Dues oportunitats perdudes

Assegut amb les mans prop del rostre sent l'olor del sabó, inspira profundament i s'allibera per un instant, l'alè visible que el retorna li emboira l'ànima. Palpa les butxaques de l'americana per enèsima vegada i hi reconeix tot el que necessita, repassa mentalment l'esquema dissenyat.

A l'exterior, els cotxes arriben puntuals, l'espai desert es va omplint de vehicles indecisos, els familiars i amics s'espavilen a posar-se els abrics i es dirigeixen cap a la capella, la son i el terreny esdevenen petits obstacles quan de camí es saluden sordament.

El capellà es prepara assossegat a la seva petita estança, a la sala tot és apunt per iniciar l'acte, el fèretre regne al bell mig del absorbent recinte celestial.

Un cop dins, els assistents es cedeixen cordialment les posicions, s'abstenen d'ocupar els primers bancs reservats pels germans, fills i nets, que desoladament també es van omplint. Dues dones embolcallades a la segona fila maten el temps passant llista als presents, repassen escrupolosament l'aspecte del tipus desconegut que seu al fons de la capella, conscient del fet, es posa un caramel a la boca, mira el rellotge i esborra la probable reacció dels assistents que ara li empal·lideix la cara. Gairebé intacte, el silenci empeny l'arribada dels esdeveniments.

Amb solemnitat el capellà apareix concentrant l'atenció, jovial fa referència a gran part dels familiar propers ressaltant-ne els vincles, la cerimònia transcórrer en un to més mediàtic que entranyable; el difunt era una excel·lent persona plena de virtuts i estimat per tots, especialment per aquells que a cada mot favorable del rector fan que si amb el cap, revivint les anècdotes conviscudes amb el pobre avi; hi ha qui deixa caure una llàgrima.

Impertèrrit descompte el marge i es prepara, l'estomac li recorda que no ha esmorzat i sent la buidor calenta com brolla desagradablement. Un dels fills llegeix una poesia i en acabar, enmig de l'emotivitat del moment, el clergue demana si algú més vol contribuir en aquest plàcid comiat. És el malaurat moment, el subtil instant on es reflexa que tot té un preu.

S'aixeca lentament, es fa el silenci absolut. El cor li batega sota la gola, les cames pesen com sacs de ciment; tot d'una, sembla que el fred glacial hagi entrat per la porta esmicolant l'hegemònica pau, tot despertant uns assistents que satisfets dormitaven abraçats a la seva consciència. Sorpresos, resten immòbils. Pas a pas enfila el trajecte fins al altar, compassat per les lluents sabates que ressonen estrepitosament. Els familiars es busquen amb la mirada mentre xiuxiuegen. El coll de la camisa li rasca la pell irritada quan encara un públic neguitós; no dur cap paper, cap discurs.

El mossèn, fart de tòpics, es fixa amb la brutícia d'alguns raconets de la sala; no obstant, amb una orella ben parada, no pot evitar desconcertar-se al sentir al desconegut anunciar que porta un missatge del propi difunt, la porta grinyola, varis assistents es giren instintivament demanant silenci, amb veu planera l'anunciant prossegueix:

―Seva era la voluntat que avui em trobi aquí entre vosaltres, familiars i amics, per comunicar-vos que els culpables de la seva mort seuen ara entre nosaltres―.

A fora, la gebrada emblanquina els pegats de males herbes que aleatoris neixen en el pla desolat, no se sent ni un pardal, ni un trist moixó, tant sols hi ha boira, boira i un grapat de vehicles al costat del petit cementiri.

L'estupor i el desconcert irrompen inevitablement dins la capella, com una enorme contracció general hi ha múltiples reaccions de perplexitat i indignació, esglais i silencis s'alternen segons el subjecte. La impotència abraça també el mossèn a qui la majoria desvia l'atenció, però no aconsegueix articular ni un sol mot, amb prou feines gesticula que no en sap res. La sorpresa salta ràpidament a la indignació, especialment per part dels fills del difunt que amb ulls desorbitats miren al desconegut demanant explicacions. Passen encara uns segons, exempt, empassa saliva i espera palplantat sota el sostre preromànic que es calmi el rebombori; dissimuladament, busca la font que li ha de proporcionar la credibilitat suficient per continuar.

De tots els presents només n'hi ha un que no s'immuta; embotit dins un vestit gris observa els esdeveniments des de la tercera fila, fet que no passa desapercebut pels veïns que amb l'excitació espontània originen voluntàriament un tercer protagonista. És el notari del poble, personatge respectat per tothom, i entre d'altres, responsable de les darreres voluntats del difunt. Anestesiades per la seva presència, s'ofeguen les veus i el gran buit celestial s'imposa a la capella, l'erudit, poc acostumat a ser el centre d'atenció, no pot evitar que les galtes li pugin de to; no obstant, amb un gest de corroboració dels fets atorga legítimament la paraula al anunciant; qui des de l'altar transpira ara profunda versemblança.

Es repassa amb la mà la pell ben afaitada, en un obrir i tancar d'ulls observa el fons de l'església per sobre el mar de caps, hi ha dues piques baptismals de marbre buides adossades a la façana de pedra cobejant la porta principal, just al damunt, un vitrall apagat per la boira és tot el toc de color de la capella. Amb la suor freda recorrent-li el cos, s'empassa el gust agre de la consciència; per tirar endavant, tiba de la conversa mantinguda amb el notari i el difunt en el seu bufet. El record de la veu del avi li reprodueix una esgarrifança al pronunciar literalment les paraules del avui mort:

―Aquell, que ara i aquí, denunciï la seva implicació en el meu defalliment serà per mi perdonat; aquell que admeti la seva falta serà per mi recompensat―.

Compungits, cauen el segons, el capellà reprova d'intervenir, però els presents es troben immersos en un creuament de mirades hostils a la cacera del culpable; una sola pregunta recorre cada banc, cada centímetre de pell. La trentena de familiars i amics per primera vegada no tenen pressa. Sorprès que el seu interior cridi un voluntari que els salvi, nota la pressió com li estreny el cervell i li roba l'aire; espera més del convingut, finalment esguarda com el notari acota el cap amb els ulls plorosos.

El sol comença escampar la boira i a escalfar pedres i pols, el bosc mandrós es lleva amb un verd intens. La llum que travessa tímidament el vitrall descansa ara enrogint el taüt.

―A vosaltres fills meus, a tots us he estimat per igual, procurant sempre acompanyar-vos des del primer dia, el primer plor, el primer crit, el primer glop. Amb la vostre mare varem pujar quatre fills plens d'alegria, vosaltres ens veu donar pau i il·lusió, nosaltres felicitat i oportunitats. Res resta d'aquells dies, tant sols solitud, solitud i abandó de tots vosaltres al que m'he vist desterrat. Ni una sola pregunta que valgui la pena contestar, vell inútil, destorb; és això el que he llaurat?, un camp ple de presses, ple de demàs; ni un sol bri de vida. Sol i trist m'esvaeixo. No hi ha testament, ja està tot donat, aprendre és el que us queda, és tot el meu llegat―.