Els llocs secrets

Un relat de: Rafael Soteras i Roca


Sempre volem imaginar tots els llocs secrets possibles, aquells que són ben amagats a tota mena de mirades, no cal que siguin vicioses ni amargues. Si tenim una amiga de l'ànima ja estem plens de llocs secrets perquè la vida és així de misteriosa.

Aquells que ens estimen contínuament ens fan desaparèixer detalls, no precisament de l'entrecuix ni tots els seus derivats. Cal dir que els cossos s'assemblen com una gota a una altra gota, però ens amaguem com si fóssim lladres. D'aquesta manera apareixen mil secrets que no estan col·locats en el baix ventre ni al mig de les cames.

Són d'un altre caire perquè fins i tot les putes ens fan fonedissos detalls essencialíssims... ens mostren el cos però giren la cara a l'altre costat per no dir-nos qui sap què.

Nosaltres obrim mil llibres per descobrir la veritat quan no ens adonem que més de cent portes se'ns tanquen de la manera més impensada. A darrere sempre s'hi amaga un secret. Ja podem vigilar que nuesa no vol dir llibertat i encara menys veritat.

És cert, els homes gaudim del parany de la nuesa precisament perquè aquesta té com una mena de portes estranyes que ens condueixen precisament en un carreró sense sortida.

Jo hi vaig caure, després de perseguir intensament una amiga per convertir-la en una ànima bessona. Vaig fer l'amor amb ella sense mesura en uns dies que no van tenir nit. La despullava d'una manera gairebé viciosa, però finalment qui es va trobar nu i sol vaig ser jo mateix.

Poc a poc les paraules es van anar fent fonedisses fins a trobar-me nu davant d'una desconeguda a qui no li entenia res de res. Fèiem l'amor, és cert, però res més. M'adonava que totes les paraules tenien un rerefons que desconeixia per complet.

Avui ja només puc fer una sola cosa. Somiar en els llocs secrets, com si les portes negres d'una casa ja mig desfeta fos la felicitat i alhora la veritat. Cal penetrar no només en el cos sinó en l'ànima, i aquesta té gestos i mirades semblants a aquelles portes que no hem imaginat ni se'ns han passat pel cap que existissin.

Demà passat hauré de començar la casa pels fonaments i alhora caldrà descobrir tot de passadissos secrets. I torno a dir que no estan al costat de l'entrecuix sinó molt més amunt perquè és necessari esbrinar el pensament dels altres abans que el propi per molt que algú ens ho hagi dit al revés, que cal conèixer-nos abans que res.

És molt fàcil desvetllar la nuesa, però aquí no s'hi han amagat mai els cinquanta mil secrets que són necessaris descobrir.

-Has vist, allí darrere s'hi amaga un nou secret.
-És el dels cinquanta diners...
-Justa la fusta...
-Més enllà hi ha una nova porta...
-Què hi ha...?
-Només ho sabrà qui tingui el valor d'obrir-la.
-Tu creus?
-Jo no crec absolutament res de res, només vull veure't nua.
-Que poc...
-Per mi ja és massa...
-I després?
-Caldrà continuar....
-Per on?
-Precisament per allò que no és cap imatge sinó tot el contrari: la teva manera de dir i de pensar.
-Ja serem al cap del carrer...
-Justa la fusta...


Comentaris

  • També [Ofensiu]
    Adriana Ferran (la poeta dels petons) | 08-06-2007 | Valoració: 10

    com a relataire, ets fantàstic. Això és un primer premi. Petons

  • He vist[Ofensiu]
    Lady_shalott | 28-11-2006

    el teu nom pel fòrum i m'he decidit a fer-t'hi una ullada.
    He trobat aquest assaig molt interessant, hi ha moments que m'identifico, d'altres no tant... és un tema que se'n pot extreure molt de suc, i portes l'atenció del lector enganxada en tot el que dius.

    És cert, els homes gaudim del parany de la nuesa precisament perquè aquesta té com una mena de portes estranyes que ens condueixen precisament en un carreró sense sortida.

    i aquest carreró sense sortida... m'ha deixat una mica descol·locada. És veritat que la nuesa en molts sentits pot esdevenir un parany, un cau de secrets, però penso que més aviat, aquestes portes ens descobreixen quelcom que va més enllà d'un carreró sense sortida.

    M'encanta això del "lloc dels secrets". I potser sí que cal conèixer abans els pensaments dels altres, però tot depèn d'on vulguis arribar, què n'esperi de l'altre.

    Per cert, he vist a la biografia lo de la UEC, m'ha fet molta gràcia, durant gairebé nou anys he anat a la UEC de Gràcia.

    Un plaer llegir-te,
    Lady Shalott

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Soteras i Roca

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104188 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Biografia:
ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es