El Vertigen de la papallona

[Una dona, amb dos fills, un gat i un home que l'ha substituït per un vaixell, té el temps esmicolat a les butxaques, els nens se'l mengen com la millor de les llaminadures. Bada un instant mirant una papallona i li esclata el record d'un antic amor]. Li vol escriure aquesta carta:

Busco, sense mesura, la mesura de l'amor i, desproporcionadament, trio sense demanar-te permís i em volatilitzo com una papallona insensible que no sap dirigir el seu vol.

Quin vertigen apropar-me a tu! Quin ofec! Quin record tan deformat del món que ens enamorava…

Ja no tinc pols a les ales i tanta dosi de realitat diària m'asfixia i m'obliga a reeixir com una mena de monstre horrible meitat ferotge, meitat poruc emmalaltit per la seva lluita.
Amor, el meu amor de tants anys és un somni desat a les golfes encantades de fusta, blauets i olors essencials

I en un instant de bogeria m'atreveixo a reconèixer...

Quin privilegi estimar-te!

I m'abandono llavors en infinites covardies i frustracions difícils que, mecànicament, m'empenyen a fugir cap a una vitrina quadrada, ordenada, disciplinada, catalogada com "lavidaquethasbuscatiqueingenuaquehasestat" gairebé impossible de pronunciar.

Sense alè, de tant en tant, sense saber massa com compartir-la, aquesta petita moixaina, per tu, sense cap més atreviment.

[En aquell precís instant la papallona cau morta ... el gat l'ha menjat. S'amaga les llàgrimes dins d'un somriure perquè els fills se l'han quedat mirant...]