Els estels

Mirant els estels es podien veure moltes coses, un buit molt gran. En Kimber Jones ho sabia. Mirava el buit i observava totes les coses que li mancaven a la seva vida, els forats, per on s'escolava l'energia vital, la seva esperança. Aquell cel tan fosc presagiava la maldat del futur. Els sentiments eren molt negatius, a dins el seu cor, allà on no arribaven els fàrmacs, o les lloances dels amic, o les paraules de conhort. Perquè el que li passava interiorment era incomprensible, no es podia traspassar a un altre cos. Observava els estels amb tota la seva negror, el sentia propers, l'escalfaven amb la seva brillantor trontolladissa. Fornia la seva malenconia per mitjà de l'observació. Després deixava de banda els estels. Mirava el camí.

Un símbol de totes les coses que havien de passar, que eren inevitables, que l'enfonsaven a un, amb pedretes, munts d'ítems minúsculs, en grapats, una allau inesquivable. Tot plegat era un somni? Les hores que havien de passar eren temibles? En K. J. no tenia la resposta, només el neguit, un malestar corporal, la boca seca. Símptomes del seu estat. Agafà el quadern de notes, volia escriure un poema.

S'esllangueixen els escorpins / la sorprenent vetllada posa terme / als altius esclats de timidesa / de la dansaire novençana / pretén apujar-se / per sobre / sempre amb l'esguard fixat / en l'èxit futur. Quanta novetat no pot inventar / un ésser que actua / amb inèrcies beneites / amb el cantusseig del rierol / la verdor natural l'observa / els estels cauen / jo em trobo en mig de flames / res no em pot apartar / del dolor interior / de la meva desgràcia / de tot el que he de patir. L'existència ingrata, vexada / per moments d'esplendor / que el temps m'ha furtat / t'envio a tu un prec / un angoixat udol / perquè et desfacis de mi / perquè em portis a l'horitzó / allà podràs deixar-me / en mi de la sang / de les verges consagrades / de la mort de la vida. T'esperaré per sempre / fins que el dolor s'acabi / o quan ja sigui durador / tal volta insoportable.

Escrit aquest poema en K. va observar el paper. Cap dels seus poemes no li feien el pes, els trobava carrinclons, previsibles, l'obra d'un aficionat. Ell mateix se'n considerava, només havia de mirar al cel, els puntets de llum, els estels, fent-li companyia. Tenia un futur assegurat per una malaltia de la que no va voler parlar, ningú no li podia disputar el seu futur. Ell ho veia negre però, es trobava a si mateix en les situacions més violentes, acarant-se amb vianants sobtats per la seva agressivitat, es veia a si mateix cometent crims avorribles, amb les seves mans nues. La policia tindria la feina de relacionar-lo amb els fets. Però tampoc no feia res. La seva imaginació bullia, però dins de l'ordre del seu crani, dins d'aquest espai, i no sortia enfora. Aleshores no havia de sentir-se culpable? No creia, igual que la llei, en el crim de pensament. La distància entre el que pensava i el que feia era enorme, infranquejable, perquè s'havia d'amoïnar que les seves idees siguessin negres? No hi havia raó.

Els estels seguien el seu pelegrinatge nocturn, movent-se sense moure's, canviant de lloc sense bellugar-se. Tot plegat era molt estrany. En K. podia passar-se tota la nit mirant cap a dalt, amb algunes pauses. L'espectacle del cel esvaït de boires, una coronació de l'obra de la natura. Apuntava cap a una organització conscient, un designi, alguna cosa que redreçava el que era tort i encaminava el que era esgarriat. Quelcom hi havia d'haver. Però les estrelles no pertanyien a aquest algú, el seu desordre, la seva casualitat, no eren obra de la consciència.

Per en K. la consciència era una cosa bruta, generadora d'idees brutes, incitadora de crims i de males accions. La seva i la de tothom.

No podia ser que aquells estels meravellosos fossin obra d'una consciència, d'un pensament. Perquè aleshores serien equidistants, o harmòniques, en equilibri. I no hi ha res de tot això, no hi era en el cel que veia en K. No hi havia concert, ni pentagrama, ni batuta, ni model. Tot plegat un grapat d'estels dispersats, com un esquitx, en la negror del cel, que ara i adés es podia sentir blava, o verda, o de molts colors. I cada estel amb la seva particularitat, els astrònoms en devien saber les distincions.

Es decidí per escriure un altre poema, amb motiu de la guerra en curs. El llapis lliscava pel bloc de notes amb lentitud, amb pesadesa, com si no volgués acabar les frases, o les paraules ja començades, descansar a mig traç, morir a mig traç. El poema el deixà anotat.

Candor i innocència / de pobles i mites / que es barallen per preeminències / per assaborir l'endemà / sense la companyia ingrata / dels que ens volen acompanyar. Amb bales traïdores / amb pretextes mesquins / amb moltes hores de maquinació / s'allunya per un dia el perill / la fortor de la mort / el sentit observat / de totes les coses / cauen en desús / el mar dejús / els peus freds / observen el final / l'absència de llum / la caiguda precipitada / el cingle s'empassa / els cossos dels difunts. Amb divinitat aparent / els que comanden pretenen / implicar / aplegar / capturar / munts d'enemics arrenglerats / compleixen el ritus / sinistre d'encavalcar-se / en postures acrobàtiques / per a delit dels captors / dels que tenen la clau / dels que miren el fons / del mar blau. Per abocar-hi els cossos / s'adonaran potser / que miren un mirall / de formés gronxadores / on ells mateixos / s'hi poden perdre / en mig de la calitja / espesa com els fums / de la mort que arriba / a deshora? Ningú no pot amidar / el sentit d'allò / de tot plegat / de les parts composants / dels membres espedaçats / que volen signant el camí / a seguir per l'escamot / guerra sinuosa salva'm!

No quedà gaire convençut del que havia escrit. Havia fet moltes coses bones, sobretot al passat, sempre al passat. I havia assolit instants d'intensitat, en els que les seves paraules volaven, planes, per sobre'l paper, que havia pogut reviscolar-se, en mig d'una angoixa frustrant, i havia vist el que li esperava més enllà de la immediatesa. Coses que no podia explicar allà sol, que necessitaven d'una altra ànima que les pogués xuclar, que pogués fer-ne brou i servir-ne sopes. Ell necessitava una alternança, algú que s'hi posés de debò de la seva banda, no només en declaracions, sinó també en fets i sacrificis.

Però el seu cap li demanava la sang. No hi havia manera de parar el seu assedegament, cap dels seus pensaments no el treia del pitjors dels escenaris. Ell i la mort, ell i la immolació, d'un innocent, d'algú que passava. Perquè no podia conformar-se? Havia de fer, seguir endavant, empenyent cap a totes bandes, per que les parets no l'esclafessin. Potser per això s'anava al turó, al capdamunt, per observar el cel, estelat, immens, impossible de moure. Ni la força més formidable de l'univers no podia moure aquella grandiositat. No era possible encara de fer estralls en aquell espectacle, ni que es volgués.

La grandària del turó era considerable, calia pujar-hi a peu una bona estona. En K. deixava el cotxe avall, a meitat de la falda, fins a on arribava la carretera, que anava a donar a una casa de pagès, amb un escó a la porta amb tres vells que la feien petar. Fins a dalt de tot no hi arribava més que un corriol infame, pedregós, mal fet, amb pendents que escometien la pujada dretament. Un trenca-cames, però que valia la pena, perquè la visió del cel nocturn era notable des del cim, combinada amb l'espectacle de les llums dels voltants, urbanitzats a clapes. Era com tenir dos cels, complementaris, o com tenir un reflex avall del que hi havia més amunt. Tot plegat era atractiu. De dia s'hi podien trobar al cim altres habitants dels encontorns, que volien gaudir de la vista, de nit ja era més difícil trobar-se ningú, perquè la vista era el de menys, que no es veia, només les llums, i de cel se'n podia trobar a tot arreu, no calia pujar pel caminoi escarpat i costerut que hi menava. Ningú no havia de passar per allà per la nit.

Això feia que la solitud d'en K. fos perfecta. Res no el podia torbar en el seu aïllament, era un illot en mig de la mar embravida, sentia les humitats de l'entorn humir-li el front, les temples, les galtes. La fredor d'allà dalt era irrepetible, no es podia comprar, ni bescanviar, no entrava en cap tracte. I el seu pensament, quantes coses terribles manegava! Totes perverses, crims abominables, que vivien permanentment dins el seu crani. Esperant el moment de tenir el permís per manifestar-se. De poder fer-se realitat, més enllà del somni.

Però en K. J. era prou assenyat. No volia deixar-se perdre per una bajanada, per fer una rucada, bandejar-se de la societat només per un pensament, per una idea, existent enlloc, incapaç de valdre's per si mateixa. Ningú no el creuria si parlava de fenòmens estranys, d'altres personalitats, de la vida de les seves idees. Ningú no el lliuraria de la reclusió, de la pèrdua, de la desafecció. Els mateixos ulls aliens, que l'impel·lien al crim, el desautoritzaven, l'esporuguien, mirant-lo sense compassió, indicant-li el camí i alhora el final, un objectiu difícil d'assolir, llunyà, estupefacte, observant-lo a ell, avançant insegur, amb els ulls clucs, les mans obertes, esperant el cop de destral entre les dues celles.

De tot el que li passava el podien curar els estels. Els éssers que hi vivien eren per en K. una realitat palpable. Nits senceres havia vetllat en aquell turó, i havia vist llums de tota mena creuar el cel. Val la pena pensar que alguna d'elles podia haver estat d'un viatger de l'espai, d'un ésser indescriptible entaforat en un habitacle minúscul, adient per a recórrer grans distàncies en un estat d'existència suspesa, d'aturada biològica, només per entrevistar-se amb alguns personatges significatius, presidents i autoritats religioses, científics de tota mena.

En K. pensava en tota aquesta tropa aplegada al mateix despatx, amb el viatger de l'espai. Aleshores ell entrava en esce
na, amb armes automàtiques, amb bombes de mà, amb llença-flames, sembrant la mort. Després uns atònits guardaespatlles el reduïen. Unes fantasies absurdes, pensava en K. No valia la pena estar-s'hi gaire estona amb això.

De vegades les persones parlaven de tercers amb segons al·ludits. Això no passava a prop dels estels, no hi havia connivència. Escriguí un tercer poema, per oblidar-se de la maldat dels altres.

Espurna de lucidesa / vine a mi / fes-me veure l'infinit / dona'm forces per sucumbir / al teu joc d'ombres / a la lluïssor d'aquella llum / que se'n fum / de la dissort / d'homes fets i drets / que es desfan com la cera / davant de la grandor / del petit gest. Em domina la paraula / puc veure el seu fuet / a punt de colpejar-me / no hi ha fugida / ni sentit amagat / ni res a afegir / al patiment extrem. Per totes bandes em reclament / el sentiment golut / de sapiència ingrata / que vol ignorar la devoció / amb que t'he cercat. M'has fet plorar sovint / quan divagava / en mig de frases torçades / de paraules rogents / que cremaven els dits / apressats per acabar / la tasca escomesa. Tu i la teva glòria / tu i el teu neguit / les ganes de romandre / en un prestatge / cobert de pols / joguina de nens / fusta de desaprensius / fes-te al càrrec / que t'abandonaré.

El mateix sentit del poema se li escapava a en K, que va tancar el bloc de notes violentament. No tenia costum d'esverar-se, però aquelles paraules darreres seves l'havien posat en un estat de veritable excitació. Volia marxar del cim, volia baixar a la terra, allistar-se, embarcar-se, hipotecar-se. El que fos altrament que restar-hi, sense esperança, a dalt d'un cim, mirant el cel, l'espectacle de la seva presència. Val a dir que el camí de baixada era perillós, de nit, sense lluna. Calia arriscar-se però.

En K. no comprenia perquè durant tant de temps havia tingut la necessitat de la solitud, perquè havia emprovat el tast de si mateix, sense oposició, sense avalots possibles, sense contrastos. Perquè la seva obsessió en fugir del contacte, en relacionar-se només amb el seu entorn, el més immediat, les seves parets, la seva roba, els seus pensaments, els seus ulls, mirant el cel.

Havia trobat un espai de llibertat, i l'havia perdut. Perquè els canons llunyans ja no retrunyien amb la mateixa gravetat, alguna cosa havia canviat per sempre, era irrecuperable, en K. ho sabia, no tenia alternativa, havia de veure's morir un mica més, un cel més, sense remissió.