El viatger de l'espai

Tot era negre. Els pensaments eren l'única companyia i calia estalviar-los doncs els dies de viatge eren molts. Què podria pensar dels grans problemes de la humanitat una persona perduda en mig del no res. Al lluny es veia el planeta amb totes les seves problemàtiques. Potser la felicitat es trobava en aquells deserts que eren com una clapa groga en mig del blau dels oceans i la verdor dels boscatges.
Tenia tres companys de viatge, dues noies i un noi. A la terra ho havien planejat així per tal que es fes més agradable la travessia cap a la vora del sol, on es dirigien. Els vespres a la nau eren d'allò més entretingut, jugaven a cartes com podien en mig de la ingravidesa, fent servir una pinça en lloc de taula per tal de subjectar les cartes. Jugaven a la botifarra. Sortia la Paola per la dreta i deixava anar les cartes que giravoltaven per l'espai fins a prop de la pinça, com que mai no encertava el Pau que era a la vora l'agafava al vol i la desava dins la pinça. Seguien jugant fins que avorrien les cartes, no tenien res millor a fer. Potser la felicitat era estar-se tot el dia penjat en la ingravidesa sense fer cap cosa d'utilitat. Evidentment que tenien els seus experiments biològics, amb microorganismes protozoaris i amb minerals estranys i fins i tot un parell de ratolins inoculats amb el V.I.H., tanmateix la seva tasca es reduïa a controlar que tot anés com cal i a prendre mostres, cosa que feien cada dues hores pel que els hi restava una gran quantitat de temps de lleure que no sabien en que emprar. A uns altres moments jugaven a la pilota. En Lluc havia portat un joc de pilotes de goma, i es divertien fent-les rebotir contra les parets, amb molt de compte, doncs podien tocar algun botó important de la nau. Ningú no volia sortir ejectat per un mal llançament. Gitaven la pilota contra una de les portes que no tenia més que la palanca d'obertura, que calien dos persones per bellugar. Feien partits de tennis al magatzem on només s'amuntegaven les provisions i les capses per posar minerals que recollissin a la seva missió. Tot els hi semblava gravitar entorn de les sensacions benaurades, del formigueig a les galtes, tan placívola i serena era la seva existència. Bevien d'un abeurador per astronautes en forma de tub del que rajava el líquid vitamínic amb que alhora s'alimentaven. També menjaven galetes de xocolata i una mena de donuts.
Al cap d'uns mesos de viatge arribaren al planeta desitjat. Era el vuitè del sistema solar, que en tenia trenta-cinc. L'exploraven per desena vegada de manera que ja hi havia instal·lada a la superfície una estació preliminar. L'entrada a l'atmosfera era el punt més perillós i crucial de la travessa. Entraren a l'atmosfera a tota velocitat fregant pertot arreu i formant enrere un deixant de colors blanc, vermell i blau. Tot plegat molt inquietant. Al final la nau queia plàcidament aturada per un paracaigudes enorme per les dimensions habituals, doncs l'atmosfera del planeta era poc densa, a part de tenir molt poc oxigen.
Però el cas era que en tenia una mica d'aquest gas i per això els viatgers de l'espai no havien de fer servir les pesades bombones amb l'aire que respirar, només calia que duguessin una màscara amb diversos filtres operats per un motor a piles de carbur que separava l'oxigen de la resta de gasos i hi afegia el nitrogen en petites quantitats d'un diposit.
La sensació de soledat al planeta era molt gran. No hi havia evidentment ningú per enlloc, ni tan sols éssers vinguts dels estels que volguessin colonitzar aquella roca flotant abans que ells. Passejaven enmig de cràters i clots produïts per l'impacte recent o passat de grans meteorits i altres objectes siderals. El cas era que en qualsevol moment un d'aquests aeròlits podia impactar amb la superfície, raó per la qual duien a dins de la nau un detector de moviment que era capaç d'identificar l'aproximació de qualsevol objecte fins a un diàmetre de mig centímetre, que es dirigís cap als voltants de l'estació o de la nau. També feia seguiment dels astronautes als que registrava els seus moviments amb absoluta precisió. Els viatgers espacials estaven dedicats en cos i ànima a la recollida de mostres. Tenien uns vehicles tot terreny amb rodes metàl·liques que els podien menar molts quilòmetres lluny de la nau. Ho havien de fer, doncs les expedicions predecessores havien donat pistes d'on es podien trobar els minerals interessants amb les seves recollides i amb aquesta nova informació els experts havien considerat uns quants punts relativament propers a l'estació d'on es podien recollir noves mostres. A part havien de bellugar tota l'estació, que tenia rodes tot i la seva mida remarcable. Ara resultava que a la nomenada Vall de Pomes, hi havia probabilitat de trobar argent i or i altres metalls preciosos, així com minerals nitrogenats necessaris per a poder plantar.
La intenció dels colonitzadors era la de crear una cúpula prou gran flanquejada per màquines de filtrat de l'atmosfera, on es podrien començar a conrear certes espècies experimentades al planeta originari que podrien poc a poc revertir la composició irrespirable de l'aire en una combinació apta per als seus pulmons. Per fer això havien de trobar una terra que fos escaient al conreu que precisaven. També necessitaven aigua, però com que les plantes eren mutades genèticament no els hi calia una gran quantitat, a més que com que el conjunt estaria tancat hermèticament es podria reciclar en gran mesura. El cas era que els astronautes havien de recollir mostres. Els robots també havien recollit mostres en el passat, però el que passava era que no tenien una gran capacitat per triar. L'instint dels astronautes i els seus sentits humans els feien molt més aptes per a la tria.
La Paola gaudia d'allò més de la passejada planetària. Degut a la seva professió de geòloga havia estat triada per la missió. De tota manera li havien indicat prèviament quins eren els punts exactes en que havia de fer les recollides, pel que la cosa no tenia gran emoció. La seva tasca es reduïa a triar la pedra un cop arribat a l'indret de coordenades coincidents. De vegades optava per fer una foradació, amb una màquina de foradar que els feia prou amples com per encabir-hi la mà.
Els astronautes havien de dur guants i tot el vestit recobrint el cos, doncs l'atmosfera contenia sofre i àcid sulfúric en petites quantitats, però suficients per a crear greuges irreparables a la pell. Per això s'havien de moure amb els incòmodes vestits de color blanc i mirar el món a través del vidre del casc. Un cop a dins de l'estació permanent mòbil instal·lada per les expedicions anteriors i moguda darrera unes roques per la darrera, podien tornar a treure's tot l'equip, i fer unes hores de descans. Un altre cop no tenien res a fer, jugar a cartes, a pilota, a escacs, a tot l'assortit de jocs i divertiments que s'havien endut, o senzillament a fer la migdiada en la ingravidesa. La sensació estranya de flotar tot el dia els amoïnava una mica. De vegades els donava per tenir pensaments molt aclaparadors, semblants a malsons en vetlla, que eren produïts moltes vegades per una mala barreja dels elements a l'aire. Com que ho podien regular es pujaven l'oxigen o el diòxid de carboni de manera que es produïen efectes increïbles al cervell. Per sort només eren unes setmanes les que estaven a l'espai, puix sinó haguessin generat mals a les neurones per tota la vida. Al centre de la missió ho controlaven tot, i ja sabien que de tant en tant es canviaven les quantitats de gasos amb finalitats recreatives, tanmateix feien com si res i com que els astronautes adduïen mals de caps producte de les barreges pobres, i altres efectes secundaris, a la central els deixaven manipular la sortida de gasos al seu arbitri, encara que sabien que les conseqüències per al cervell podien ser negatives.
A l'estació permanent els hi havien sobrat aliments de la darrera missió, que havia estat d'un país a l'altra cantó del món, de manera que podien gaudir dels paquets que encara quedaven de menjar exòtic. Si més no les galetes de xocolata tenien gust de fideus i els líquids vitamínics també tenien el seu toc especial.
Només arribar varen deixar la seva signatura al taulell dedicat a aquesta activitat. De fet ja n'hi havia dos, doncs el primer s'havia emplenat de signatures i una de les missions havia hagut de portar un segon. El cas era que se sentien feliços de fer història, realment s'ho pensaven, i desar de les primeres petges a un nou planeta que qui sap si mil anys després no seria totalment colonitzat i habitat. De fet no seria el primer doncs dos dels més propers al planeta Cluos d'on era originària la seva espècie ja havien estat colonitzat, per bé que les atmosferes eren semblants entre elles amb Cluos donat que antigament havien estat un sol planeta de grans dimensions que s'havia fragmentat en tres enduent-se cadascú una part d'atmosfera en el xoc d'un cometa contra la seva superfície. Aquest costaria més de colonitzar, l'acció dels organismes biològics era més lenta. Per ara, i abans de posar en marxa el projecte de les plantes de banana mutades, ja havien deixat anar microorganismes de tota mena que tenien la propietat de viure en terres alcalines i amb baix contingut de sodi com era el cas d'aquella zona del planeta. Però els microorganismes anaven molt a poc a poc i només podien ser preparació de la implantació de les bananes.
Els dies d'exploració passaren a poc a poc, com que no tenien res a fer malbarataven les hores en fer passejades planetàries recollint sempre els mateixos rocs de color gris. El cas fou que finalment feren un descobriment. Hi havia petroli al planeta. La descoberta fou d'allò més sorprenent doncs no es coneixia vida passada en aquella massa de materials inorgànics, pel que d'alguna manera havia hagut d'arribar de l'espai. Les primers conjectures foren que algun planeta allunyat en l'espai, feia milions d'anys havia conegut la vida, si més no vegetal, i havia estat poblad
a d'alguna manera. Tota aquella biomassa havia format el petroli que havia restat al subsòl fins que l'impacte d'un meteorit de grans dimensions havia esbocinat el planeta sencer separant el mantell de la resta, que havia quedat dispersat en forma de grans peces de roca, dins de les quals s'emmagatzemava el petroli. Finalment una d'aquestes peces havia impactat contra aquell planeta deixant-hi el petroli amagat. Moviments tectònics posteriors havien fet aflorar el cru. Com que no hi havia restes de vida en tot el planeta aquesta era l'explicació més enraonada.
La noticia causà gran expectació entre la comunitat científica que per primer cop tenia proves que hi havia vida en altres sistemes, i feu que es formularen tot un seguit d'altres explicacions i l'enumeració dels possibles candidats per haver donat aquestes quantitats de petroli. En fi, que el grup que vivia en mig de l'ensopiment per fi tenia una bona raó per alegrar-se. Havien fet una descoberta cabdal i rebrien el premi de tornada a Cluos en forma d'homenatges i recompensacions de tota mena. Es sentien joiosos mentre la nau s'enlairava. Havien desplaçat l'estació permanent cent-cinquanta quilòmetres i havien trobat proves fonamentals respecte de l'univers. Tot plegat era com un somni.
Les setmanes de tornada al planeta de sortida es feren un altre cop ensopides, com la resta del viatge, tot i que ara tenien el cuc a l'estómac de saber quines serien les repercussions de la seva descoberta.
Ja albiraven la seva llar amb molta més claror. El que havia estat un punt en mig dels estels era ara una bola gegantina de color blau i vermell. Distingien els continents i fins i tot la lluïssor de les ciutats a la nit. Els hi quedaven poques hores per començar la maniobra d'aproximació. Tot sortí a cor què vols. Després de les calors de l'entrada a l'atmosfera els paracaigudes tornaren a sortir per la part del darrera de la nau, aquest cop adients en mida a les característiques de l'aire. Caigueren en mig del desert. En sortir de la nau per la portella lateral ja eren envoltats de tot el personal de l'agència espaial. Veient aquell llunyedar de sorra i cel els hi feia ben bé l'efecte d'haver aterrat de nou al planeta d'on precisament venien. En tornar a la civilització ja es trobaven més tranquils i frisant per retrobar-se amb les famílies i els vells costums de la seva terra.