fet ho feien de manera que un cop enlairats alguns dels més tabolaires treien els violins i les flautes i feien el seu petit concert d'animació del vol, cosa que no feia gens de gràcia a les hostesses de l'avió ni a la gent que volia veure la pel·lícula doncs tot i que hi havia auriculars per escoltar el so, l'escàndol que movien els músics era tan considerable que amb auriculars i tot es feia difícil d'escoltar el que deien els actors.
Finalment l'avió aterrava sense gaires complicacions fora del xivarri organitzat pels músics, gent educadíssima per altra banda amb anys de conservatori al seu darrera, i tots sortien al país estranger on havien de refer la cerimònia de desplaçar-se a l'auditori corresponent, desenfundar els instruments i fer els assaigs generals al mateix lloc dels fets on havia de fer-se la representació del cap de setmana. Normalment feien representacions des del divendres fins al diumenge així que mentre arribaven i no i s'instal·laven a l'hotel i tot plegat, tenien dos o tres dies com a màxim per a aclimatar-se a les condicions acústiques i a l'espai i distribució de les butaques de l'auditori. Molts d'ell però no actuaven als llocs per primera vegada de manera que sempre hi havia un grapat de músics que ja coneixien l'indret en qüestió i que eren els que s'ho prenien amb més filosofia. Els altres sentien l'excitació d'actuar en un lloc nou i no faltava qui moments abans de l'inici de l'espectacle perdia una mica els nervis i trencava una corda o feia malbé una embocadura que s'havia de substituir a tota velocitat per part d'un altre membre del mateix instrument.
I quan ja el guirigall era fora mesura era quan a part de l'orquestra al concert s'havia d'afegir el cor de cantors que feien que es doblés el nombre de persones implicades i que feia que les noves coneixences es multipliquessin i que els vells amics retrobats es fessin una saludada cordial i s'expliquessin les mil batalles que havien lluitat en estar separats des del conservatori on s'havien conegut. Es formaven rotllanes on els instrumentistes i els cantaires deien la seva al voltant de l'obra que havien d'executar tot seguit i comentaven les interaccions entre veu i instrument que es podien produir. El director arribava puntual a posar ordre amb palmades que ressonaven a tota la sala on estaven aplegats els músics i els instruïa amb les darreres indicacions al respecte de la interpretació i el sentiment que havien de posar-hi i de les errades que acostumaven a cometre i que esperava que aquest cop no es produïssin. Tots els músics sortien tot seguit a l'entarimat on s'anaven col·locant als seus seients respectius i allà començava l'espectacle de les afinac
ions amb els seus grinyols i trompetades inesperades i després l'anhelat concert. Tots els músics anaven alhora tota l'estona mentre el director com sempre feia els seus escarafalls incomprensibles darrera el faristol provant de fer seguir el seu ritme als músics que anaven una mica a la seva encara que ningú no ho diria per la sincronització perfecte que mantenien. El director s'exasperava interiorment però s'estava molt de demostrar-ho ans al contrari posava la seva millor cara com li corresponia segons els seu càrrec i la seva obligació moral envers el públic que esclatava en aplaudiments tan bon punt com tot plegat acabava i no era per a menys doncs les interpretacions de l'orquestra eren del tot superbes.