Els Jutjats

Als passadissos dels jutjats sempre hi havia molta agitació en arribar l'hora de començar les vistes orals dels processos. Els delinqüents arribats de les dependències policials entraven a les sales ampul·loses amb diferents cambres per tal d'esperar el moment de ésser processats. Els policies els havien mantingut vigilats als soterranis de la comissaria i un cop era el moment de iniciar les diligències els havien transportat per mitjà d'un furgó cel·lular fins als jutjats on amb la mirada perduda alguns o mirant fixament els seus captors uns altres esperaven que els arribés el moment de rebre la justícia. La veritat és que tot plegat era una mica esfereïdor si es pensa detingudament doncs algunes de les persones que arribaven a les dependències judicials eren del tot innocents i tanmateix havien passat hores o fins i tot dies privats de la seva llibertat i en unes condicions de reclusió dures i deshonroses. Cadascú passava les hores com millor podia i si tenien sort i els duien a una de les cel·les individuals de la comissaria podien estar-se allà sense ser pertorbats per cap dels companys d'infortuni emperò si els tocava la cel·la col·lectiva, destinada als delinqüents amb menys index de perillositat estimat havien de compartir les hores amb uns altres que moltes vegades eren més emprenyadors que els que hi havia a les cel·les individuals. Altres detinguts estaven reclosos en alguna de les presons properes alguns des de feia temps i esperaven el dia del judici amb impaciència, o potser la vista de la llibertat condicional que amb tanta de frisança enyoraven, abans i tot d'haver-la realment tastat.
Als edificis dels jutjats la clientela era del tot diferent i estava composta principalment d'advocats i jutges, de secretaries i primers transcriptors i de tota mena de buròcrates fastigosos que perdien hores i hores de les seves respectives jornades de feina en repassar i transcriure als diferents idiomes oficials i fins i tot a les llengües dels acusats i demandants tota la paperassa necessària per a la consecució satisfactòria dels procediments judicials. Els aquests pixatinters es passaven hores i hores en subratllar els paràgrafs més rellevants dels informes i dels sumaris per que els seus superiors immediats en donguessin una repassada i així seguint tota la cadena de comandaments com en un petit exèrcit de formiguetes productives i eficients a la seva manera fent que la gran roda de la burocràcia funcionés sense parar per tal de, en darrer terme, deixar en mans del sentit comú del jutge les consideracions decisives que podien deixar en llibertat o empresonar per una temporada més els reus que esperaven ansiosos les notícies que en poguessin treure per avançat dels estats de les seves causes del tot personals. Els homicidis i segrestos, els atracaments i altres delictes els hi eren igual doncs ells no havien de tractar amb la purrialla que els protagonitzava sinó només processar les seves dades i les proves que amuntegades en qualque magatzem de les dependències dels jutjats esperaven a ser posades damunt la taula per tal d'incriminar els sospitosos i convertir-los en condemnats en ferm.
Les muntanyes de papers de vegades feien complicat l'accés als despatxos que bullien d'activitat quan un nou feix d'expedients feia la seva aparició amb els espetecs primers de la motocicleta del correu que arribava a la porta dels jutjats i més endavant a la finestreta del registre situada a la planta baixa i que era l'encarregada d'admetre a consideració qualsevol paper que es volgués adreçar a qualsevol persona de l'edifici, fos un picaplets furibund o el més seré i equànime dels jutges de tribunal. L'home encarregat del registre pels dematins feia servir un bigoti ample i una mica punxegut pels extrems que s'allisava amb una mena de tic cada cop que alguna cosa de les que se li plantaven al davant li posava una mica neguitós o bé hi havia quelcom que no podia comprendre o bé algun dels papers que hi havia al seu radi d'acció no resultava d'immediata classificació i passava a engrandir el munt dels papers perduts. Si no era aquest el cas totes les carpetes i sobres que entraven pel registre anaven tard o d'hora a parar al seu destinatari just a la seva taula o a la de la seva secretaria, o secretari segons el cas doncs hi havia una petita proporció del gènere masculí en aquest apartat d'empleats, i aquesta fita es podia aconseguir gràcies a la munió innombrable de vedells que anaven parsimoniosament amunt i abaix de les dinou plantes que constituïen els jutjats, proveïts de carrets on duien els documents cap a la seva destinació.
Als jutjats també hi havia un soterrani on hi havia les cel·les conegudes per la seva poca ventilació i que era l'indret on anaven a raure els futurs usuaris de la legalitat quan no cabien a la comissaria i volien treure-se'ls de sobre quant abans millor o bé en el cas que el seu judici o la seva vista es presumís que seria llarga i per evitar trasllats innecessaris els deixaven allà a pensió complerta per tal que poguessin assistir a les diferents sessions d'unes diligències en varies parts que es perllongaven dies o fins i tot setmanes i a les que l'acusat havia de ser present continuadament, sempre es clar que el jutge no el fes fora del seu judici per capteniment indegut. A les cel·les els que podien feien dibuixos a les parets si es que disposaven d'alguna cosa per a fer-ho com ara un llapis o bolígraf o fins i tot una pedreta despresa d'una de les parets que feien servir per a ratllar la pintura i deixar la seva empremta a la sala de reclusió. Esclar que de tant en tant es passava per allà una de les dones de fer las feines a sou del jutjat i passava primer una escombra esfilagarsada que s'enduia totes les puntes de cigarreta que podia arreplegar i que havien llençat els afortunats que disposaven de tabac i després passava per sobre un fregall amb l'aigua brutíssima que havia de administrar-se per a totes les cel·les i que anava adquirint a cada nou terra que fregava un color d'una profunditat més accentuada, d'un blau radioactiu que donava fe de la brutícia que transmetien els inquilins per mitjà de les soles de les seves sabates. El cas es que la dona de torn normalment es donava pressa a enllestir la operació doncs a cap d'elles no els hi feia cap gràcia estar envoltada dels delinqüents i per això el resultat era que el terra quedava encara més brut i deixat i de la neteja l'únic romanent eren les traces del fregall que havia anat deixant un rastre per allà on havia anat passant. El rastre s'esvaïa al cap de poca estona barrejat amb les petjades dels acusats que no podien estar-se de caminar d'una banda a l'altra de la cel·la fent cercles i augmentant els nervis de tots plegats amb el seu deambular erràtic i els seus cops amb el puny clos als barrots d'acer que els separaven de la vida normals dels ciutadans lliures.
Els policies feien la seva a prop de les cel·les en una mena de cambra apartada del passadís on s'abocaven totes les portes i d'on venia de tant en tant un crit de desesperació sortit de la gola angoixada d'algun dels detinguts i allà feien les seves partidetes de cartes i els seus col·loquis al voltant dels temes més grollers que se'ls hi podia ocórrer. La seva feina de vigilància la tenien força ben considerada doncs encara que no cobraven els plusos de perillositat ni altres incentius que tenien la resta del cos el cert era que la seva feina era placívola com poques i que l'únic que tenien que fer era dur els qui tenien tancats de les cel·les cap als jutjats i de tornada cap a les cel·les. Hi havia uns altres que s'encarregaven de restar d'empeus al costat de la taula on s'asseia l'acusat i el seu advocat i restar allà sense fer res tota la estona, fins que cridessin a declarar algun testimoni moment en que es desplaçava cap a la cambreta on s'esperaven tots els que tenien que declarar en un o altre moment i des d'allà cridava ben fortament el nom del següent i l'indicava la direcció de la estrada. Un cop el testimoni era amunt de la estrada li feia jurar i perjurar que hi diria tot el que sabés sense estalviar-se detalls i tornava al seu lloc inicial on restava d'empeus un altre cop. La veritat es que la resta del cos policial no els envejava tot i que els policies dels jutjats estaven d'allò més satisfet de la feina que els hi havia tocat de fer a la vida.
Pel que fa a la resta de funcionaris de la institució judicial es repartien en una varietat insospitada de càrrecs i sotscàrrecs que quedaven entrellaçats com en una complicada teranyina a la que un podia quedar atrapat fàcilment si no anava amb compte en el moment d'iniciar-se en les professions que tenien cabuda a la maquinària burocràtica dels jutjats. En general els professionals relacionats no tenien en gran consideració la feina que duien a terme els funcionaris de les diferents administracions representades a la judicatura i tot i això els que ho eren estaven d'allò més satisfets amb les seves feines ensopides i monòtones que els duien a repetir les mateixes operacions de comprovació i validació de les diferents argumentacions processals o de arxivar i classificar els feixos d'expedients o fer tasques digitalment per mitjà dels escassos ordinadors que hi havia en algun dels despatxos. La veritat és que la era de les noves tecnologies amb prou feines no havia arribat als jutjats on tot es feia encara mitjançant l'ús del paper corrent. Tothom sabia que els sistemes digitals donaven major seguretat contra la pèrdua d'expedients així com una agilitació dels temps d'espera previstos que amb el mètode tradicional i el concurs dels vedells i els seus carrets podia arribar a allargassar-se indefinidament fins que havien de deixar lliure algun dels acusats per haver esperat massa que arribés el judici.
Evidentment els jutges eren els primers a perpetuar aquesta situació. Eren un col·lectiu poc nombrós encara que dotat de quotes de poder il·limitades ja que constituïen l'esglaó més alt de la cadena d
e comandaments. Als seus despatxos repassaven els sumaris i feien les seves deliberacions al voltant de l'encausament dels acusats que poc podien fer sinó plànyer's de la seva mala sort si la lluna del jutge feia veure les probes com probatòries de delicte. A sota d'una munió de trepitja-papers hi havia les diferents causes i en mig de la taula acostumava a haver-hi la que estava en curs de processament. Un dels jutges de més edat repassava amb les seves ulleres de veure de prop les qüestions aplicables a un dels judicis contra un pidolaire que tot embriac havia agredit amb el seu bastó unes dones que passejaven per un parc. Els testimonis acusaven el pidolaire i semblava que tota la força de la llei havia de caure a sobre del pobre home que a més del tràngol de veure's incriminat havia d'afegir el de haver estat uns quants dies tancat a la garjola sense poder provar ni una gota d'alcohol. El bon home ja no s'enrecordava de les circumpstàncies que havien envoltat la seva detenció ni de l'agressió mateixa a les dones que eren presents a la sala com a acusació al costat del seu advocat que demanava penes de presó per al pidolaire que per altra banda no podia pagar ni la multa més minsa. El jutge no tenia clar que l'home hagués de saturar encara més les institucions penitenciàries del país i per això decidí de bescanviar la pena per un període de servei a la comunitat que es duria a terme a unes instal·lacions socials del barri on acostumava a vagabundejar l'acusat i que consistirien en ajudar persones discapacitades. Evidentment hauria estat millor ingressar el pidolaire a una granja de rehabilitació on pogués deixar la beguda emperò el jutge considerava que el seu cas era del tot perdut doncs tenia nombrosos antecedents similars i ja havia fracassat en altres ocasions en això de deixar la beguda així que va prendre aquesta opció sense saber ben bé que fer amb el seu cas.
A una altra de les sales es jutjava un delinqüent reincident que havia acabat per cometre un assassinat en voler fer un robatori. Els nervis de la situació l'havien dut a ganivetar la víctima abans que pogués donar-li de grat la seva bossa i també havia fugit sense dur-se cap botí després de veure el que havia fet. Les proves consistien en la navalla que havien trobat llençada a una paperera prop del lloc del crim i que duia les empremtes digitals del delinqüent i alguns testimonis que havien presenciat esglaiats els fets dramàtics de l'assassinat i que s'havien posat a disposició dels agents de l'ordre públic que els havien requerit després per tal de declarar al judici. En realitat es tractava de dues o tres persones que esperaven a la cambreta adossada a la sala de judicis i des d'on no podien escoltar res del que esdevenia a la vista. Quan els arribà el torn un per un sortiren a la cambra espaiosa i de sostres alts del tribunal i allà després de mirar al jutge i a tot el públic combregat per a assistir a la cerimònia d'encausament s'assegueren a l'estrada i després de fer els juraments escaients començà l'interrogatori. L'advocat de l'acusació els demanà per les circumstàncies a les que havien estat testimonis de l'agressió mortal i cadascun d'ells explicà on eren en el moment de les ganivetades i com havien pogut assistir a tots els fets des d'una distància raonable i amb possibilitats de veure-ho tot amb detall. Finalment requerits per l'advocat assenyalaven amb el dit índex l'acusat que els mirava fixament per tal de provar d'intimidar-los encara que sense gaire èxit doncs tots els que passaren per la estrada el varen assenyalar sense titubejar. Finalment l'acusat va escoltar el veredicte condemnatori com tothom esperava enmig d'alguns aplaudiments per part de familiars de la víctima que eren als seients del públic esperant que es fes justícia.
Tornant als soterranis allà la policia feia les seves juguesques al voltant de la culpabilitat o innocència de cadascuns dels retinguts que confinats a les seves cel·les individuals o compartides amb d'altres incriminats en processos. No es jugaven grans quantitats de diners i fins i tots alguns dies ni tan sols diners sinó altres coses a tall d'espècies com ara petites feines que havien de fer o la responsabilitat de dur els acusats a les sales o la revisió periòdica de les cel·les que els obligava a aixecar-se de les seves cadires de fusta i fer una passejada pel passadís comprovant que no hi hagués problemes a dins de les cel·les ni cap cosa estranya o fora del normal. La veritat és que les cadires de fusta eren veritablement incòmodes, fet aquest intencionat per que els guàrdies no es passessin massa hores asseguts sense fer res d'utilitat i empressin el temps en inspeccionar i posar a punt les instal·lacions, però aquest resultat no es donava doncs els culs dels policies estaven ja avesats a la incomoditat i seguien la llei del mínim esforç aixecant-se dels seus seients només quan era del tot indispensable.
En definitiva només eren una de les parts de la maquinària burocràtica dels jutjats que seguien amb la seva activitat pausada però inexorable cap a la consecució de tots els procediments judicials en marxa. Als passadissos de les diferents dependències organitzats en àrees i seccions hi bullia certa activitat que només era aparent doncs en realitat tot funcionava lentament i amb parsimònia pròpia d'una institució ancorada en el passat que maldava per actualitzar-se constantment sense arribar a aconseguir-ho mai ni tan sols apropar-se. Els jutges feien la seva feina amb una desgana professionalitzada que no es podia detectar en una primera ullada però que hi era i acabava per ser traspuada en els petits actes i els gestos quotidians que revelaven aquest cansament profund de les ànimes ductilitzades per els anys i panys de repetir la mateixa funció un cop rera l'altre. Als advocats i fiscals els passava un altre tant doncs en realitat feien una funció totalment secundària supeditada a les activitats dels jutges i dels investigadors de la policia i en la majoria de casos quan el procés arribava a judici era perquè ja estava tot dat i beneït i res més no es podia treure ni afegir al que ja dictaven les proves i els testimonis. Només en comptadíssimes ocasions hi havia algun cas que tingués interès per la manca de jurisprudència i aleshores el cas l'agafaven els advocats de prestigi deixant de banda aquests advocats d'ofici que mai tenien davant del nas un cas amb un mínim de suc per a esprémer. El mateix li passava a tothom començant pels vedells que badallaven sovint en no haver de fer altra cosa que esperar i transportar d'una banda a l'altra els carrets vessants d'expedients i sumaris. En definitiva ben bé semblava que la mateixa justícia s'adormís en cadascuna de les estàtues al·legòriques que hi havia distribuïdes al llarg i ample de l'edifici on el rum-rum de passes silencioses donava a tot plegat l'aspecte tètric que potser volien transmetre els responsables darrers del control i administració de les institucions judiciaries.