Els darrers passos

Vaig tard. Entro a la plaça, les rajoles són plenes de cagarades de colom, nefasta conseqüència de la gravetat. La fornera escridassa l'operari de la neteja que li esquitxa l'aparador, les fulles resisteixen dalt dels arbres; tot sembla normal. Continuen les obres a l'antiga fàbrica tèxtil on van desaparèixer els dos infants. El terra és moll i els meus mocassins llisquen de valent. A l'altra extrem de la plaça la seva figura interroga els meus passos; després de 12 anys d'amistat, 9 de convivència conjugal, una separació consensuada i un fill a compartir; em coneix com si m'hagués parit.

Deixo enrere la font estancada. Una glopada amarga em brolla del estómac buit. Fa 20 anys aquí jugàvem amb la resta de la mainada; no vinguis més tard de les vuit, deia sempre la mare; excepte els tres dies que tota la vila va estar buscant els germans Perarnau. Al costat del quiosc, amb les mans a la butxaca, dur texans i jersei de llana. Ho sap, no sé com però ho sap. Observo el meu alè blanquinós com regala el meu escàs valor, la tardor ha arribat. Com n'era d'immensa la plaça quan era petit. Creu-ho la desdibuixada línia central; com aleshores, en Ramon col·loca la fruita a la parada, sembla el mateix d'antuvi.

El comissari Garcia va trobar els dos infants el tercer dia, fou tot un esdeveniment, tothom hi era, la Carme m'estrenyia el braç nerviosa, jo feia el cor fort, però ella sabia que estava mort de por; la cara em va dir, "se't veu a la cara". Fa un fred que pela, passo a ran de la sabateria, el pare de l'Eudald acomoda el gènere d'hivern; i aviat,... tota la guarnició, els llums als carrers, els avets i la missa del gall. Com a molt enllà fins a Nadal, em va pronosticar abatut el doctor.

Fa cara de son, la pell blanca i fina, no ha dormit bé. Ha estat la Sílvia qui li ha dit, la metgessa, la seva amiga. Em mira als ulls, sento la gola sota el nas, se'm veu a la cara. Els avis observen les obres a l'antiga fàbrica tèxtil, saben que no les veuran acabar, com jo; però poc importa, silenciosos recorden els germans Perarnau com ploraven plens de pols abraçats als seus pares, fou un gran dia.

Respiro profundament i m'aturo, el cel és blau, nítid i clarivident,

―No ploris Carme,... tot anirà bé.