El vestit de núvia

Un relat de: kukisu

No sé què hi faig, aquí dintre. La funda de plàstic m'oprimeix, m'arruga, m'ofega, i ni la ventada més lleu que pogués filtrar-se per les angostes escletxes de l'armari no aconseguiria de fer moure ni una sola de les meves, en altres temps admirades, puntes ni sacsejar les llaçades de ras, tan amorosament brodades per les mans de la meva posseïdora.
Ella, tan rossa i blanca, que la primera vegada que vaig vestir-la va romandre durant un espai llarg i indecís de temps contemplant-se al mirall de l'àvia i, finalment, com volent trencar aquella blancor, cercà del pom de flors de la tauleta la rosa més roent, d'aclaparadora vermellor, per posar-la damunt meu i al costat del seu cor.
Aquells dies de joia avui em donen prou força per suportar aquesta reclusió, en la qual no m'arriba ni un raig de llum, tan sols el sons propers de les campanes, antigues i fidels companyes de totes les cases buides, com aquesta, de parets oblidades i el destí dels habitants de les quals és un misteri per als objectes que, com jo, han restat al marge de les vides que en d'altres temps foren protagonistes del paisatge, de les coses, de les hores...
Hores inacabables i sense final... però, què dic, és possible? Unes passes ressonen escales avall mentre dues persones, un home i una dona, s'acosten...
-Has vist Maria?, sort que hem pogut entrar-hi. Si no, hauríem acabat tots xops de cap a peus -diu en Joan, animant-la.
-Sí, Joan, però em fa una mica d'angúnia això d'entrar així en una casa abandonada... Les seves parets deuen amagar tants secrets... Em sembla com una profanació... -somica ella.
-Vinga, dona, no siguis tan bleda, pensa que, si la tempesta no passa, hi haurem de fer nit. Crec que el millor seria anar a veure el pis de dalt.
El soroll de la porta m'ha fet retornar al passat. Ells s'han passejat per l'habitació mentre comentaven, estranyats, el bon estat dels mobles.
Després de treure el llençol blanc que cobria el llit, s'hi han assegut i s'han besat llargament. El noi ha dit que baixava a buscar els sacs de dormir.
Mentrestant, ella anava tafanejant tots els racons. A la calaixera ha trobat un llibre de poemes del qual ha caigut la rosa, tota seca, els pètals de la qual s'han escampat pel terra.
Finalment, amb una forta estrebada, ha obert la porta de l'armari.
Quan m'ha vist i m'ha tret del penjador per contemplar-me millor, el seu rostre ha anat de la sorpresa a l'admiració. Tot seguit ha passat els dits pel brodats i les puntes, com encisada.
M'he trobat com rescatat d'aquesta presó. Pot ser que torni a lluir, que torni a ser exhibit com mereixo?
Quan el xicot ha tornat, l'ha trobada amb mi a les mans, amb la mirada tèrbola per les llàgrimes.
Un gest ràpid de la Maria m'ha col·locat altra vegada al meu lloc i, dirigint-se al seu company, ha dit:
-Joan, estimat, anem. Ho sento, però jo no em puc quedar en aquesta casa.
Torno a escoltar el so de les meves amigues, una, dues, tres... aquesta hora ha estat la més curta durant molt de temps.





Comentaris

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

  • Hola [Ofensiu]
    Maria Pilar Palau Bertran | 05-02-2006 | Valoració: 10

    És una pasada de bonic aquest relat, molt sensible i molt tendre i et fa venir records molt vells que un dia hom en va ser el protagonista.

    Gràcies pel teu comentari que m'has fet avui a " El Mercat de Calaf"

    PD.
    D'on has tret aquells ninets tan petits que m'ensenyabes amb la mà l'altre dia?

    Una abraçada.