Els dibuixos

En Jonàs sentia necessitats expressives diverses. S'asseia a la cadira, davant la taula, agafava un llapis i es posava a dibuixar. Eren formes sense gaire sentit, gargots que amb prou feines es podien identificar amb res, era la derrota de la forma. Se li escapava sovint la concentració. No podia pensar amb lògica, fer sumes simples, sentia que eren del tot inútils. En un món massa gran l'habilitat personal havia quedat reduïda al no-res.

Perquè en Jonàs prou que s'adonava que les seves capacitats no eren grans, no eren destacables. Sempre hi havia algú més ràpid o més capacitat. No podia entrar en competicions, l'única que l'importava era amb si mateix, en certa manera. També amb els altres. No ho tenia gaire clar. El paper li tornava els seus pensaments. Amb aquells traços dispersos expressava en certa manera el seu estat anímic. En certa manera no ho expressava. No es podia equiparar la sensació que hagués tingut un espectador d'aquells dibuixos amb la que sentia ell mentre els feia. Eren dos mons separats.

En Jonàs però seguia dibuixant. Emplenava la calaixera de la taula amb les seves creacions, se'n sentia orgullós sense ignorar el fet que no tenien gaire transcendència. Tothom podia fer una cosa semblant, o si més no tothom es pensava que ho podia fer. La realitat era diferent. Si a ell li costava perquè no li hauria de costar a algú altre? En efecte dispersar-se no era fàcil.

En Jonàs era expert en tenir idees inconnexes, en no desenvolupar un discurs estrictament lògic, organitzat i amb estructura. Si hi havia un bastiment sobre el que es construïa el seu pensament aquest era resultat i no pas premissa. En Jonàs partia d'idees molt simples. Quan dibuixava també ho feia. Esgrimia un sistema i l'aplicava, ara ratlles paral·leles, ara obliqües, ara traços curts, ara llargs. El cas era començar amb un plantejament senzill i continuar mecànicament. Això el relaxava.

Sentia la necessitat de relaxar-se, per diferents mitjans. Els seus nervis sovint estaven excitats. Aleshores no tenia més remei que ficar-se en alguna activitat que l'absorbís. Quan el seu cap estava en calma aleshores podia plantejar-se fer alguna cosa maca. Mirava un gerro amb una planta. Potser el dibuixaria. Li costava però. La realitat no marxaria ni la copsaria per molt que la dibuixés. El que hi havia de real en la seva interpretació de la forma pertanyia a la mateixa realitat, el que hi havia d'irreal eren els seus gargots. Aleshores perquè perdre tant de temps en reproduir el que ja era evident i maco per si mateix.

Era la qüestió del criteri personal. Alguns s'entestaven a pensar que la seva vista era particular, que tenien una visió de les coses especial, que l'enquadrament d'una fotografia podia ser excel·lent. En Jonàs estava en desacord. La feina era la feina, i la bona vista quelcom molt diferent. Gastava les seves energies en activitats creadores i les recuperava en el més absolut lleure. No tenia intenció sempre de crear un sistema, tot i que l'hagués agradat, alguna cosa sistemàtica i tancada, sense objeccions notables, de la que es pogués dir que tenia una estructura clara. El seu pensament però no en tenia, els seus impulsos xocaven amb la forma, la forma el domesticava, ell hi lluitava.

Així en fer els gargots al paper deixava que el seu cap anés pels camins que més li convenguessin. No esperava trobar la bellesa en allò que feia, per bé que de vegades les seves creacions ho eren de belles. Tampoc no esperava trobar l'enginy, no tenia res a veure. Esperava trobar una certa llibertat. Una domesticació voluntària, expressada de manera perfectament personal. I no pas perquè tingués anhels individualistes exactament, sinó més aviat perquè la companyonia el feia sentir vulnerable. Ser igual que algú altre era donar-li les claus de la seva ment.

En Jonàs volia ser l'amo de les seves claus, no tenia intenció de cedir-les per no-res. No s'esforçava particularment en ser excèntric, però tampoc s'adelerava amb la normalitat excessivament. Val a dir que els seus plantejaments inicials eren també d'ordre emocional. Les emocions que volia sentir en crear les definia primer. Les pauses llargues, la reflexió ordenada, el càlcul de cada ratllada, o l'esperit lliure i afranquit, sense les pulsions dominades. O potser l'estructuració geomètrica en la disposició de la figura abstracta. Eren unes poques regles que repetia després del tot automàticament.

No sentia la necessitat de comunicar al món les seves descobertes en matèria de si mateix. Podia reflexionar una estona i adonar-se que hauria de lluitar molt i molt aferrissadament per tal d'obtenir alguna mena de reconeixment. Ni persones hàbils no ho aconseguien amb facilitat, menys ell que no era del tot hàbil.

Tanmateix els seus dibuixos el captivaven sovint. Amb el pas del temps havia advertit les seves simplicitats i les seves complexitats. Ara les tenia en compte. Observava com la seva disposició pel dibuix anava canviant, mudava i es transformava, aportant-li nous mecanismes i deixant uns altres per superats. El cas era que l'evolució era possible, inevitable. Fins i tot en l'abstracció més pura havia de fer servir alguna mena de mètode. Els guixots sense sentit prenien cos en la costum de l'automatisme, però el costum hi era, i afegia estructura i sentit a les composicions.

Era un tema prou complex. El del sentit de la concreció topològica, del detall aquí i la superfície buida allà. En Jonàs no tenia interès per especificar massa. Els seus dibuixos sovint eren plans, sense cap part que destaqués sobre la resta. Cercava una mena de desequilibri dins l'equilibri. La seva ment podia amb aquestes audàcies i amb moltes més. No podia menystenir-se o subestimar-se, tampoc sobreestimar-se. L'excés de confiança l'havia dut sovint a desagradables decepcions. Eren errors que no volia repetir.

Pensava en Jonàs que no fer res era el millor que podia fer, coneixedor de la crispació que l'acompanyava sovint quan es tractava de treballar. Dibuixant no podia fer mal a ningú, això pensava. Els dibuixos un damunt de l'altre s'amuntegaven tant als calaixos de la taula com en piles distribuïdes per l'estança. Quan li entrava la fal·lera de dibuixar podia fer-ne molts de seguits. Era constant alhora que prudent amb les seves creacions. Un excés d'eufòria el duia sempre a obres d'escàs valor estètic.

En Jonàs respirava l'aire fresc que entrava per la finestra. Era part de la seva inspiració. El fred l'ajudava a pensar, no encenia mai la calefacció, el calor li semblava incòmode a l'hivern, se sentia més a gust gaudint del fred, com qui compra fruita del temps. Els dibuixos li podien sortir més nerviosos amb fred, era un preu que havia de pagar. El seu cervell rabiós li ho agraïa. Després de la intempèrie més feridora se sentia tranquil i en pau amb si mateix. També ho agraïen els dibuixos.

Començava de vegades per una cantonada, i feia petits traços, de dimensions semblants. Era un exercici, per la ment i per a la mà. Anava emplenant el paper de manera uniforme. No deixava que la pressa o l'ansietat li fessin fer un mal pas. Hagués esguerrat, sinó el dibuix, si la lliçó que esperava obtenir. La lliçó de l'esforç i la paciència i la seva relació amb una relativa bellesa. També estructurava primer i emplenava després. Els seus mecanismes de dibuix anaven evolucionant. Per bé que el seu principal interès no era construir un sistema estètic definit, ni molt menys tenir reconeixement. La lògica comuna i el sentiment de bellesa eren prou per a ell.

Val a dir que no l'hagués importat vendre els seus dibuixos a preus elevats, dur una vida de somni i no haver-se de preocupar per res, tenir majordom i assistents diversos. O més aviat cal dir que s'hagués acostumat amb facilitat. En Jonàs no era persona que li costés avesar-se a les facilitats. Les buscava sovint i quan les trobava les aprofitava. Però tot plegat no hauria estat real. El fred que entrava per la finestra era ben real, la seva precarietat relativa de mitjans era innegable. El reconeixement dels altres era quelcom que encara que es manifestés amb absoluta claredat i adhesió, només podia suposar.

Per això deixava els dibuixos al calaix. De tant en tant els repassava. Considerava que per comprendre'ls calia veure'ls un darrera l'altre, en una successió ràpida, donant temps d'observar cadascú. Agafava una pila i els mirava un darrera l'altre. Els observava i pensava que serien idonis per fer un llibre, un llibre estrany i desproveït de significat evident i efectiu, però llibre al capdavall. En Jonàs era en certa manera un enamorat dels llibres. I per això considerava que els seus dibuixos formaven part d'una llarga novel·la, que potser alguns es podrien treure per no afegir res o estar fets en moments de poca inspiració, però que en general es podia triar una successió que fos prou interessant i que despertés els sentits d'aquell que se la mirés.

Ell ho feia. Del primer al darrer els passava prou de pressa com perquè detalls sense importància no esguerressin el moment estètic. S'havia adonat que fins i tot els grans mestres semblaven humans en observar-los a una pinacoteca. El quadre detallista resultava ser monumental, d'aquí el seu detall, en general les reproduccions de grans obres les reduïen de mida, cosa que les feia en aparença incrementar en dificultat de creació.

En Jonàs aspirava només a arribar pausadament més endavant a la seva vida. Els dibuixos l'ajudaven i no hi havia res a parlar. Els comentaris en contra eren del tot sobrers, les actituds excessivament líriques en l'aproximació de la creació, pròpia o aliena, li semblaven excedentàries. No tenia intenció de demanar perdó a ningú per quelcom que no podia fer mal. I sentia a dins del seu cor, d'una manera instal·lada i persistent, que en no poder competir en normalitat amb la majoria, i en no poder seguir el seu ritme frenètic, anar pel seu propi camí era del tot legítim i decisió sobirana personal seva que no hi havia r
aons per discutir.

En Jonàs observava amb de vegades amb pena el que havia fet. No era un sentiment que tingués amb freqüència, però li passava. Era el sentiment de normalitat, que havia pensat que tenia un valor aquell munt de papers, i que en realitat no en tenia cap ni un. Li passava i ja no hi pensava més. No volia fer-se mala sang pensant que la seva realitat no es corresponia amb la imatge que tenia de si mateix. Això era problema exclusiu dels altres, pels quals era en bona mesura invisible. Però la imatge real d'ell mateix era la que tenia ell mateix, no algú altre.

Val a dir que collia petits èxits que li servien per refermar-se en la seva activitat de dibuixar. Un no-està-malament, un que-maco, eren recompenses que potser poden semblar petites per qui està acostumat a la cacera de renom i de lucre voraç ordinari de qualsevol triomfador, però que per en Jonàs tenien un cert valor, que ell mateix relativitzava, és cert, però que no per això el perdien completament. No volia competir en excés, perquè sabia que podia fer mal, era conscient de la seva perillositat, per això protegia els altres no tractant-los massa intensament.

Però tornant als dibuixos aquests prenien vida pròpia, ja la tenien de bon començament. En Jonàs no sabia com explicar-ho ben bé com era possible que coses que havia fet ell li semblessin exteriors. Per una banda pensava que no s'havia d'alegrar gaire, perquè es tractava de ben segur de biaixos i influències de les que no havia sigut conscient en el moment de crear. Per altra banda potser es tractava de la seva evolució personal, i havia d'agrair poder ser espectador de la seva pròpia creació.

Si no s'hagués pogut mirar a si mateix a través dels seus dibuixos amb diferents estats d'ànim no hagués tingut cap sentit que dibuixés al capdavall. Era retrobar-se amb si mateix, recordar què li havia motivat aquelles ratlles, en que pensava per aquelles èpoques, el que li feia agradós el repàs del seu arxiu, amuntegat aquí i allà. Eren aquests moments una clara recompensa del seu esforç. Es reproduïa a si mateix i després es gaudia, en un onanisme intel·lectual d'allò més plaent. Això el relaxava i el posava en connexió amb el seu ésser més interior. Li donava consciència d'ell mateix, de la seva existència, i alhora de la seva diferenciació dels altres.

En Jonàs s'estimava els seus dibuixos. Eren la seva història, la que no podia explicar amb paraules, eren éssers adorables, carregats de força alguns, eren un llegat que deixava a qui el volgués gaudir, pel qual no demanava res a canvi.