Els alpinistes

Els alpinistes preparaven la seva aventura solitària per les muntanyes pelades dels pics més alts del Pirineu amb cura i dedicació. Després haurien d'invertir uns quants dies per tal de coronar el cim de la muntanya triada i tot per uns segons d'observació extasiada de les immenses planes extenses a la falda del massís cobert d'una crinera de blanc. Això esclar si es donava la feliç circumstància que feia net en el moment d'arribar al cim, cosa que podia ser usual doncs es triava el dia més clar, evitant a tota costa els cels rúfols que podien posar en perill la integritat física dels components de la expedició. Els dies millors eren aquells en que les baixades de la temperatura feien que s'esvaïssin els núvols amenaçadors i resplendís sobre la neu el sol lluent del matí o de la tarda segons la direcció de l'aventura fos cap al cim o cap al campament base un altre cop.
Les motxilles s'anaven emplenant a poc a poc amb els estris i les peces especials de roba que necessitarien per el periple d'ascensió i davallada de la muntanya més ferma i sòlidament col·locada de totes les que hi havia al massís. Hi havia robes de materials especials que repel·lien el fred i la humitat ambient conservant la calor del cos al seu recipient gairebé hermèticament però mantenint la transpiració d'una manera que els mateixos expedicionaris no arribaven a comprendre. Havien comprovat la seva eficàcia i restaven sorpresos encara cada cop que després d'unes hores de caminar pels camins de glaç i neu endurida tornaven a adonar-se de l'eficàcia del producte. És cert que antigament no hi havia pas totes aquestes meravelles per l'alpinista i de totes maneres es pujaven muntanyes igual que als temps actuals, emperò la veritat es que la millora havia estat considerable amb el temps i ara s'assejaven camins de major dificultat alhora que es batien les millors marques de temps de pujada.
Inicialment s'amoïnaven només pel fet de plantar la senyera al cim i fer-se la foto amb les valls al darrera però ara el grup anava per a objectius més interessants endegant rutes complicades que travessaven barrancs i penya-segats que salvaven per mitjà de cordes i grampons amb habilitat que anava creixent a cada nova excursió que es proposaven.
Varen sortir de bon matí adreçant la mirada amb engrescament cap a l'ansiada destinació, l'objectiu que era en realitat la meitat del camí doncs després de l'ascens quedava la baixada que tot i ésser més relaxada i ràpida que la pujada no podia bandejar-se la seva dificultat que era inferior a la de la pujada encara que plena de perills igualment gens menyspreables. En alguna ocasió havien tingut una ascensió tranquil·la i sense ensurts dignes de menció i havia estat a la baixada que l'excés de relaxació i les presses per arribar al refugi havien estat la causa d'un accident que si bé encara no havien tingut cap de gravetat si que els havia donat un bon ensurt i fet reflexionar al voltant del sentit de les seves aventures. Per anar amb presses el capdavanter del grup potser oblidava de assegurar correctament un ancoratge de les cordes i aquestes cedien precipitant el grup pendent avall fins que el següent punt de fixació amortia la caiguda i els salvava la pell.
En fi, que sempre hi havia moments de risc en una activitat que ja ho era de natural de risc i per tant això ràpidament fugia de les seves ments i ja eren ficats dins d'una nova ascensió. Un d'ells era l'encarregat principal de dur la càmera de gravar amb la que immortalitzaven els moments més espectaculars de l'ascensió i el descens posterior. Quan arribava la ocasió i algun dels components del grup que no fos ell mateix patia una entrebancada i rodolava pendent avall sense control ell a tota velocitat agafava amb la mà la càmera que ja tenia preparada penjant al costat del braç i filmava amb detall el tros de caiguda que podia enxampar. Aquesta mena de coses feien de la pujada quelcom d'heroic per als profans a qui ensenyaven posteriorment les cintes, encara que els experts alpinistes saben que la majoria d'aquestes caigudes no revesteixen cap mena de perill en realitat. Ell enregistrava tot el que li semblava donada la limitació intrínseca del medi ja que encara que duia bateries de recanvi a la motxilla no en tenia prou per a enregistrar íntegrament tota la expedició. Fins i tot alguna vegada havien simulat una caiguda aparatosa que feia les delícies dels aficionats que no s'adonaven que difícilment es podia enregistrar cosa semblant donat que el començament de la caiguda apareixia a la cinta la qual cosa vol dir que el càmera ja sàvia d'antuvi que la caiguda havia de succeir.
Les exhibicions públiques del material enregistrats eren una bona font d'ingressos per al grup que cobrava una entrada reduïda a més a més del que cadascun dels assistents volgués afegir al preu mínim i amb això anaven creant un club de seguidors que els subvencionaven les expedicions. A més d'això de tant en tant aconseguien de colar un dels vídeos a alguna cadena de televisió que els muntava i editava convertint-los en reportatges. Les expedicions més sol·licitades ja no eren les dels Pirineus on el grup anava més que res per tal de practicar i com si diguéssim prendre una mica la fresca. Les que veritablement eren de l'interès de les televisions eren les expedicions al cims asiàtics de més alçada on el patrocini de les cadenes era indispensable per tal de poder adquirir tot el material necessari per a ascensions de tanta dificultat.
De totes maneres aquestes aventures eren del tot excepcionals i normalment el grup d'expedicionaris passaven els caps de setmana llençats a aventures alpines o pirinenques. Algunes vegades es grataven la butxaca i anaven a parar al continent americà on escalaven algun dels seus imposants cims enfarinats. La que feien ara era d'allò més natural i senzill i es desenvolupava als Pirineus en un pic que no era dels més alts i que no oferia una dificultat extrema com en d'altres aventures s'havien proposat, però que els servia per tal de practicar les tècniques i posar en forma els músculs per acarar empreses de més envergadura. Pensaven fer tot el recorregut en tres dies, els primer fins a un campament base on instal·larien les tendes i farien nit, el segon dia per tal de coronar el cim i fer-se la foto de rigor i seguidament aprofitar la resta del dia per fer la baixada fins a arribar al campament base ben entrat el vespres. Finalment el tercer dia el dedicarien a desfer el campament i tornar cap a la civilització, es a dir el darrer poble de muntanya on havien deixat el seu vehicle de muntanya que els duria cap a les seves cases. L'esmorzar i el dinar el farien als diferents refugis que trobarien pel camí i que servien els expedicionaris per a fer una aturada al camí o per passar la nit en el cas que fossin caminaires sense cap intenció de pujar cap cim de cap muntanya.
Tal com havien planejat començaren a pujar primer amb un pas relativament ràpid que contrastava després amb el cansament i la falta d'oxigen que provocava la lentitud final dels darrers passos donats abans de posar el peu i deixar les primeres petges al cim. Al llarg de tot el camí a penes es canviaven paraules concentrats en mantenir el ritme i succeir les passes amb cadenciosistat suficient com per a aconseguir el ritme corporal que els permetés d'arribar a la destinació amb les forces suficients. El dia no era ni bo ni dolent i una mica d'oreig una mica fort els donava de costat i quatre núvols anaven alternant a sobre de les seves fronts les clarianes i les estones de penombra on el sol s'amagava darrera de les capricioses formes i moviments estranys de les formacions nuvoloses. Afortunadament però no va ploure en cap moment ni caure un sol floc de neu. Evidentment havien triat el dia amb encert encara que havien arriscat doncs els núvols hi eren presents.
Les hores de camí els anaven conduïnt cap els primers penya-segats on havien de fer us dels estris de muntanyenc que duien a les motxilles. Les cordes s'enfilaven a poc a poc darrera els expedicionaris que les anaven fixant a les parets de roca amb claus que endinsaven a la massa mineral amb cops precisos de martell que ressonava al llarg i ample de l'espai silenciós de les alçaries. De tant en tant una porció de la paret vertical es desprenia acompanyada de terra i petites pedretes que rodolaven totes cap avall posant en perill la integritat de l'equilibri dels alpinistes que rebien l'allau i que amb la mà es protegien com podien la cara i acceptaven l'impacte dels bocins de roca amb una combinació d'esglai i resistència. Normalment no rebien cops considerables i l'ascensió podia seguir el seu curs lent i pautat per les condicions de les parets i les esquerdes que aquestes tenien i que permetien els escaladors de assegurar millor les cordes i fins i tot prendre's un respir si l'espai on la roca s'esquerdava era prou ample com per a encabir-hi a dins el cos.
La pujada per la paret conduïa a una mena de plana que hi havia al capdamunt i que era l'indret triat pels expedicionaris per tal d'instal·lar el campament base que els havia de servir per a passar la nit i aventurar-se l'endemà si les condicions del cel ho permetien cap al cim que els esperava envoltat d'una espesa boira que es movia en cercles al voltant de la discontinuïtat que representava la muntanya en mig de les corrents d'aire de les capes mitjanes de l'atmosfera. En totes les expedicions havien d'escollir un i fins a dos o tres campaments per tal d'establir-hi una base temporal on passar les nits i desar l'equipament que no era necessari per l'assalt final al cim. Les tendes pesaven i era per a ells un alleujament el desfer-se d'aquest llast que havien de dur a sobre la primera meitat del trajecte. Un cop arribats al punt on tenien pensat d'aixecar el campament de seguida es treien del damunt les motxilles amb tots els embalums que duien incloses les tendes i agafaven aquestes amb l'alegria d'haver completat la jornada de camí i les plantaven a
l lloc que els hi semblava més escaient segons els seus instints d'aventurers experimentats i allà creixia el conjunt de tendes que venia a delatar la seva presència a la falda de la muntanya amb més claredat. Dins de les tendes un cop tancada la cremallera de la porta encenien un llum de gas i treien de la carmanyola les menges seques que duien a tall de nutrients i també les llaunes de conserves d'on apareixien tonyines i llegums i d'altres coses que engolien amb ganes doncs la jornada acostumava a ser llarga i pesada per a les cames i la resta del cos.
A dins del campament ja no feien gaire més activitat que no fos la estrictament necessària. Això però incloïa cert relaxament quan un dels components del grup treia la seva harmònica i l'altre feia aparèixer de la motxilla la seva flauta de canya i un tercer treia un petit timbal d'una de les butxaques adherides als costats de la motxilla i tots plegats es divertien una bona estona fen anar cap a dalt i cap abaix les notes musicals i les consonàncies harmòniques de les escales i els acords. La música sonava fora del campament malgrat que ningú no podia escoltar-la i de totes maneres aquesta s'escampava donant alegria als pocs animals que pogués haver en una zona tan esquerpa de les muntanyes. Aquests animals eren escassos encara que algun es podia veure mentre feien l'ascensió. Ara i adés apareixia un conill amb una gruixuda catifa de pels al seu voltant que semblava volguer escapar de la presència dels expedicionaris sense encertar realment a agafar la direcció oposada al seu avanç i que avesat per la experiència a fugir cap amunt del pendís no feia sinó mantenir-se al costat dels escaladors que se'l miraven amb curiositat tot i que ja n'havien vist molts de conills. Finalment el conill desapareixia i només el brunzit del vent els acompanyava en la seva ascensió fins que més endavant un ocell parava el seu vol a tocar de la seva via d'avanç i se'ls mirava un moment per a tornar a enlairar-se tot seguit.
Tanmateix tot això quedava enrera tard o d'hora. Primer desapareixien els arbres escadussers que s'anaven trobant pel camí, després es fonien de la superfície del sòl els arbustos i herbes silvestres que apareixien en tolls que cada cop es feien més espaiats fins a desaparèixer del tot i finalment fins i tots els líquens d'alta muntanya també tocaven el dos darrera dels seus passos i deixaven la muntanya pelada composta de terra i fragments de roca amuntegats. Més endavant la neu perenne cobria les roques amb un mantell de color groguenc al començament i blanc més cap amunt. Això esclar si la expedició es produïa a l'estiu quan les neus només es mantenien sense fondre's a les cimeres de les serralades als pics més alts on la temperatura mai no pujava en tot l'any dels zero graus. Si la expedició era a l'hivern tot era neu de bon començament i fins i tot per arribar al poble d'on sortien inicialment ja havien de fer servir cadenes al tot-terreny per tal d'arribar-hi per una carretera sinuosa que amb prou feines les màquines lleva-neus havien pogut netejar de la gruixuda capa de neu a la que calia afegir la que hagués caigut recentment. Els operaris de les màquines tenien molta feina a l'hivern i havien de cobrir molts pobles de manera que podien passar dies després d'una intensa nevada fins que tornaven a netejar una carretera en particular. De totes maneres no era habitual que fessin expedicions a l'hivern doncs les condicions meteorològiques i la temperatura ambient eren molt desfavorables per a l'alpinisme i a més a més era gairebé impossible de gaudir de cap vista als cims permanentment acompanyats de boira densa i de cortines de precipitació.
Després de la xerinola al campament i en havent sopat ja no quedava res més a fer que planificar el dia següent i escoltar per la ràdio els informes del temps que anunciaven si tot anava segons el previst un dia de bonança o si més no un cobert però sense precipitacions ni grans cops de vent. Tots esperaven que a l'endemà no es trobessin amb un d'aquells dies rúfols que fan que l'ascens al cim s'hagi d'ajornar inevitablement amb el perill que la situació persisteixi alguns dies i que finalment s'hagi de cancel·lar definitivament. Finalment es van anar a dormir molt d'hora quan el sol encara no s'havia amagat del tot amb la perspectiva de llevar-se abans de l'albada per tal d'encetar el camí cap al cim amb les condicions solars més aptes possibles. Les previsions eren del tot favorables i res no feia pensar que poguessin canviar massa fins l'endemà.
El sol del dematí encara no havia sortit de darrera de les muntanyes més llunyanes i ni tan sols la claror del dia que encara sense sol ja es distingeix del blau profund de la nit no havia fet acte de presència quan el grup d'alpinistes ja havien sortit dels sacs de dormir i havien preparat les motxilles amb els elements indispensables per a la pujada al cim. Dins de les motxilles no tenien sinó les cordes i claus que farien servir per a assegurar els seus cossos en els espadats de les zones més complicades de la travessa i una carmanyola amb el dinar que havien de prendre si tot anava bé al cim de la muntanya i uns bocins de pa que els havien de servir d'acompanyament als embotits. També duien aigua i tauletes de xocolata i altres aliments energètics que els havien de fer més passador el cansament físic i mental derivat de les moltes hores de caminar per pendents pronunciades i escalar parets de roca. Amb tots aquests preparatius enllestits varen començar la pujada que a poc a poc els va anar duent cap a les primeres parets que escalaren amb equilibris experts per anar a parar a nous pendissos de la muntanya i així a poc a poc es plantaren just dessota del darrer tram de pujada que els conduïa al anelat cim. Les darreres parets ja havien quedat enrera i ara feia una bona estona que no feien sinó ascendir per una mena de camí que era la via principal que feien servir tots els expedicionaris. La via era transitada doncs era el final inevitable de totes les rutes a no ser que es volgués arribar a la petita explanada del cim pel cantó obac que era una llarguíssima paret vertical que de tant en tant tenia un replà i que pocs s'animaven a fer per la seva dificultat.
Pujant doncs aquesta darrer obstacle que era la pendent juntament amb el cansament s'atansaven al final o millor dit a la meitat de l'expedició que era la coronació del cim. Des d'allà dalt podien dominar totes les planes i veure fins a molt lluny si el dia era clar. Aquell no ho era del tot emperò els núvols eren prou alts i per sota del mantell enteranyinat que presidia el cel es podien admirar poblacions a la falda de la muntanya i veritables llunyedars com ara un estany que es veia petit i blau a tocar de l'horitzó. També es veien la resta de muntanyes i puntes de la serralada.
Un cop gaudits de les vistes del cim i donat compte de l'aperitiu que s'havien endut per matar la gana de cara a la baixada varen pensar que el millor fora fer via cap avall i així davallaren pel mateix camí pel que havien pujat tots els milers de metres que els separaven del campament base. Allà passaren la nit i a l'endemà més descansats el desmuntaren per a acabar al poble d'on havien sortit i on tenien aparcat el tot-terreny. Allà els vilatans els preguntaven per la seva expedició i ells donaven tota mena de detalls i fins i tot feren un passi de vídeo amb les gravacions fetes i explicaven a tothom quins eren els seus plans de cara a futures aventures a l'alta muntanya. Els acomiadaren i plegats enfilaren amb el tot-terreny el camí de la ciutat on els esperaven les seves feines i quefer quotidians.