els albano-kosovars i la crisi de la literatura catalana

La senyora que anava a tirar les escombraries en bata pertanyia al selecte grup de les dones de la tercera edat amb cap de pollastre. Portava els cabells crespats en forma de tupè. I si no fos pels reflexos de color de gallina qualsevol hagués dit que l'Elvis no només estava viu, sinó que vivia a L'Hospitalet. Desmillorat, però viu al capdavall.

Es va aixecar a l'hora estàndard. Es va mudar mentre escoltava Catalunya Informació i va sortir a passejar el seu pequinès que només li faltava parlar. En el transcurs, un veí es va prendre la llibertat d'afegir-hi que a part de parlar li faltava recollir-se les caques sol. La senyora va desacreditar la crítica al seu sentit del civisme desviant la mirada en rumb contrari.

Va arribar a casa, va descordar la corretja del pequinès i va penjar la rebeca al penjador de darrera la porta. Lentament, va caminar cap a la butaca del menjador i s'hi va asseure. Va estirar les pelleringues del braç dret a la recerca de comandament. No hi va arribar. Llavors, va acompanyar un segon esforç amb un ‘aaaix'. Quan va pitjar el 3 va sortir en Rafa Nadal anunciant cotxes, que també fa ‘aaaix' quan estira els braços, però amb una intensitat diferent.

El meteoròleg ja pronosticava el temps de demà quan va sonar el timbre. És a dalt- va pensar. No va perdre l'ocasió de remugar. Els punys li van servir de base per elevar-se fent força sobre els recolzadors de la butaca. Per descomptat, un altre ‘aaaix' va acompanyar l'acció. Mentre recorria el passadís, la senyora que anava a tirar les escombraries en bata feia llistat mental dels candidats. Podria ser l'Assumpta, la seva germana, que tenia la misteriosa mania d'esperar a que algun veí entrés o sortís per no haver de trucar a l'intèrfon. O la Maruja, la veïna. Perquè com a bona senyora que superava la seixantena tenia l'obligació de tenir una veïna que es digués Maruja. Però en acostar-se al visor les dues candidatures van esvair-se. Va distingir una figura masculina de mitjana edat. Portava un vestit negre i unes revistes assota l'aixella. No se sap ben bé si fou l'avorriment o la curiositat el que la va empènyer a obrir la porta. No solia atendre els venedors d'enciclopèdies.

-No penso comprar-li cap enciclopèdia- va dir.
-No vinc a vendre-li enciclopèdies, senyora.
-Tan se val el que venguis! No t'ho penso comprar.
-Vinc a anunciar-li una notícia molt important.
-Ai! No. Jo no vull fer-me testigo (sic) jove.
-No sóc cap testimoni de Jehovà.
-I ara! Doncs que ets?
-Vinc a anunciar-li una notícia molt important.
-Quina?
-No està preparada per escoltar-ho. Però li diré.
-Avia'm.
-Senyora, el català està desapareixent.
-Brètol! - i va tancar la porta amb tota la força de la que va ser capaç.

Amb cara de pomes agres va girar cua i se'n va anar a la cuina a servir-se un got d'aigua. Meticulosament, va procedir a escenificar la Presa de la Pastilla. Se la va empassar, va deixar el got a la pica i va assecar-se els llavis esquerdats amb el canell. Mentre caminava cap al menjador recordava la curiosa escena del profeta a domicili. Quines ganes de prendre el pèl a la gent!- va pensar. I va encaixar el cul a la butaca amb precisió mil·limètrica. Al 4 feien dibuixos animats.

Passats deu minuts el timbre va tornar a sonar. Després silenci. I de nou una altra timbrada. Que no et penso obrir, home!- va remugar. Però la insistència del visitant va ser premiada i finalment va anar a obrir la porta. Vols deixar de fer el...!- i la sorpresa li va glaçar el clatell. El quadre era espectacularment abominable. L'home que profetitzava la desaparició del català seguia allà, clavat com un estaquirot, amb el seu traju negre i les seves revistes assota l'aixella. Però no estava sol. Una dotzena de personatges el rodejaven com un mena de cort reial. Al principi no hi va caure. Els ulls li miraven a l'horitzó i la por li entelava la mirada. Tanmateix, durant uns segons de silenci va acumular la serenor suficient per tornar a fer funcionar les connexions del seu cervell.

El català està desapareixent- va repetir l'home del vestit negre i les revistes assota l'aixella. I la seva cort mantenia el rictus sever. En aquell moment, la senyora que anava a tirar les escombraries en bata va poder distingir algunes de les figures que el rodejaven. Hi va veure el Quim Monzó, el Baltarsar Porcel, l'Isabel Clara-Simó o la Carme Riera, entre d'altres.
El primer que li va venir al cap va ser dir-li al Quim Monzó que tele el feia més gras, però va descartar la possibilitat de fer l'observació. Entre d'altres coses perquè en aquell moment era incapaç d'articular cap paraula. Va preferir donar un cop de porta i anar a buscar les claus per tancar des de dins. Dues voltes.

La senyora que no recollia les caques de gos patia un sobtat tremolor de llavis sempre que es posava nerviosa. Presa del pànic, va desplaçar-se pel passadís en un verb molt semblant a córrer. Possiblement el més semblant al que podia aspirar. El timbre va tornar a sonar. Va cridar. El timbre sonava i sonava. Per un moment, va pensar que ja no tornaria a veure el seu fill domesticat per la seva jove. Que ja no podria veure créixer als seus nets. Que ja no sortiria mai més al carrer a no recollir-li les caques al seu pequinès. Que ja no tornaria a sentir la veu de la Maruja.

En aquell instant crucial va sonar el telèfon. La necessitat de trobar un camí de sortida cap al món exterior que no passés pel marc de la porta la va impulsar a contestar.

-Digui?
-Ayúdame! Tienes que ayudarme!
-Maruja!- va exclamar
-Ai! Unos albano-kosovares han entrado en mi casa! La policía! Me están robando!
-Maruja, no son albano-kosovares, son escritores!- va respondre.
-Pues hablan raro!
-Raro? - per un moment la senyora que anava a tirar les escombraries en bata va valorar la possibilitat que realment el català estigués desapareixent - és catalán! A mí también me han atacado! - va dir.
-Llama a la policía!
-Maruja? Maruja?!- però la Maruja ja no era a l'altre costat del fil telefònic.

Els sorolls de mobles esgarrapant les rajoles i d'objectes impactant contra el terra del pis del costat li removien el cap. El rellotge li repicava als ossos del canell. Frenètic. Va fer una mirada al cel i va ajuntar els palmells. Ni tan sols va ser capaç de pregar per res en concret. Va tancar els ulls i va abaixar el cap de manera submisa. Un Pare Nostre. Grinyolava com un animal mal ferit. Llavors <<...ans deslliureu-nos de qualsevol mal...>> i el soroll es va esfumar.

La senyora que no separava la brossa orgànica de la inorgànica va obrir els ulls com a plats i es va eixugar les llàgrimes. El silenci omplia tot el pis. Va aixecar-se esverada i va tornar a fer el camí cap a la porta. Atemorida, va girar la tapa del visor. El seu cervell va reproduir el desig d'una imatge del passadís buit. Tanmateix, quan va enganxar l'ull al visor va veure com l'home del vestit negre i les revistes assota l'aixella encapçalava una desfilada des del pis de la Maruja fins a l'ascensor. Els escriptors de literatura catalana caminaven mimèticament amb tot de clàssics a les mans. Jacint Verdaguer, Jaume I, Ramon Llull... Mai hagués imaginat que la Maruja tenia aquesta classe de llibres. L'últim dels escriptors va entrar a l'ascensor i les portes es van tancar. No va ser fins que va sentir el buf elèctric que evidenciava la baixada de l'aparell que va respirar tranquil·la. Amb la sensació d'haver aconseguit burlar la mort va intentar articular alguna frase alliberadora de l'estil "quin pes m'he tret de sobre", però no va poder. Enlloc d'això, una sensació nova va envair-la. Una sensació molt estranya. Fet i fet, era com si algú se li hagués menjat la llengua.