Els diumenges al carrer

Passava sovint que les tardes de diumenge eren d'allò més llargues i soporíferes que hom pugui imaginar. El que feien la majoria dels veïns del barri era fer una passejada pels carrers de la zona i manifestar així la seva presència i les seves predileccions per a passar les hores de lleure que la majoria consideraven del tot inútils. En aquella ciutat la major part de la gent era una veritable addicta al treball de manera que quan tenien estones d'esbarjo personal no sabien ni que fer. Aleshores arribava el moment de llençar-se al carrer i lluir els vestits de diumenge i les dones empolainades fent competicions bastant absurdes entre ells per veure qui era el més galdós de tot el passeig. En realitat quan el sol queia de valent a sobre dels caps alguns nus i d'altres coberts d'una espessa cabellera, no venia gens de gust de passejar per enlloc i el que preferia tothom era quedar-se a casa veient la televisió o llegint una novel·la barata d'entreteniment d'aquestes que s'apilonen als aparadors de les llibreries anunciades amb grans lletres de colors llampants. En realitat no els hi feia cap mena de gràcia de perdre les hores de la tarda en anar amunt i avall pels mateixos carrers per on anaven sempre saludant a les mateixes persones i veient excrementar els mateixos gossos a sobre dels mateixos arbres i les mateixes portalades, i tot i això seguia tothom fidel a les costums i com que ja no estava de moda anar a missa i tothom es prenia la religió com una mena de costum ancestral en vies de desaparició, com una antigalla que només podia interessar les velles i els esguerrats que uns i altres s'acumulaven a la porta de l'església quan tocava la missa. El capellà vivia cada cop més desesperat doncs veia que el nombre de feligresos anava minvant cada diumenge. A més calia afegir la desgràcia que els únics que es deixaven veure per l'interior del temple els dies de cada dia eren els turistes que trobaven pintoresc l'edifici i volien penetrar al seu interior per tal d'observar les imatges dels sants i les pintures de les parets, però no amb autèntica devoció cristiana sinó només com a curiositat antropològica. Els hi feia molta gràcia el primitivisme de tot plegat sobretot als que venien d'altres continents on no hi havia esglésies tan carregades de tota mena d'icones i frescos.
Veien tot plegat com un producte de consum arnat i vell que calia conservar com una peça valuosa del passat però que a ningú en el seus cabals no podia passar-se-li pel cap de fer-ne cap mena de cas seriós. El mateix pensaven els passejants que en passar per davant de la santa institució acotaven el cap o bé enlairaven l'esguard cap al cel com volent cercar una mena de justificació en la seva indiferència espiritual. Quasibé tots feien via en aquest tràngol inesperat de trobar-se sense haver-se adonat davant de l'edifici de l'esgésia i amb passes apressades maldaven per treure's de la vista la malèfica influencia dels sants i apòstols que hi havia representats a sobre de la porta davantera del temple. La xicalla que jugava a la plaça a tocar de l'edifici de l'església tampoc no era gens amiga dels actes religiosos i com que no havien estat educats en la religió no en feien gaire cas de la magna institució que se'ls hi presentava. Alguns dels menys afortunats, o per dir-ho clarament, els més dissortats d'entre els infants havien tingut la malastrugança de per vida de tenir uns pares creients que els obligaven a malbaratar els matins i tardes de diumenge en fer catequesi i altres ensenyaments inútils que es feien al pati del darrera de l'església. Els nens vestits amb unes robes que els hi feien més nosa que altra cosa i que acabaven igual de brutes que les dels altres nens de manera que l'efecte embellidor que pretenien es veia totalment trastocat, havien de suportar estoicament les escomeses teològiques del mossén que val a dir que estava una mica grillat. Els volia transmetre els valors cristians que ell mateix defensava amb uns exemples i unes comparacions que feien petar de riure els infants que dissimulaven la seva hilaritat com podien sense aconseguir-ho. El capellà no en feia cap esment de manera que semblava que veritablement no se'n adonés encara que era plenament conscient que es reien d'ell. De totes maneres, guiat per la seva religió es deixava escarnir per les criatures sense cap mena de penediment ni recança contra ells doncs pensava que era el més habitual entre els nens això de voler-se divertir.
I tornant a la canalla que jugava fora de l'església, a la plaça flaquejada d'arbres de diferents mides, feien una xivarri considerable amb les seves joguines i els seus xiscles i crits de tota mena. Un grapat de nens jugava amb una pilota de futbol fent estralls en els nervis dels veïns i forans que prenien la fresca o el sol, segons es vulgui mirar, a la vora de l'improvisat camp de futbol de manera que els que anaven arribant i s'anaven seient als bancs de la plaça al cap de pocs minuts fugien emprenyats cap a una altra banda. Evidentment no gosaven de queixar-se doncs haguessin passat per males persones i això mai de la vida no s'ho podia permetre cap dels que acolorien els diumenges en aquella plaça. De tant en tant una pilotada arribava fins a la paret de l'església i fins i tot alguna vegada havia passat que la pilota havia arribat a entrar-hi a dins i tot. Aleshores el desgavell era majúscul doncs tots els nens com una patuleia desaforada s'endinsaven a l'interior del temple esvalotant i baladrejant com mai. El mossés els havia de fer fora amb molt bones paraules. Antigament ho hauria fet a cops d'espelma emperò avui dia ja no era moda pegar els nens de manera que havia d'aconseguir de buidar l'església amb indicacions i paraules ponderades. Els nois tornaven a la plaça i seguien amb el seu particular partit on l'espai entre dos arbres era la porteria i l'arbitre era una nena a qui agradava el futbol però que no la deixaven jugar per masclisme.
Hi havia algun vell que sortia a passejar amb barret, segurament com feia la gent en la seva jovenesa, o duent alguna mena de boina de tal manera que quan bufava una mica de vent aquesta sortia volant i el vell al darrera perseguint el capell per la seva calba. La canalla no ajudava gens i fins i tot de vegades perjudicava doncs agafaven el barret i sortien corrent esperitats fins a perdre's darrera una cantonada i podia passar que el pobre home que havia perdut la cobertura del seu cap no tornés a veure el barret mai més. D'altres duien ridículs bastons que si bé en alguns casos eren justificats per alguna xacra i per l'avançada edat del posseïdor, el cas es que hi havia uns quants personatges al barri que duien el bastó només per donar-se importància i aparentar una posició especial i exigir dels altres un tracte diferent. No només no ho aconseguien sinó que hi havia gent que s'entrebancava a propòsit amb el bastó fent rodolar l'amo que estava recolzat en el mateix per terra. Aquesta mena de fets produïa baralles entre els vianants que s'acusaven mútuament de ser els causants de la caiguda fins que apareixia algun guàrdia urbà que venia a posar pau i la rotllana de gent que s'havia format s'havia de dispersar i els dos embrancats en la disputa havien de donar-se la mà pacíficament i seguir cadascú el seu camí. Els nens trobaven molt divertit aquest comportament dels adults de manera que s'afegien a la rotllana i aücaven els contendents fent picar les mans i els peus en senyal de gran divertiment. Els pares de les criatures, seguint les modes de permissivitat i no-violència que s'havien imposat amb claredat des de feia temps no badaven boca per a reprendre els menuts i feien el més mínim gest de desaprovació amb la cara o amb les mans. Senzillament els deixaven fer els que els hi rotés sense amoïnar-se el més mínim de si pujaven manifestament esverats i acostumats a fer la seva. Els únics que posaven una mica d'ordre en els menuts eren els guàrdies que arribaven finalment i que dissolien la rotllana primer i als nens que no volien marxar encara de la diversió seguidament.
També era freqüent que passes per dins de les zones de vianants algun que altre automòbil que havia perdut el rumb i que s'havia esmunyit dins els carrers de trànsit prohibit. La feinada era seva per poder sortir-se'n doncs el pobre cotxe que s'endinsava per la zona havia d'avançar a la velocitat del pas humà i fins i tot més a poc a poc doncs segons l'indret l'acumulació de gent feia que el pas es ralentitzés fent impossible la progressió de la massa de passejants. És veia de vegades alguna moto i moltes bicicletes. Els de les bicicletes feien la seva sense atendre gens a les necessitats de mobilitat i maniobra dels vianants que moltes vegades s'emprenyaven per les revolades que feien els ciclistes en passar a tocar d'un grup de caminants. Els ciclistes no tenien cap culpa de portar uns vehicles tan silenciosos que poguessin sobtar els altres usuaris de la via, o al menys això era el que pensaven els mateixos ciclistes que quan anaven en grup representaven un veritable perill públic doncs estaven a punt d'atropellar els pacífics ciutadans del barri a cada carrer que travessaven. Els vianants es queixaven indignats llençant els punys closos cap al cel però quan tenien temps de reaccionar els ciclistes ja eren lluny empipant a una altra gent de manera que no servia de res el seu emprenyament. Els automòbils per altra banda també eren una molèstia considerable i al seu pas alentit per les circumstàncies d'acumulació de personal a la via, podien sentir-se els xiuxiueigs dels veïns que anaven quedant enrera i que no s'estaven de posar a parir els conductors dels dits automòbils als qui consideraven uns eixelebrats sense cap mena de coneixement per a ficar-se per aquells carrers que tothom sabia que eren només per vianants i dels quals era complicadíssim de sortir un cop s'havia entrat. Els nens que hi havia a totes bandes jugant amb les seves joguines o corrent i saltant al seu aire no es fixaven gens en els cotx
es quan passaven ni en les motocicletes. Només es fixaven en els ciclistes i en els guàrdies urbans que per alguna estranya raó els hi feien molta gràcia. Els seguien a certa distància comentant entre ells el que haguessin de comentar pel cas.
Els gossos feien la seva pel carrer en mig de les corredisses dels infants. Es dedicaven principalment a fer les seves necessitats en mig de la vorera i a ensumar tota mena d'objectes dels que hi havia a la via pública. Per exemple els arbres, les papereres de ferro, les vores del paviment, els fanals, les entrades dels edificis i moltes altres coses. Els propietaris dels gossos incívicament feien els ulls grossos a totes les entremaliadures i defecacions dels animals que voleiaven la cua amb alegria en trobar-se cara a cara amb un altre exemplar de la seva mateixa espècie. Aleshores començava el guirigall de lladrucs i mossegades que acabava amb els amos estrenyent amb força de les corretges i cridant pel seu nom els animals que feien cas omís de les instruccions que rebien dels seus superiors. La superioritat dels amos envers les bèsties es podia posar segurament en dubte en veure les actituds d'uns i altres però no es aquest el lloc per a fer-ho. Els cotxes de cavalls passaven cadenciosament per on podien sense que semblés importunar el més mínim als passatgers ni al conductor del carruatge la lentitud amb que ho feien ni les continues parades que havien de fer quan la gent s'agombolava davant d'uns aparadors i impedien l'avanç. Els picarols als jous que duien els cavalls i que els unien a les vetes de cuir afegides a la fusta dringaven musicalment per a gran diversió dels petits que quan veien passar un d'aquells carruatges pintats de color negre setinat. Tota una renglera de nois i noies de les més tendres edats s'apilonaven a darrera les rodes del cotxe de cavalls i feien tota mena de comentaris al·lusius en mig d'una cridòria i un esvalotament que feia treure dels seus cabals a més d'un pare o mare que veia com la seva criatura s'allunyava del parc o placeta on es trobaven darrera el cotxe. Els havien de cridar cuita-corrents fins que els nens s'adonaven que el seu nom ressonava per les parets del carrer o perquè en mirar cap a enrera s'adonaven que es trobaven ja prou lluny dels pares com per a començar a amoïnar-se i aleshores giraven cua i tornaven esglaonadament al lloc d'influència dels seus progenitors. Dins de l'església els pobres que havien de suportar les explicacions del capellà al respecte dels evangelis i de les epístoles no sabien ja quina cara posar de l'avorriment supí que arrossegaven. El capellà tampoc no esmerçava gaires esforços en fer-se entenedor o amè en les seves explicacions així que seguia amb el seu to de veu monòton i aigualit descrivint els fets dels apòstols i de tots els sants de la cristiandat que havien passat al llarg dels segles d'història per a major glòria de la comunitat i de les generacions esdevenidores. Cap gesticulació no acompanyava la seva peroració fent encara més impossible de pair tot allò que explicava. En mig de badalls els nens provaven amb totes les energies que els hi romanien al cos de mantenir-se drets al respatller de la cadira sense gaire èxit doncs la meitat d'ells ja estaven eixarrancats a la cadira fent un començament de becaina. Els ulls mig aclucats i vidriosos denunciaven la manca d'eixoriviment de les seves ments i l'ensopiment sense parió a que es veien abocats. Els sants que hi havia per allà emmagatzemats doncs no cabien a cap dels espais de la nau principal de l'església ni tan sols al laterals on hi havia tot un seguit de petits santuaris dedicats cadascú a un sant o santa diferents, els miraven amb els ulls desencisats com si compartissin plenament la santa paciència que havien de tenir aquells menuts per tal de suportar sense contestació ni rèplica possible les digressions recargolades al voltant de les fetes i miracles de persones que havien mort al menys feia cinc-cents anys. Per una de les finestres entrava una escletxa de llum que s'esmunyia a l'interior de la sala annexa i per la que els estudiants de catequesi podien intuir una mica de llibertat. Veritablement els pares havien de ser cruels per obligar els seus fills a sotmetre's a la tortura de les classes dominicals de religió en un moment en que estava totalment passat de moda. Emperò els nois aguantaven estoicament i de tant en tant feien com que consultaven el llibre de teoria on estava escrit tot el que relatava el capellà. També s'entretenien en fer gargots o dibuixos de tota mena i escriure poemes i textos en prosa que quedaven gravats per la posteritat al costat de les cites de tots els personatges dels relats fantàstics que la església te per norma establir com a dogma. Segurament al cap de molts anys quan aquests mateixos llibres anessin a parar a les mans curioses dels mateixos que els havien guixat pensarien en les hores de patiment sofertes durant la infantesa.
Amunt del carro la parelleta que hi viatjava es feia afalacs i acaronaments molt melosament mentre amb els ulls es miraven tots enamorats. Encara que de vegades discutien el cas era que la parella es duia molt bé i ara precisament sortien d'una bona baralla. Havien discutit per una qüestió relativa al dinar i en arribar la reconciliació havien decidit de fer una romàntica volta en carruatge. De manera que havien llogat un dels que hi havia al final del passeig i, tot i que el viatge resultava una mica car, la seva relació ho agraïa doncs després del viatge tot eren com si diguéssim flors i violes. Mentre eren a dalt del cotxe de cavalls observaven la gent com passava i els mirava i es sentien com si fossin el centre de l'univers. Com que eren joves i la passió encara els durava no paraven de fer-se petons i dir-se dolceses a cau d'orella que els encenien encara més en el seu enardiment. Semblava ben bé que totes les flors dels arbres i dels testos dels balcons i que tota la canalla que corria, i totes les persones que hi havia al carrer somriguessin al seu pas congratulant-se secretament per la bona sort que representaven. Ells dos es sentien com transportats a un món de noves sensacions cada cop que es sentien tan enamorats i no els hi mancaven les paraules d'elogi de l'un cap a l'altre subratllant les virtuts imponderables que segons els ulls interessats de qui emetia la opinió tenia. Les escenes d'entendriment i intercanvi de mirades emmetzinades d'amor sincer i veritable feien enrojolar la noia de plaer mentre que el noi es sentia tot cofoi de la seva parella.
Al carrer però hi havia altres menes de parelles. Com ara la d'uns jubilats que a força de viure junts ja es coneixien massa i no feien més que renegar l'un de l'altre. Els retrets eren continus en totes dues direccions. L'un deia que si s'havien oblidat de comprar les pastilles en passar per la farmàcia. La dona li contestava que ja les comprarien de tornada i l'home s'hi tornava dient que potser en tornar no se'n recordarien. La dona deia que sí i així seguien tota la estona que durava el passeig. Si no fos pels molts anys de convivència que duien al darrera, més d'una cinquantena, qualsevol diria que estaven a punt de separar-se definitivament. En realitat no ho feien mai per molt que tinguessin aquesta mena de discutir continuat doncs es necessitaven d'alguna manera l'una a l'altre. En passar per davant d'una barreteria varen començar de nou les recriminacions i els comentaris sorneguers. L'un deia que s'havia de comprar un barret nou i la dona replicava que el que tenia ja estava bé i que ja no tenia edat per a estrenar barrets tan sovint donat que el que duia l'havien comprat l'any passat. L'home contestava que no era tan gran i que això li deia per fer-li sentir malament. La dona deia que sí finalment i seguien el seu passeig. Si fa no fa com la resta de veïns que aprofitaven els diumenges per a deixar-se veure i per a mirar. Molts transitaven amb el cap molt alt com si s'haguessin empassat una escombra mirant els altres amb cara de reprovació alguns doncs es consideraven d'alguna manera per sobre dels demés. Tot eren cares de les més diferents factures i les modes en el vestir més variades. Les dones, els homes, grans i petits i els ancians emplenaven els espais que podien per tal de deixar-se caure per algun dels cafès que hi havia a la zona i deixar alguns beneficis als propietaris que s'alegraven de que fos festiu, perquè la recaptació pujava. Els dels carruatges també estaven contents i donaven palmadetes al llom dels cavalls que renillaven sorollosament en ser acariciats pels seus amos. També el capellà li engrescava el dia doncs era quan a l'església es veia algú, doncs els dies de diari no hi havia cap ànima als bancs del temple. També els venedors de globus feien el seu agost i els de gelats i tants d'altres.
Val a dir que la població dels carrers de vianants del barri creixia extraordinàriament els diumenges de manera que semblava que tothom es posés d'acord per sortir a la mateixa hora i anar pels mateixos llocs. Les dones amb el seu gosset, o amb les criatures que les treien a passejar, els despistats que anaven a missa o els guàrdies municipals, tots gaudien de les excel·lències del diumenge al carrer.