El violí imperfecte

Un relat de: pillopillo


El violí imperfecte

Quan tenia sis anys vaig entrar per primera vegada en aquell edifici de l'escola de música. La mare m'hi va empènyer tan sí com no. Jo hi anava de mala gana perquè les classes, dos cops cada setmana, m'eren robades de les estones de jugar amb els meus amics.
Ben aviat, em calgué decidir instrument per simultaniejar amb els cursos de llenguatge musical que segons el professor Pladevall anava assumint amb prou rapidesa.
—Faràs piano!
Mai ningú em va preguntar si m'interessava aprendre a tocar el piano, ni si el preferia a cap altre instrument dels que impartia l'escola de Begues. En aquell moment no vaig entendre perquè la mare havia decidit aquell instrument i no un altre. Ara sé que hi va tenir molt a veure la frustració que li va suposar que en casar-se no pogués encabir el seu piano de soltera en aquell pis tan petit. Les promeses del pare de que més endavant mirarien de solucionar-ho es van fondre en els tràfecs i la criança d'un nen espavilat però absorbent com pocs.
Després de vuit inacabables cursos de piano, superats després d'hores i hores d'esforços i dedicació, em vaig adonar que el piano no havia de ser l'instrument de la meva vida. Dominava la tècnica i la interpretació però no m'hi sentia feliç, potser també per això no vaig arribar a tenir mai un piano a casa. El pis continuava sent petit i, a més, era molt més fàcil anar a casa de l'àvia per estudiar. Allà ja hi havia un bon piano, l'espai hi era sobrer i l'àvia agraïa la meva companyia. Ca l'àvia era una casa molt antiga de pedra rogenca del país on tot era efectivament antic però on res s'havia fet vell. Les pedres, els mobles, la decoració, conservaven l'energia d'unes estances notables amb una història que mai ningú m'havia explicat. A la llinda de la porta hi havia una inscripció amb una data i un dibuix; l'una ja no era desxifrable, i l'altra volia assemblar-se a un violí. El fet que la pedra vermellosa del país fos tan mal•leable anava molt bé per fer-hi inscripcions però també feia que s'erosionés amb gran facilitat.
Un dels detonants de que canviés d'instrument va ser precisament el violí esculpit al llindar de casa l'àvia. Primer de tot vaig comunicar a la mare que l'etapa pianística s'havia acabat i que ara volia decidir jo a qui m'abraçava musicalment. En un primer moment va posar cara de preocupació que esdevingué mitja rialla quan sentí la paraula violí. A l'escola tampoc van posar cap impediment, ans al contrari, van veure amb bons ulls poder afegir un membre més al migrat grup de violí. Finalment vaig informar la iaia que a partir d'ara hi hauria canvi de solista a Cal Xicranda i que li caldria molta paciència per suportar els inicis insofribles d'un aprenent de violí. La resposta va ser altre cop una mitja rialla molt semblant a la de la mare. La iaia, però, em va preguntar ràpidament:
—I amb quin violí penses aprendre'n? Et cal un bon violí, no qualsevol cosa!
L'àvia tenia raó, jo tenia pensat comprar un violí senzill que s'atingués amb els migrats estalvis de què disposava. Havia estat molt ben acostumat tots aquells anys fent servir un piano boníssim sense pensar que era una gentilesa de l'àvia. Mai li'n vaig donar les gràcies fins ara que valorava l'esforç que suposa comprar un instrument així. És per això que vaig abraçar-la i petonejar-la encara que fos amb retard. En acabar, em mirà als ulls i em digué:
—No compris cap violí, en tinc un que és antiquíssim. Si la humitat no s'hi ha posat, em sembla que et podrà servir. Ta mare no va voler tocar-lo mai, va preferir sempre el piano.
En qüestió de minuts tenia aquella peça de museu a les meves mans. L'estoig era vell i tronat per fora però d'un encoixinat vermell per dins que enlluernava només obrir-lo. Enmig de tot, un brillant violí que conservava intactes, cordes, fustes i vernís. Semblava impossible que les cordes, fustes i vernís no estiguessin més desmillorats atenent el gruix de pols que hi havia a l'exterior de l’estoig.
—És ben teu, treu-li tot el suc que puguis, enamora-te'n. Aprèn a tocar tot tipus de peces, però aprèn-ne una d'alegre per al dia del meu enterrament. És el preu que et poso perquè te l'enduguis. No sé quants anys fa que és en aquesta casa, ni qui li va portar, però vull que t'ajudi a ser feliç!
Em vaig haver d'abraçar a l'àvia per segona vegada en poca estona i dissimular dues llàgrimes a la galta.
El professor de l'escola de música de Begues em va ajudar a canviar cordes i afinar aquell violí tan especial. Ben aviat vàrem comprovar que la sonoritat d'aquell instrument destacava d’entre els altres violins. Vaig trigar ben bé dos anys a fer-me'l meu del tot.
Quan ja ho havia aconseguit, l'àvia decidí anar-se'n a fer companyia a l'avi. La cerimònia de comiat va ser sòbria però no hi va faltar el so del violí interpretant una peça de Bach, tal com li havia promès.
L'àvia va deixar escrit el seu desig de que algun dia m'instal•lés en aquella casassa rogenca, esvelta i sòlida, com a nou propietari i garant de la conservació de tot el que hi havia. Me'n vaig sentir tan responsable que fins i tot em vaig obsessionar per saber els orígens d'aquell casal. De les meves investigacions en resultà que cap al 1750 els amos d'aquella casa ho eren també del pou de gel i de la partida que hi havia al voltant. Eren temps d'hiverns llargs i rigorosos que els serviren per fer-se rics venent gel a Barcelona. Els freds d'aquella època eren la continuació de dos segles anteriors d'uns hiverns que glaçaven rieres i fonts fins i tot a tocar del litoral. Com a conseqüència de tot plegat, els arbres de bona fusta van produir fustes atapeïdes com no s'havia vist mai. A la partida del pou de gel, veieren com les xicrandes que hi creixien donaven una fusta fosca i resistent que no es podia desaprofitar. Tot això ho llegeixo en un llibre gran amb tapes de pergamí; un llibre mal enquadernat, amb fulls que s'entesten en desfer-se només tocar-lo. Està escrit a mà i relata la història de com un tal Bernat Saler, lutier de professió, va entrar de pubill en aquella casa i com descobrí les virtuts de la fusta de xicranda a l'hora de fabricar els cordals de violí. El fred de dos segles havia convertit les xicrandes vora el pou de gel en fusta inigualable per a aquesta funció. Fins a l'entrada del pubill, en aquella casa només es parlava de partides de gel i viatges a hospitals i cases bones. A partir de llavors, només es va parlar de violins, violes i guitarres.
No he sabut mai quan es va estroncar la nissaga del tal Bernat Saler ni perquè va deixar de produir xicrandes i violins. El llibre acaba el 1801 i no dóna pistes que m'ajudin a seguir el fil d'una eventual nissaga de lutiers. La darrera anotació del llibre parla d'un exemplar extraordinari, sortit aquell any del taller, amb una sonoritat inigualable però que no es pogué posar a la venda perquè tenia una osca al cordal.
No cal dir que em vaig apressar a comprovar que l'osca de què parlava el llibre era la mateixa imperfecció que hi havia al violí de l'àvia, al meu violí.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: