Els homes sols

L'home sol té molts avantatges. És més lliure que la gent acompanyada, fa el que vol. L'home que no té companyia és fred, aparentment. Quan veiem un d'aquests homes els dits menyics dels peus ens tremolen esgarrifosament. Un home sol! No li trenquem la son. No el despertem del seu somni eròtic, centrat en la pròpia masturbació.
Un dia, en un carrer d'una ciutat vergonyosa i plena de fang hi havia un munt d'aquests homes que ens fan tremolar els dits dels peus i altres pelleringues. Eren, a primer cop d'ull, tots iguals. Anaven amb diferents vestits i calçats, es distingien pels seus diferents i variats pentinats i feien olors distintes. Però tenien quelcom de compartit: l'expressió de les seves cares era la mateixa, una expressió que només et provoca la sol·litud.
Eren clarament diferenciables de la resta. Quan algú és diferent de la resta corre el perill de quedar-se sol. Qualsevol de nosaltres podria caure en el profund i pudent pou de la soledat dels homes sols. Solament, sols, es queden els pobres individus, amb les seves vides que perden el sentit. I per això adquireixen la rara expressió que els hi queda a la cara, després de tant d'esperar la companyia. Perquè cap home sol vol tenir aquella cara. Ser un home sol té molts altres avantatges, però aquella maleïda cara té moltes contrapartides; els altres veuen escrita en un rostre la soledat, que sembla demanar un cert respecte.
Els homes sols miren als altres homes sols i es pregunten com solucionar el problema de la cara. Es miren durant moltes hores i un dia com avui es troben, per fi, tots en un mateix carrer. Són com el mirall dels seus miralls. Mica en mica van acostant-se i agafant confiança els uns dels altres. Quan un comença a parlar els altres s'hi afegeixen i ben aviat van congeniant; tal com van fer els obrers quan es van adonar que compartien un problema, intenten superar-lo plegats. Al cap d'una estona ja son tots amics i fan plans pel cap de setmana, pel mes que ve i pel dia que un es casi. Aniran a veure el futbol, quedaran per anar a fer unes birres o se n'aniran tota una nit de putes; m'ho deixava; la companyia, de vegades, també es fa pagar.
Quan tot això hagi succeït els homes sols hauran desaparegut per establir-se, de nou, a la societat. Una estranya llei fa que no hi hagi mai un únic home sol i això impedeix, també a la llarga, que algú pugui ser un home sol tota la vida. De fet, naixem acompanyats, creixem atabalats i morim asfixiats amb o sense família però, si és així, hem viscut amb ànims de sobreviure. Les garrotades, amb el pas de la vida, van a més, ja ho sabem. Però qui ens asfixia? D'on venen els pals? de la soledat, de l'altra gent, de la companyia o de nosaltres mateixos? He dit la societat?! Ja he comentat abans que l'home sol té molts avantatges.
Segur que hi ha qui pensa que fotre's ell mateix les garrotades és exercir d'una llibertat. Però que no ho faci gaire temps...! Que si no, en el moment de perdre el contacte amb la funció vital de relació, abandonarà, sense adonar-se'n, un Món difícil de viure. La soledat, si és temporalment voluntària, li salvarà la vida. Al cap i a la fi, passa com en la l'embriaguesa i la psiconàutica. Aquestes tenen prestacions, però és com agafar un taxi a la ciutat: només ens ho podem permetre de tant en tant. A la ciutat, els taxis circulen per un carril alternatiu i exclusiu que evita el trànsit atabalat. Propers a la mort per asfixia, els homes acompanyats són el trànsit de tots els dies a les ciutats, que no ha de patir per la seva existència.