Ell.

Possiblement aquella seria l'última meravella somiadora que acaronaria plàcidament en les nits d'estiu al jove, aquell efecte de melangia perfecta, aquella senzilla i única sensació de consumir un cel infinitament vast amb la força del vent de manera incessant, i dolorosament així també arribar a rosegar, utilitzant la tramuntana, el seu rostre mil·límetre a mil·límetre, endur-se'n rere ombres la seva delicadesa i tendresa en sensibilitats trencadisses, i transformar-les, totes elles, en faccions virils, vigoroses i incomparablement majestuoses d'expressivitat apassionada, i fredor en les paraules. Signant la seva pell al bru de la roca, pentinant així una llarga cabellera cromada al roig, i enviant a l'alba emblanquit un crit de força i poder absolut, tan imponent i cert que res ni ningú l'aturaria, ni el negaria, només potser algú el besaria, amb l'esperança de que perdés el seu magne esperit.

Des dels alts penya-segats encarats cel amunt, font de l'atzur extasiant de mar i sal escumant el seu peu, al front de la tempestat trista i destructora resistint era ell l'última llum nocturna que aclamava sa continuïtat, però el sol ja s'alçà en la immensitat de l'horitzó, substituiria a la lluna, però també el substituiria a ell, i la seva llum vermellosa seria apagada per la magnificència solar del jorn, la duresa prodigiosa de la seva mirada rancorosa es mostrà i després del gemec es va fer la desitjada calma en forma de silenci, trencat pel so estrident de les onades palpar amb besada subtil les roques, enfosquides, a tocar la terra àrida de costa, prop des del paratge de l'home, prop de l'ésser, un solitari ésser enfrontat amb la natura en l'alba naixent, desitjós d'endur-se un record de la imatge sabuda apreciar amb ulls d' apassionat. Seguí el camí dirigint-se al nord.

Sentiria així la llum totalment estesa sobre la seva pell, com el somni, la il·lusió falsa i a la vegada tan realista que tan esperava i que per fi provava, notant-la indescriptible fins i tot per a ell, que havia estat al bell cim de les rocoses muntanyes amunt, on la intensitat lumínica era escassa, i el seu cos era pur fill de la pluja i la neu, sota el símbol del gris del cel, aïllat i desentès del món havia creat tot un univers dins el mur impenetrable del seu castell, des del qual lluna intensa observava il·luminant els camps de la vall un cop cada mes.

Caminava quan el Sol el saludà cordialment des del cims del cel, blau intens, frontal estival front els seus ulls, jove home arrogant agafà així camí cap a sa llar, obrí els ulls intensament per uns instants, i deixà que la majestuositat del jornal llevar-se l'inundés d'infinites i brillants idees, era com renéixer desprès de la foscor fet àngel, com un ésser alat que transformaria la duresa de la seva mirada en un somriure fàcil, tan simple i autèntic, amorós, que inclòs bosc, tot i encara endormiscat s'adonà de la seva aurèola d'infant, com l'arc de Sant Martí en les seves expressions el vestia elegantment blanc, irisat al contrast dels encesos cabells de foc vermells que també posseïa.

I així començà, a través de la immensitat del prats vestits al qual rosella roja, barbull d'argent el cantar dels ocells i aus, a veure tot aquell indret categòricament invisible des de les punxegudes torres grisoses que recordava dèbilment ja, desprès d'un any perdut enmig del cel i la terra, on ell abandonat per l'amor caminava el camí de la Scarlett, de la bella i luxuriosa dona de la qual el vent s'endugué la joventut somriguda, que com ell, desprès de la cadència i l'oblit ressorgeix, plenitud en la resurrecció.



Sorgit novament desigual i enterrat sota la trista soledat que l'acompanyava, encara que portés el dolç somriure al seu faç, encara que fos lliure com mai no havia sigut, encara que hagués conegut el mar i la seva bellesa...

Encara que posseís la immensitat del paradís estès sobre pètals de roses blavoses, mai, mai podria tornar a sentir la delicadesa d'un bes o una abraçada, qualsevol mostra d'afecte o amor que un cop va sentir, temps enrere, quan encara era l'hereu de la pluja, i la seva incomparable música encara no s'havia sentit més enllà de les profunditats de les cambres que, recobertes de tapissos blaus li oferien el repòs que tant necessitava i demanava, cada cop, que es veia tancat en un paratge d'or massís que, semblant podria arribar a ser com el gel transparent, fred i decadent que composava el palau de la reina de les neus, tan ric, però tan buit alhora de sentiment, de passió... Aquelles virtuts atribuïdes al foc que tan havia après ell a estimar...

Al davant d'aquella llar de foc que l'escalfà cada cop que somià en com serien aquelles flors que glorioses en color i forma es nodrien d'escalfor i primavera, que, tot i coneixent-les, mai havia vist com eren allà on la neu no arribava i on també el sol lluïa eternament formós.

Hauria d'haver sigut com el conte de fades que amb ell somià, però caigueren les estrelles i amb elles s'ensorraren els valsos, s'ensorraren paraules galants, regals recoberts de perfums de flor de Murta... Juntament amb el seu creador, l'ésser, tot ell i la seva naturalesa viva i penetrant, terriblement esbojarrada, de misteri i dolçor aclaparadora. Com ningú més, únic, especial. ¿Potser diferent? Possiblement diferent, com la rosa que, d'un roser de roses blanques neix groga, daurada, on l'auri és ella, i ella n'és el símbol amorós de la felicitat, ¡oh roses, vosaltres que regneu al seu món solitari de pensaments i record, oferiu-li un grat i vertader somriure, oferiu-li tot i més del que llum de lluna ofereixi per a ell.

¿Perduraria en el transcurs dels dies de primavera plujosa el seu característic atzur de joia i profunditat marinera? Perquè així ell perillosament en la mar s'endinsaria una vegada més, per sentir-hi la pell freda, gelada amb la tempestat d'aigües que des de cel amunt humitat desprenien, intensament dolça, pluja, d'aspresa gairebé angelical, per així profanar galantment les fondàries inexplorables, indrets on mil meravelles ocultes hi restaven sostingudes...

Subjugades entre or, àmfores de sobirania daurada, perles brillants filles de l'alba emblanquit de renaixença, històries de persones que amagaren i enfonsaren sota del aigües, rialleres i inquietes, del blau paradís, blavós celestialment sota el símbol que només una rosa pogué donar-li, eternament so detonant de les ventades, joguina de les danses embogides de la lluna en cada marea de marejol.

I una sirena, fou la que endur-se sa tristesa pogué, en un fred dia d'aquells en què la intempestiva estació primaveral al mar es feia agre dolor per la musicalitat amorosa, en versos extremats de sentiment.


Tot i la seva homosexualitat, ja que l'art, com el cos més sublim, pot fer de la tendresa de la sirena l'atractiu de d'home més bell, formós, i incomparablement desitjable, de tots i cada un dels possibles candidats.

"Oh, a aquella llegenda anomenada, i tan somiada:

El Príncep Blau."